Aquests dies arrere van sorprendre les declaracions de Teófila Martínez, alcaldessa de Cadis, per dir que gent que rebia ajuda de l’Ajuntament per a menjar tenia twitter, que costa diners. El lapsus tecnològic de l’alcaldessa amagava unes declaracions molt més greus que es van perdre per la transcendència que té en els mitjans i les xarxes socials que un polític diga Twitter.
La frase que mostra el component classista i que és la que haguera d’haver escandalitzat va ser la següent: “Tanto Twitter y tanta opinión”
A continuació va desgranar la seua teoria sobre els pobres que demanen ajuda per a menjar i opinen en les xarxes socials. Sense entrar a considerar que per a arribar a aqueixa conclusió s’ha hagut d’investigar a aquells que demanen ajudes per a menjar, es pot concloure que la frase no és un lapsus. El comunicat que l’Ajuntament de Cadis va penjar per a matisar aqueixes declaracions, i que l’Ajuntament ha esborrat, deixa a les clares que per a Teófila Martínez la política està reservada per a aquells que tenen recursos.
“Aquellos que dicen pasar necesidad, que reciben ayudas municipales, que se les paga la luz, el agua, el alquiler… y la realidad es que hacen política a través de las redes sociales hasta el punto de boicotear un acto”.
Classisme conservador
La condescendència amb la qual alguns polítics i grans comunicadors es refereixen a la classe treballadora està resultant més evident d’allò que els agradaria als gabinets de comunicació i assessors. Des que la crisi els va brindar l’ocasió de posar en el seu lloc a aquells als quals es definia com a classe mitjana s’han vingut succeint mesures, actituds i comentaris que han tret a la llum el latent menyspreu de classe que alguns havien reservat als seus cercles més íntims.
Totes aquestes actituds sempre amaguen una intencionalitat: l’estigmatització de la pobresa. Aconseguir que la classe obrera es conforme amb la seua misèria i, mitjançant l’estigmatització d’aquesta, que siga la mateixa classe obrera la que renuncie als seus drets per pròpia vergonya.
Owen Jones en el seu llibre Chavs, la demonització de la classe obrera es refereix a aquest estigma que durant molts anys es donava en la classe obrera britànica. “Abans hi havia un estigma associat a menjar gratis en el col·legi, i algunes famílies molt pobres preparaven als seus fills el menjar perquè el portaren al col·legi en comptes d’acceptar la prestació”.
Aquesta actitud de la gent amb escassos recursos és la que cerquen els sectors conservadors quan estigmatitzen i criminalitzen l’accés a drets adquirits equiparant-los a les prebendes i la caritat per a poder acusar de parasitisme.
El portaveu del PP en el Congrés, Rafael Hernando, va donar un altre exemple d’aquesta actitud quan va culpar els pares de la malnutrició dels seus fills.
El presentador estrella de la Cadena Cope, la cadena dels Bisbes, va ser un altre que va mostrar aqueix comportament per equiparar que s’alimentara a xiquets amb escassos recursos als col·legis amb que se’ls entregara una bicicleta.
Totes aquestes declaracions no són vàcues, van acompanyades d’una política de classe que cerca retenir a les classes obreres en el seu lloc perquè no aconseguisquen certes cotes reservades a les elits.
L’educació com a punta de llança del classisme conservador
El ministre José Ignacio Wert ha sigut l’encarregat que aquest tipus de declaracions queden en anècdota ja que ha realitzat una legislació educativa que impedeix als fills de la classe obrera accedir a aqueixos llocs reservats per a aquells que posseeixen la suficient capacitat econòmica.
El 24 de juny de 2013 Wert va patir la distracció verbal que aflorava la vertadera intencionalitat amagada en la reforma educativa. En una entrevista, quan va ser preguntat per la nota de tall per a la beca, va declarar el següent: “Si un universitario sin recursos saca un 5 debería dedicarse a otra cosa”.
Prenem nota de la sentència el concepte “Sin recursos”. No és que el ministre Wert considere que un 5 no és una nota suficient per a avançar en la universitat, sinó que ho circumscriu als estudiants sense recursos. És a dir, el ministre estableix un cost de classe per a la universitat. Considera que els estudiants sense recursos necessiten un afegit per a poder estudiar en la universitat pública.
El menyspreu de classe conservadora cerca crear el context adequat perquè la classe treballadora es crega lliure quan decideix entre dues situacions igualment dramàtiques per a la seua persona. Es busca limitar-ho tot a una fal·làcia de fals dilema. A l’obrer se li planteja la dicotomia de triar entre estar en l’atur o un minijob: o fam o precarietat. Considerant a més que el que planteja aqueixa fal·làcia lògica és el que ha creat la situació necessària per a manejar el poder i poder plantejar les opcions que l’obrer ha de triar. Opcions que sempre seran a favor dels seus interessos. Amb aquest plantejament se cerca despullar el treballador de la dignitat i capacitat de maniobra suficients per a dir no a ambdues i lluitar per allò que ell considere més acceptable.
En la pel·lícula El salari de la por, el director francés Henry Clouzot ens mostra aqueix fals dilema. En un poble perdut de Veneçuela els habitants manquen de futur. S’inculca el fastig i el fracàs en els treballadors d’una companyia petrolífera americana per a poder presentar la dicotomia. Transportar uns camions carregats de nitroglicerina sense cap tipus de seguretat a través de la selva per una recompensa de 2.000 dolares. Una labor suïcida a la qual els treballadors acudeixen sol·lícits cercant canviar aqueixa situació sobrevinguda en la qual estan immersos.
No fa falta recórrer a la ficció per a trobar aqueix dilema existencial. És la mateixa llibertat que tenen els treballadors dels ‘sweat-shops’ que acudeixen a Bangladesh a treballar en fàbriques ruïnoses en règim de semiesclavitud, fugint de la misèria rural. La llibertat de classe, aqueixa que des de les capes conservadores i dominants reserven a la classe obrera. La que deixa dues opcions, mort o misèria, esclavitud o pobresa, menjar o opinió, arròs o twitter.
