A principis d’any, Def Con Dos va publicar el seu 13é treball: Espanya és idiota. Porten més de trenta anys damunt dels escenaris (amb una aturada de cinc anys), però estan en plena forma. Ara viuen les coses amb més perspectiva. A les dècades dels 80 i 90 solament se’ls veia com un grup transgressor i polèmic, ara el temps els ha donat la raó i moltes de les seues lletres de fa anys estan de plena actualitat. Però César no trau pit, més bé al contrari, ell segueix a la seua feina, els que han canviat d’opinió o de bàndol han sigut uns altres.
-Espanya és molt idiota?
Per descomptat, clar, sinó no haguérem posat un títol semblant. Espanya és molt més que idiota, usem eixa paraula per posar un títol que es puga publicitar una mica, però crec que a partir d’ací hi podrien eixir molts exabruptes.
– Ha patit el país un procés d’idiotització en els últims anys?
Jo crec que des de la mort del generalíssím hem viscut un procés de democràcia en fals, en el qual s’ha creat el miratge d’una democràcia, d’una societat de llibertats, de progrés… És cert que des de llavors fins ara s’ha anat progressant. Espanya ha anat millorant, però hi ha coses que no i a la gent no li importava, ningú mirava cap avall, als pilars del sistema que és el que està fallant ara. En aquests moments que la gent no té la disculpa del consum com un estímul alienant, comencen a veure què ha passat i és que des del franquisme fins ara no hi ha hagut una democratització real del país i la gent ha viscut una cultura de l’estupidesa en la qual se’ns ha induït a un consum massiu, s’ha imposat el ‘American way life’ a l’espanyola i en pla cutre, cosa que ens ha portat a una catàstrofe que és el que vivim ara.
– Estem en una situació def con dos ara?
No, en absolut, perquè una situació def con dos és una situació prebèl·lica, però ací no hi ha un conflicte, la gent està adotzenada, es deixa prendre el pèl, esperant que passe la tempesta per a tornar al ‘McAuto’ del centre comercial de torn i comprar-se més televisions de plasma, encara que ja en tinguen moltes a casa.
– O siga, si torna el crèdit i circulen diners la gent tornarà a les seues cases?
Clar, a ningú li preocuparà, per exemple, que Feijóo tinga una foto amb un narcotraficant, o que siga amic seu, ni els papers de Bárcenas, ni res. A la gent li és igual, és el de sempre, nosaltres ja ho vam dir en Poco pan y pésimo circo, una cançó de l’any 1995, mentre hi haja pa i circ a la gent tant li fa, en aquest cas mentre hi haja targeta de crèdit i accés al consum dels centres comercials…la resta és igual.
– Has parlat d’una cançó del 95 en plena actualitat, noteu que el temps us ha donat la raó?
Home, per descomptat, clar. Però no solament a nosaltres sinó a molts grups que en les seues lletres i en la seua trajectòria han estat en una vessant crítica i que en molts casos l’han titllada del que ara anomenen el ‘perroflautismo’. En el nostre cas, en els anys 90, ens deien que enviàvem missatges messiànics, que érem molt negatius, que a Espanya es vivia molt bé, i després s’ha demostrat que cançons nostres de l’època estan fetes per a la realitat de hui. Hi ha una que vam fer sobre desnonaments l’any 1999, una altra sobre la dubtosa construcció d’Europa, Vive libre y muere en paz que parla de la gran estafa del crèdit l’any 2005… Però cal recordar que molta de la gent que entre cometes s’està manifestant han votat als que estan en el poder. Escoltes, “és que jo no sabia que el PP era un partit…” Doncs jo sí, ho sabia i no sóc cap geni. A la gent quan li falta el crèdit en la seua targeta és quan es planteja que el sistema no funciona, i açò és lamentable.
– Musicalment parlant, quin és el sentit de Def Con Dos l’any 2013?
Nosaltres ens hem mantingut sempre des de l’any 1995 en l’estrany marge en què ens movem, amb molta comoditat, amb cançons que beuen més del rap, amb unes altres relacionades amb el hardcore, amb el metall o el punk. El rap-metall-punk és on ens movem amb més comoditat, i a més és un espai on hi ha pocs grups, no qualla a nivell massiu. De fet, quan anem fora, veiem que la personalitat de Def Con Dos no la té ningú.
– I el públic ha evolucionat amb vosaltres? L’heu educat?
No ho sé, el factor docent de Def Con Dos el desconec. Sí és cert que la gent t’explica que hem influenciat molt en alguns aspectes, cosa que no sé fins a quin punt és bo. Sí sé que s’incloïa Def Con Dos com un referent de música independent en alguns àmbits docents, però mai ens fem ressò d’açò.
– Us penediu d’haver-ho deixat o d’haver tornat?
No, no, en absolut. Crec que va estar molt bé deixar-ho i va ser de puta mare tornar. Deixar-ho és el que més ens va donar la dimensió real de grup, perquè va haver-hi un moment en el qual no enteníem res, havíem crescut molt en poc temps. Mai vaig pensar que açò anava a créixer tant, va començar com un divertiment amb Julián Hernández de Siniestro Total i després es va desenvolupar molt, ens convertim en músics, i ens va causar alguns conflictes. Després, quan ho deixem, ens vam adonar que en realitat som com els delinqüents que passen molts anys a la presó i quan els solten no saben què fer i han de tornar a delinquir per a tornar.
– Has parlat de Julián, d’aquella època estava Antón Reixa per ací, com veus el seu pas per l’SGAE?
Anton Reixa ha sigut enemic acèrrim meu. Jo el tinc calat des del primer dia que el vaig veure, a l’ombra de Julián. Per a mi, amb tots els meus respectes, em sembla un ser molt abjecte ficat en el ‘show business’, amb una enorme habilitat social, però que artísticament, que és el que a mi m’importa, no em mereix cap respecte. Res del que ha fet crec que tinga rellevància, ni com a músic, ni com a escriptor, ni com a director de cinema. L’estime com a persona, però no em sembla un referent cultural en absolut, em sembla un encantador de serps i ho ha demostrat. Anton Reixa és molt hàbil amb els diners, però artísticament no té cap talla, ha anat de la música al cinema i a la tele, on hi ha diners.
– Una altra persona que es va relacionar amb vosaltres va ser Alex de la Iglesia, Què va significar participar en Acción Mutante i El día de la bestia?
Quan Alex de la Iglesia es va interessar per Def Con Dos no interessàvem a ningú, ni tan sols a nosaltres mateixos. Era un divertiment, no li véiem una gran projecció, no obstant açò ell sí la va veure. Gràcies a la seua aposta suïcida, el grup quallà perquè el projecte ens va apuntalar de cara al fet que algú confiava en nosaltres. Àlex ha sigut molt important, per descomptat, però diguem que artísticament no ha sigut capaç de mantenir la fermesa creativa que apuntava en els seus dos primers projectes. Per més que l’estime, el vulga i li agraïsca, m’ha decebut bastant artísticament.
– És una mostra que allò realment dur és mantenir el nivell de qualitat?
Sí, perquè és relativament fàcil tenir una bona idea o una idea brillant, el que no és fàcil és tenir moltes idees brillants o tenir un projecte brillant i mantenir un llistó.
– A nivell musical, què t’interessa a Espanya? Alguna cosa nova en els últims deu anys?
Berri Txarrak, per exemple, és un grup que crec que té unadistinció i una transcendència, i se saben reinventar. Després m’agraden grups de tota la vida com Sociedad Alkohólika que roman en el temps, perquè és una gran banda. Però no m’agrada dir açò perquè després m’enrecordaré de diversos grups que m’agraden. Jo crec que hi ha moltes bandes importants i el més important és la diversitat musical, ara mateix hi ha molts estils i moltes bandes de tot tipus i crec que açò està molt bé. Hi ha moltes idees en la música, però no obstant açò no hi ha la renovació generacional que al meu gust hauria d’haver-hi.
