ÈXIT DE COMPROMÍS Poques hores després d’aconseguir l’eurodiputat, la Cadena Ser (un exemple) què s’havia passat la campanya boicotejant a Compromís, va anunciar que “Compromís se había atascao”. Quede clar, per a mi, hem aconseguit un excel·lent resultat i només cal ajustar mecanismes després de l’experiència, però no està de més valorar si nos hemos atascao i perquè.
TRACTE INFORMATIU: Compromís no existeix pels mitjans estatals i, a més, hem patit la falta d’una radiotelevisió pròpia al PV (un problema que no han tingut a altres territoris). Tot quedava en mans d’eixos mitjans privats que estan en mans de la banca: no recorde més de 3 o 4 mencions a la campanya de Compromís a la Cadena Ser (un exemple), teòricament la progre, que sí dedicava ample espai a UpD malgrat que no té cap presència institucional al PV. Compensaven eixe forat negre amb una ampla cobertura a Compromís mantenint com a “notícia” variacions sobre la “noticia” de que Mònica Oltra era una antidemòcrata…
Un avís pel que van forts d’eufòria: això tornarà a repetir-se a les properes eleccions.
MODEL: Compromís ha hagut de superar la fidelitat a un model honest: eren unes eleccions europees i no unes primàries espanyoles i/o autonòmiques. Així que presentàvem a un candidat desconegut a nivell de carrer, però que havia segut votat en unes primàries específiques per a que es dedicara, de veritat, a estar a Brussel·les. La competència?
–Rajoy (eixint del plasma durant uns dies) i tot el govern anaven mort, teles, ràdios i papers repetien unànimement que “Espanya va bien” malgrat les estadístiques oficials (-0,4% al 1er trimestre d’eixe creixement que tant valoren: les persones no existeixen);
–el PSOE oblidava Europa i parlava de Cañete; prova de l’importància de la festa és la dimissió de Rubalcaba pels resultats, quan l’han sobrat anys i oportunitats per anar-se a casa;
–Pablo Iglesias presentant-se amb la seua plana major (inclòs algun candidat que, per edat, havia anunciat que es quedaria a Barcelona) i, fins i tot, utilitzant la cara del líder per substituir el logotip de Podemos a la fulleta de votar!…
EU quedava a meitat camí, mantenint al seu cap-de-llista-dinosàuri, però presentant a figures potents territorialment com Marina Albiol que, imagine, tornarà per les autonòmiques.
Així que queda pel debat si potser hauríem d’haver utilitzat la mateixa picaresca presentat a Mònica Oltra, la persona més mediàtica que tenim (una proposta que havia fet Juan de los Palotes) malgrat que el deixés d’ací poc de temps.
ELS RESULTATS Com he apuntat, el millor és que l’idea del que és versemblant i/o possible s’ha enfortit a tot l’estat. Potser més que el cas Podemos el que ha fet mal a Madrid són els resultats al Principat (tot i que los medios informativos no sumaven a la CUP o a Podemos, que diu respectar el dret a decidir). La imatge que teníem al cap de fins a on es podria arribar ha quedat obsoleta. Fins i tot eixos savis tertulians madrilenys es pregunten si trontolla el bipartidisme. Però quede clar un fet: la llei electoral espanyola està molt ben dissenyada i sobren eufòries. El bipartidisme ho té fàcil per poca gent que vote.
Podem centrar-nos en Podemos i EU. D’entrada, genial els resultats dels dos, especialment de Podemos. Tinc la sensació de que als que controlen les coses se les ha anat la mà amb Pablo Iglesias, invitat reiteradament a les teles, una situació sorprenent en pre i campanya, que imagine buscava dispersar el vot d’esquerra i que el PP mantinguera el primer lloc. Siga que sí o que no, afortunadament, l’assumpte ha anat molt més enllà.
Podemos replega gran part del vot protesta i l’ha fet amb una eficàcia tremenda (molts popes de la comunicació i organització polítiques hauran de revisar els seus papers). A més, previsiblement assumirà la motivada militància de gran part dels moviments socials. Per contra, el seu model assembleari és ideal per l’entrada massiva de gent amb raons menys nobles, infiltrats i provocadors. I, també per contra, les seues propostes funcionen per denunciar el que hi ha, però xoquen –de moment, cada dia s’amplia l’horitzó del versemblant— amb la realitat i la força de les institucions a nivell europeu i estatal. Gestionar l’èxit serà complicat, però la gent de Podemos ha demostrat un saber fer de primera, molt per damunt de professionals ben pagats.
I IU també ha quedat bé. Fa anys que té la tendència a créixer, només paralitzada per les bondats de les normes electorals i per eixa necessitat innata de inventar enemics/gues interns que (gota a gota) buida l’organització de gent necessària. Un exemple: als pocs dies de obligar a plegar a l’alcalde de Ribas-Vaciamadrid les ofertes de col·laboració a Podemos sonen una mica exagerades (quan Podemos acaba d’arrasar en vots a Ribas-Vaciamadrid). Què pot oferir IU? Al PV, EU ha fet un gran paper. No podem comparar amb Compromís perquè el punt de partida, la presència mediàtica i el plantejament eren ben diferents. Però està bé que pugen: faran molta falta en les nostres institucions.
CONCLUSIONS Pense que l’aliança amb Equo cal mirar-la amb atenció. Sembla complicada a nivell de connexió amb el carrer, quedant una mica com una superestructura. Tot el contrari que organitzacions com la Chunta Aragonesista, una meravella a ampliar a altres territoris.
Pense, també, que hem de treballar prou i esforçar-nos per visualitzar més la diversitat que implica la coalició Compromís. La gent del carrer no és bova, però tampoc té perquè estar informada perfectament de tot: ni té temps ni fonts informatives dignes. I la tendència, quasi inevitable, es considerar que Compromís = Mònica Oltra i/o Compromís = marca actualitzada del BLOC. Cap d’elles ens faran guanyar. I el fet és que hem de treballar per guanyar: per a quedar-nos de grup testimonial no cal patir i és absurd quedar-nos darrere del PSPV (al que és molt probable que des de Madrid obliguen com al PSC al harakiri), Podemos o EU. I si no guanyem, que els pactes impliquen una forta dòsi del nostre programa.
Eixa visualització de la diversitat de Compromís és clau per mi. L’apunte aquí confiant en que responsables i/o col·lectius arriben a una idea semblant i treballen per ella. Si hem d’assumir idees diferents després, per què no podem fer-ho ara?
