Amb Crònica negra (Bromera, 2012), premi Enric Valor 2011, l’autor fa un salt temporal, a mode de preqüela, i troba una encertada ubicació per al personatge d’O’Malley en la València dels anys 80, a les portes de les celebracions pel 750 aniversari de la conquesta per part del rei Jaume I. Dic encertada perquè aquesta no és una novel·la negra l’ús: esguitada de cites i referències cultes, el llibre és una mena de thriller filològic que parteix d’una al·lusió al mossàrab, aquella teoria lingüístic sobre la continuïtat del romanç a les zones ocupades durant segles pels musulmans que servia com estrambòtica base pseudocientífica per negar la unitat de la llengua. O, dit d’una altra manera, per sostenir que quan arribaren els conqueridors catalans i aragonesos el valencià ja estava allí.
Hom pensarà que fer una novel·la negra amb un conflicte acadèmic sobre aquella teoria demana una complida dosi de creativitat i atreviment. I és així. La trama i el desenvolupament hi inclouen no poques llicències per part de l’autor, però el mèrit d’Alandes és que la construcció funciona gràcies a una gestió meritòria de la ironia i a la inclusió dels ítems i codis identificatius del gènere.
Podria ser que aquells lectors amb una certa formació filològica o historiogràfica li puguen extraure més suc al trajecte lector, però això tal volta no siga decisiu: la intriga, les constants pinzellades humorístiques i uns diàlegs que tornen a ser el punt fort de la seua proposta, engreixen la lectura i encaixen amb soltesa amb els fragments diguem-ne erudits. Una operació literària molt digna inspirada en El nom de la rosa, la celebèrrima novel·la d’Umberto Eco citada de forma gens casual al llibre i que demostrà que es podia bastir una novel·la de qualitat amb forma de thriller medieval i fons erudit i arribar a un públic ampli. Crònica negra maneja uns altres codis, és una novel·la “sobre medievalistes”, com va dir l’autor en una entrevista, no una novel·la medieval, i les claus de lectura són ben diferents. Però de la mateixa forma que la fórmula d’Eco vencé no poques prevencions en la seua època, per llegir amb èxit Crònica negra potser hem de renunciar l’estranyesa i l’escepticisme de partida que ens puga suggerir el seu agosarat plantejament.
