Xavier Aliaga / València.
Els veïns de La Punta portaven anys, amb el suport d’alguns col·lectius, lluitant contra el projecte de crear una ZAL (Zona d’Activitats Logístiques) per al Port de València arrasant així una rica zona agrícola mantinguda pels veïns de sempre i per noves generacions d’activistes. Les mobilitzacions no detingueren les màquines. En juliol del 2002, les excavadores entraren en La Punta. Foren moments molt durs, d’enfrontaments amb la policia i resistència als enderrocs i a un procés de destrucció de 750.000 metres quadrats de zona fèrtil. Aquell procés està recollit en el documental A tornallom, d’Enric Peris. I també hi ha un llibre de Carme Miquel, Matarem el verd, que ho conta.
Som al mes de juliol de l’any 2013. Ha passat una dècada llarga. La zona és un immens solar sense contenidors i sense vida. La ZAL que anava a projectar el Port de València a estratosfèrics nivells de negoci i generar milers de llocs de treball no existeix. Quan podia haver-s’hi ubicat a Sagunt, com els experts, les organitzacions ecologistes i alguns grups d’oposició aconsellaven. Les administracions del PP han estat molt ocupades amb les joguines recreatives del Port heretades de la Copa del Amèrica i la modificació de la façana marítima. Han canviat de baralla a meitat de partida. A ningú no sembla importar-li el dolor i el sofriment del mig centenar llarg de veïns afectats, la injustícia comesa.
Fa uns dies, el Tribunal Superior de Justícia (TSJ) ratificava la nul·litat del Pla Especial que va destruir l’horta protegida de la Punta. El 2009, hi hagué un pronunciament en aquell sentit del Tribunal Suprem. Però Juan Cotino, aleshores conseller de Medi Ambient, decidí obviar tràmits com ara l’avaluació ambiental estratègica, cometent una il·legalitat que el TSJ subratlla exigint que siga redactat ex novo “el plan anulado, de acuerdo con las nuevas exigencias normativas, tanto urbanísticas como medioambientales vigentes”. Per l’Horta, un dels col·lectius més actius en tot el procés, estudia algun tipus de mesura per exigir responsabilitats a Cotino. Pocs personatges de la història política recent del País Valencià acumulen una motxilla tan pesada als muscles.
El mal, amb tot, ja està fet. Tot i que uns 150 veïns que patiren les expropiacions “urgents” reclamen a la justícia que els siguen tornades les terres, la sentència del TSJ no parla de restitució ni de reversió de terrenys. La “victòria moral” els sap a poc, perquè ningú no va a restituir-los les seues cases ni les seues vides. Un exemple de projecte “urgent i prioritari” que resulta estèril i genera resultats nocius per al territori i per a l’existència de moltes persones.
La de la ZAL no ha estat l’única aposta fallida i perjudicial de les quasi dues dècades de govern del PP a València i la Generalitat. La modificació l’any 2005 del Pla Hidrològic Nacional (PHN), amb la substitució del polèmic transvasament de l’Ebre pel Plan Agua, posà en marxa una inusitada maquinària contra el govern socialista, el seu terminal valencià, el PSPV-PSOE i la resta de grups polítics o moviments ecologistes que gosaven qüestionar les bondats del transvasament. Espais diaris en els informatius de Canal 9, amb qualsevol pretext (com ara les connexions amb l’Ebre cada vegada que augmentava el seu cabdal), cimeres cada poc amb el govern popular de Múrcia, posada en marxa amb generós flux de diners públics de plataformes d’agitació com ara la Fundación Agua y Progreso, o centenars de declaracions amb l’únic objectiu d’obtenir rèdits polítics d’un tema sensible com l’aigua. I amb els agricultors com a punta de llança, quan l’objectiu confessat d’aquell transvasament era continuar la suïcida política urbanística d’aquells anys. Temps després, l’urbanisme ha fet fallida. L’aigua està fora del debat. I no sembla amenaçat el subministrament. La bilis i l’histerisme (hiperactuat) d’aquells anys és un remor llunyà. Per no oblidar un detall: a Madrid, ja governa el PP, però no hem tornat a tindre notícies del PHN.
Un altre gran fracàs és la prolongació de l’avinguda Blasco Ibáñez cap al mar en detriment del barri del Cabanyal, una de les grans aspiracions de l’alcaldessa Rita Barberà. Un projecte de concepció antiga, desfasada, especulativa, que tot just per això, per jugar amb les expectatives econòmiques de molts veïns, tenia predicament en sectors importants del barri i provocà un seriós conflicte polític i social, de nou amb imatges de càrregues policials, crits i plors. El projecte fou paralitzat per una ordre ministerial de gener de 2010, sent ministra Ángeles González-Sinde, per considerar que el que s’anava a produir amb el Cabanyal era un espoli. I diversos recursos judicials tenen empantanada la situació. Però és la crisi econòmica la que sembla fer inviable aquella decimonònica ambició d’obrir un barri mariner en canal per donar pas a una arrogant avinguda. Una espina clavada en el cor de la poderosa alcaldessa. De nou, un enfrontament social i polític estèril. Estan a l’oposició, amb el tema del Gran Teatre Romà de Sagunt, el PP ja havia practicat aquesta política de terra cremada sense benefici per a ningú.
Rita Barberà riu davant d’una veïna del Cabanyal
La resta de la fotografia, la dels aeroports sense avions, les instal·lacions esportives que no es poden mantindre o els polígons industrials deserts, la compartim amb altres zones de l’Estat. Per alguna raó, tanmateix, ací és més palpable i visible el paisatge apegalós de begudes i confeti per terra, vomitades per les cantonades, sofàs cremats per les cigarretes, ressaques insuportables, trencaments sobtats, conflictes ridículs i relacions inapropiades. El panorama després d’una gran festa. Les dècades tòxiques i estèrils de govern al País Valencià del PP.
Fotos: Per l’Horta
