La pel·lícula, estrenada en la plataforma online Filmin, pretén ser un relat “no crispat” de l’origen i l’evolució de la crisi. Assenyalar culpables, defensa Balaguer, dificulta el consens, i així “difícilment es generen propostes”, assegura. Ja no hi ha marge per a la inacció, apunta el professor, “ni d’ací ni de la Unió Europea”. I si governs i mercats no prenen mesures, manté Balaguer, aquestes hauran de venir de la mà de la ciutadania.
Per què és una crisi endèmica?
Estem en 2013, han passat set anys d’aquesta crisi i no hi ha un diagnòstic comú. L’esquerra té molts diagnòstics, amb diferents culpables, la dreta també, però ningú s’ha posat d’acord. Açò és com anar al metge, si no saps per què tens una malaltia difícilment trobaràs la cura. Si no sabem el que ens ha passat i per què ens ha passat difícilment trobarem una solució. D’ací ve el títol.
Tampoc existia fins ara un treball audiovisual que cercara un diagnòstic a la crisi espanyola…
Sembla que en el món audiovisual veu la crisi com una successió d’elements, com si fórem espectadors passius d’una sèrie d’esdeveniments. Un dia és l’atur, l’altre són les dades de morositat, els problemes de l’arquitectura europea… Documentals com Inside Job t’expliquen l’evolució de la crisi a Estats Units, des d’un punt de vista, amb un enfocament, i en canvi ací no teníem res d’açò. Açò és el que vam voler fer: tenir un diagnòstic comú d’allò que ens ha passat.
Perquè el cas espanyol té les seues pròpies característiques dins de la crisi global…
Sí, el relat que fa Inside Job, El Capital, o altres pel·lícules no ens encaixaven. Nosaltres el que teníem era una bambolla immobiliària de nassos, i quan va esclatar va anar afectant, primer, el sector immobiliari, després el sector financer, els bancs, després el món econòmic, perjudicant molt el sistema productiu i la base econòmica del país; després les persones i l’atur; i la pobresa i la desigualtat. I finalment l’esfera política, perquè esfera econòmica i esfera política i social estan relacionades, i així ho mostra el documental.
Així que és una concatenació de diferents crisis…
Sí. A EUA, per exemple, la crisi no ha afectat tant la classe política com ací, que s’ha produït una crisi de legitimitat. En canvi, en tots els països del sud d’Europa sí. Portugal, Grècia, Itàlia, Espanya, són països en els quals la crisi ha traspassat del món econòmic per a anar a l’àmbit social i polític. Aquest és segurament el major problema que tenim en aquests països i també en el conjunt d’Europa. El que hem fet nosaltres, segurament sacrificant altres coses que també són interessants, és intentar explicar aquesta concatenació. No aportem explicacions noves, però les posem en comú i les relacionem les unes amb les altres. És una responsabilitat molt compartida per quasi tots els agents econòmics. Bancs, governs, fins i tot les persones. Tots aquests agents econòmics es beneficiaven de la bambolla, i quan aquesta va esclatar fins i tot va fer més gran el perjudici, perquè tots van eixir perjudicats.
No van tenir alguns d’aquests agents una major incidència perquè açò continuara així?
Hi ha una reflexió del filòsof Josep Ramoneda en la pel·lícula que diu que tots tenien responsabilitat, però que no és la mateixa la de l’empresari que la del treballador, i tampoc la de la persona que dóna la hipoteca que qui la rep, açò també ha de quedar clar.
Missatges com que l’habitatge mai baixaria de preu i que allò més intel·ligent era endeutar-te es van promoure des d’alguns sectors…
Qui té el poder té més facilitat de fer girar la truita cap als seus interessos, en el cas de la bambolla ha estat molt clar. José García Montalvo, catedràtic de la UPF, diu que aquesta bambolla es va alimentar per una sèrie de tòpics, entre altres, que l’habitatge mai baixaria de preu, que no es trencaria mai perquè els estrangers que invertien ho feien per a venir a viure ací i no per a especular… Després la realitat va evidenciar que açò no era així. Molta de la inversió estrangera que venia, quan va començar a veure que açò esclataria, se’n va anar, la qual cosa va fer que fins i tot esclatara de forma més forta. En aquests casos queda molt clar que els beneficiats són uns i els perjudicats són el conjunt de la ciutadania.
Un dels grans errors va ser deixar de costat la indústria?
Segurament va ser el gran error. En el documental es diu que hi va haver en algun moment que quasi dos terços dels crèdits que donaven bancs i caixes eren per al sector immobiliari i promocions immobiliàries. Així que la indústria rebia solament un terç, i açò quan en els moments àlgids de la bambolla la construcció representava menys del 15% de l’economia espanyola. Que es fera açò durant un cicle llarg va fer que molta indústria no es desenvolupara, la qual cosa va provocar que al futur no tinguérem indústries, que és el que ens passa ara. La bambolla immobiliària abans de la crisi ja es va carregar la indústria, i ara l’eixida, que hauria d’estar en mans de la indústria, no es pot fer efectiva perquè ens falta, i els treballadors que treballen en la indústria ja no treballen perquè estaven en la construcció. Ara hem de muntar un model productiu nou, i açò és molt complicat.
La crisi ha afectat a tots per igual?
Hi ha una part del documental en què parlem de com la crisi arriba a la societat, i expliquem, per exemple, que la dació en pagament arriba als promotors però no al conjunt de la ciutadania. La pel·lícula la començàrem a fer fa un any i mig i aquest debat encara està d’actualitat. També hi ha altres aspectes on es veu açò: el 50% d’atur juvenil que tenim és en gran part conseqüència d’aquesta gran crisi de la construcció, i el 25% que tenim d’atur també. Són persones que estaven cobrant uns sous molt elevats en la construcció i ara tenen grans problemes de formació, de reciclatge per a poder arribar a altres professions. Van renunciar a formar-se, i la seua decisió era racional en aquell moment, perquè el que es cobrava en la construcció era molt més del que es podia arribar a cobrar fins i tot amb estudis.
Hi ha qui ha qualificat el documental de “bla”…
És un format amb un discurs no crispat. El que passa molt en aquest país és que l’esquerra i la dreta no es posen d’acord, i açò genera inacció. I és segurament el que ha passat també en aquesta crisi per part dels governs, hi ha hagut una molt mala gestió. Creiem que açò és el que no pot ser. Espectadors que han vist el nostre documental ens han dit que no acusem ningú. És que és voluntàriament! Perquè quan tu estàs acusant o quan hi ha un debat crispat, difícilment açò genera propostes, i si no hi ha propostes no hi haurà solucions. Tractem d’assenyalar tot allò que s’ha fet malament perquè no torne a passar, i cercar les eines per a trobar les solucions, i trobar-les ja.
Sense assenyalar els culpables?
Està bé culpabilitzar, però ja és suficient. És una forma de flagel·lar-nos, et quedes fet pols. Els culpables ja estan clars, ja ho sabem, ara hem d’intentar fer alguna cosa. Ens diuen que és una mica blana, però és que no és el tema anar a ganivet.
La pel·lícula conclou sobre possibles solucions?
L’objectiu primordial era el de tenir un relat propi de la crisi. A partir d’ací sí que es trauen algunes conclusions d’allò que s’hauria de fer. Una és que la inacció ja no és possible, ni d’ací ni de la Unió Europea. Ja que no tenim diners ni recursos, i açò ho apunta el professor Martínez Abascal, doncs com a mínim pactem, posem-nos d’acord en les coses bàsiques, perquè sense acord no eixirem d’aquesta. Després, des d’un punt de vista més conceptual, la pel·lícula fa una reflexió sobre la ciutadania. Si realment els agents empresarials, els governs, no han fet res per a donar solució a aquesta crisi, la ciutadania ha de recuperar el seu paper i ha de fer-ho d’alguna forma.
Iniciatives com la de la PAH anirien en aqueix sentit?
La PAH en el fons és açò, és a dir: “Bé, ja no podem confiar més en els governs ni en els mercats, anem a assumir nosaltres com a ciutadania certes coses”. I s’estan impulsant, també des del cooperativisme. L’activitat econòmica també passa per aquest tipus d’iniciatives. Ara estem en un procés de canvis molt importants, són aquestes iniciatives les que han de generar una activitat econòmica que ens ha de donar un nou model productiu i la manera d’eixir de la crisi.
