No podem oblidar que els 36.000 milions d’euros provenen de la butxaca del contribuent espanyol i que han anat a parar directament i sense cap contraprestació a les entitats financeres auxiliades. Després de diversos anys escoltant el missatge que els diners lliurats als bancs s’acabarien recuperant, l’evidència ens demostra el que ja imaginàvem: que els plats trencats de la banca espanyola els pagarem tots els contribuents.
Fem memòria. Una vegada esclatada la crisi financera i una vegada que les entitats financeres espanyoles van veure els seus balanços greument deteriorats, el govern (en el seu moment del PSOE) va decidir injectar ingents quantitats de diners públics (extret a través d’impostos, no ho oblidem) per a salvar-los el coll. Les ajudes van ser executades de molt diverses formes: algunes van anar a fons perdut (l’Estat va regalar directament els diners), unes altres van prendre la forma d’inversió (si la cosa eixia bé l’Estat podia guanyar diners; si eixia malament, perdia), unes altres de préstec, unes altres de garanties (els bancs van demanar diners prestats a altres bancs o al Banc Central Europeu amb el suport de l’Estat, de manera que si arribat el moment no poden retornar els diners, qui ha de pagar és l’Estat), etc.
El cas és que els governants van intentar per tots els mitjans fer-nos creure que totes les ajudes serien temporals, i que quan les entitats financeres es recuperaren anaven a retornar tots els diners públics que havien rebut. En conseqüència, les ajudes a la banca no anaven a significar més que un avançament de diners a unes entitats momentàniament en problemes.
Hui dia ja comencem a veure que tot allò era una vil i elaborada mentida. I així ha sigut sempre. El mecanisme amb el qual el Govern espanyol ha ajudat les entitats financeres sempre ha sigut notablement opac i enrevessat perquè sobre el paper semblara que no s’estan gastant diners públics per a rescatar entitats fracassades. Un d’aquests estratagemes comptables consisteix que l’Estat es fa responsable dels diners que agafen prestats les entitats financeres en dificultats de manera que en cas de no poder retornar-los, qui assumeix les pèrdues és l’Estat i no aquestes institucions de crèdit. Que l’Estat acabe comptabilitzant una pèrdua depén de l’evolució econòmica de les entitats financeres ajudades: si a aquestes la seua activitat els va molt bé, podran retornar els diners rebuts; si els va malament, no podran fer-ho i l’Estat haurà d’admetre que perdrà els diners que en el seu moment va desemborsar. Açò últim és precisament el que es va reconèixer divendres passat: determinades caixes d’estalvis no podran retornar els diners que van rebre i per tant l’Estat (és a dir, el contribuent) perdrà els diners. No hi ha més.
Referent a açò cal fer-nos dues importants preguntes. La primera és: a quant ascendeix la xifra de diners públics que se li ha regalat a la banca? Perquè s’han reconegut pèrdues de 36.000 milions d’euros, però si les ajudes han sigut molt més quantioses les pèrdues podran ser superiors. Doncs bé, la xifra total d’ajuda a la banca fins a desembre de 2012 aconsegueix la desorbitada xifra de 1.359.809 milions d’euros (unes 37 vegades les pèrdues que es van reconéixer divendres passat). Açò no vol dir que l’Estat perda tots els diners que ha lliurat o que ha avalat a les entitats financeres, perquè una part dels diners de les ajudes ja ha sigut retornada (encara que la quantia és xicoteta) i perquè una altra part previsiblement correrà la mateixa sort, però la constatació que existeix encara una importantíssima quantitat de diners públics en joc no pot fer sinó preocupar-nos i mantenir-nos en un estat d’alerta i desconfiança.
La segona pregunta que hem de fer-nos és: si l’Estat perd o no els diners lliurats depén de l’evolució econòmica de les entitats financeres, ens podem fer alguna idea de si els anirà bé o de si els anirà malament? I en cert sentit sí que podem. D’una banda, sabem que bona part del forat en els balanços de les entitats financeres es deu a l’esclat de la bambolla immobiliària, per la qual cosa la seua grandària no és només d’una important envergadura sinó que el seu restabliment requeriria activar de nou una bambolla d’actius de dimensions similars -la qual cosa no solament és difícil sinó que seria absurd. Els diners públics atorgats per l’Estat han anat a tapar aqueixos enormes forats i pensar que les entitats financeres amb la seua activitat normal (sense l’ajuda de bambolles) compensaran totes les pèrdues patides és molt ingenu.
D’altra banda no podem oblidar que el bon comportament de les entitats de crèdit depén del bon comportament de l’activitat econòmica en general. Els bancs obtenen rendibilitat prestant diners i també invertint en els mercats financers. La primera via està pràcticament impedida perquè el nivell de crèdit està sota mínims. Mentre no es reactive l’activitat econòmica a un ritme acceptable i mentre els bancs no presten diners a aquests últims, no s’hi poden fer negocis. La segona via té millor pinta, però ací ens trobem amb una paradoxa a tenir en compte. Hui dia els bancs estan obtenint molts diners invertint en el mercat espanyol de deute públic. A través d’aquesta via podríem fins i tot pensar -sent molt optimistes- que els bancs acabarien guanyant suficients diners com per a poder retornar totes les ajudes que van rebre de l’Estat. El problema radica que aqueixos diners que estarien guanyant mitjançant el negoci amb el deute públic espanyol procediria en última instància del mateix Estat, que ho obtindria a través de reducció en la despesa pública i d’augments d’impostos. Per tant, ens trobaríem amb l’absurda situació per la qual l’Estat (i per tant el contribuent) acabaria rebent uns diners que en origen hauria pagat als bancs en concepte d’interessos de deute públic.
En definitiva, tot sembla indicar el que ja intuíem des d’un principi: que els diners lliurats a les entitats financeres no es recuperaran íntegrament, i ascendeixen a unes dimensions astronòmiques que superen amb escreix els 36.000 milions d’euros anunciats divendres passat.
Eduardo Garzón és autor del blog Saque de esquina
