Els actuals governants ens parlen de despesa pública, quan han de parlar d’inversió pública; ens parlen de despesa en educació quan han de parlar d’inversió en capital humà; ens parlen de despesa en sanitat i serveis socials quan han de parlar de benestar; ens parlen d’increment d’impostos com un mal necessari quan han de parlar de les persones a qui graven aquests impostos.
Un mèrit s’ha de reconèixer a aquests governants: han sigut capaços durant anys de convèncer els electors que la política de retallades és la que la prudència aconsella. Però ja està bé, ara ja no podran, se’ls ha anat de les mans: s’ha produït a part de la crisi econòmica, una crisi social, política, cultural i també ideològica. Fins ara –i mentres ningú em demostre que hi ha més rics que pobres– eren innumerables les persones que essent treballadores i assalariades votaven la dreta, amb la creença (entesa com a acte de fe i per tant impossible discutir amb ells), que aquests abaixarien els impostos i per tant es beneficiarien ja que tenien cases pròpies, cotxe, treball fix. Ara s’ha trencat gran part d’eixa confiança. Encara que és impossible, per la mateixa naturalesa humana, que un votant de dretes se senta responsable dels errors del govern que ell ha triat (entre altres coses perquè ha tingut el “privilegi” de votar per un candidat que han triat altres), esperem que per fi es donen compte de l’estafa contínua que estem patint.
Aleshores, quin seria el remei per a eixir d’aquesta situació? Aplicant la premissa que a grans problemes solucions simples, aquestes passarien, al meu modest entendre, per aplicar una política global de compromís amb la gent, una política participativa, respectuosa amb el medi ambient, autogestionada i territorial, basada en valors de llibertat i sense oblidar la solidaritat. Les mesures més concretes mereixen un altre escrit…
Compromís per Ontinyent
