Al llibre Desapariciones forzadas, represión política y crímenes del franquismo (Editorial Trotta), diversos juristes, historiadors, advocats i especialistes en dret aborden des de diferents perspectives el tema de les fosses comunes. Rafael Escudero, professor de Filosofia del Dret i Carmen Pérez, professora de Dret Internacional Públic, tots dos de la Universitat Carlos III de Madrid, coordinen aquest treball multidisciplinari que pretén argumentar la injustícia i proposar vies jurídiques i polítiques per a acabar amb ella.
Com va sorgir la idea de fer un llibre sobre fosses comunes?
Carmen Pérez: Quan pensem en fer un llibre entorn de la qüestió de la memòria històrica, ens plantegem que, d’una banda, segueix sent necessari parlar d’açò, perquè segueix sense estar resolt. Però d’altra banda, potser era més útil centrar-se en una qüestió determinada, com era el tema dels desapareguts. Els temes entorn de la memòria històrica són diversos. Nosaltres pensem que les desaparicions forçades donaven joc perquè es podien estudiar des de diferents punts de vista, donava per a elaborar un llibre que tinguera unitat interna però, alhora, que fóra divers en el seu tractament. Hi ha juristes, historiadors, advocats…
El tema de les desaparicions forçades a Espanya no està resolt, les seues víctimes segueixen sense rebre justícia i els seus possibles responsables segueixen, no ja sense ser castigats, sinó ni tan sols investigats. Aquest és un dels països al món on més persones hi ha enterrades en fosses comunes. I açò segueix sent una assignatura pendent. Una de les més importants.
Fins a quin punt és legal que a Espanya se seguisca mantenint aquesta situació?
C.P.: El llibre parteix de la idea que, en efecte, no és només una qüestió ètica, sinó de legalitat. Hi ha una contravenció de normes jurídiques a nivell internacional que obliguen Espanya a la recerca i la solució dels crims contra la humanitat, com són les desaparicions forçades de la guerra civil i el franquisme. En aquest cas en concret, hi ha nombrosos instruments internacionals vinculants que obliguen Espanya a la recerca, a la sanció i a la protecció de les víctimes, que no són només els desapareguts, sinó també els seus familiars. Ho han advertit ja a Espanya diversos comités internacionals.
Per què el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) no és més taxatiu en aquest cas?
És una bona pregunta. Un dels problemes que tenim és que aquest tribunal ha motivat molt poques decisions d’inadmissibilitat [sanció prevista per a declarar la ineficàcia d’un acte processal penal]. En eixes, ha dit Espanya que queden moltes coses per fer, però ha decidit no entrar en el fons de l’assumpte.
La situació de les fosses comunes i el seu tractament té comparació amb algun altre país europeu?
C.P.: No, Espanya és el que ha sigut més tebi en aquests assumptes malgrat la llei anomenada de Memòria Històrica. El TEDH sí ha entrat en altres casos i ha condemnat altres països per no investigar el que haurien d’haver investigat en el seu moment. Fins i tot ha condemnat altres països, com Rússia, perquè ha considerat un tracte inhumà a les víctimes de crims semblants, en no haver-los donat la justícia que devien. Les contínues paralitzacions de les recerques que s’estan veient a Espanya poden ser traumàtiques per a les víctimes.
Per què és necessari seguir publicant llibres sobre aquesta reclamació de justícia?
Rafael Escudero: Una bona prova de perquè són necessaris llibres com aquests és la declaració del portaveu del PP, Rafael Hernando, l’altre dia, o les de la presidenta de la diputació de Guadalajara, que va dir que la República va causar la Guerra Civil i un milió de morts. O els mocosos de Noves Generacions fent-se fotos amb símbols franquistes. A més d’impunitat des del punt de vista jurídic, en aquest país, el que encara hi ha, és una desmemòria molt clara, i una versió de la història donada pel franquisme i posteriorment confirmada en cert sentit per la Transició que és falsa. Des del punt de vista polític és necessari, perquè és necessari construir el relat del que va passar i dignificar així la memòria de les víctimes.
C.P.: Eixa és la tesi que recolza el Dret Internacional, que ha evolucionat en eixe sentit. Considera que pot haver-hi una tensió entre pau i justícia hipotètica, però el Dret Internacional s’inclina a favor de la justícia de les víctimes de determinats crims. En aquest país no s’ha fet, per tant Espanya segueix incomplint les seues obligacions.
Es pot definir exactament en què va consistir la repressió sense desenterrar les fosses? Queda molt per saber?
R.I.: Sí, clarament. Encara no sabem el nombre exacte de persones que estan desaparegudes. Es calcula, amb càlculs oficials, que la xifra oscil·la entre 114.000 i 130.000 persones. Estem parlant de civils. En queden per desenterrar més de 100.000. Són xifres oficials, però com més s’investiga, més se sap, òbviament. Tampoc sabem encara els detalls del pla d’extermini inicial. Sabem que en va haver, gràcies fonamentalment a historiadors com Francisco Espinosa, que escriu al llibre. Es va a poc a poc detallant aquest pla d’extermini, però encara no coneixem tota la seua extensió, la implicació exacta de potències estrangeres, la relació amb el nazisme…igual que no coneixem les històries de les desaparicions de la immensa majoria. I estem parlant només de desaparicions forçades, no d’altres crims del franquisme.
C.P: Va haver-hi altres coses, com els segrestos de xiquets, que formen part també de la maquinària de repressió…
R.I.: Clar, açò dels segrestos se sap de fa dos dies. Sempre s’ha dit que açò no va ser com a Argentina en eixe sentit. Doncs al final ha resultat que sí, que en eixe sentit també.
C.P.: Amb el tema de les desaparicions, a més, no és que seguisca sent necessari investigar-les des del punt de vista ètic, que també, perquè cal fer pedagogia. És necessari perquè cal respectar el Dret Internacional. I és quelcom urgent, perquè les víctimes de les desaparicions forçades no són eternes. Jo crec que açò està en la ment d’alguns, que el temps córrega en favor de la impunitat, perquè arriba un moment en què ja no queden familiars directes vius. Queden els rebesnéts. Quan ens allunyem en el temps i vagen passant generacions, la cosa perdrà sentit, i s’hauran mort més persones a les quals devíem reparació.
Es pot assentar sobre tantes fosses una democràcia sana?
R.I.: Els desapareguts són un símptoma de la democràcia que tenim. La Transició ens va portar un pacte d’oblit, de silenci i d’aquella pols vénen aquests fangs. En el fons, açò que no és més que un dels trets del sistema polític que vam veure després, ens ha determinat. Per açò, jo crec que allò rellevant, hui en dia, del moviment per la recuperació de la Memòria Històrica és, d’una banda la justícia i la reparació dels drets i la dignitat de les víctimes però, d’altra banda, traçar un relat col·lectiu. Perquè els desapareguts, en el fons, ho van ser per raons polítiques, perquè estaven cercant un món democràtic i en defensa dels drets humans. Per açò, el que crec que han de fer els moviments de recuperació de la memòria és vincular-se amb les causes actuals, les marees blanca i verda o el moviment antidesnonament. Són els mateixos drets pels quals es lluitava llavors.
Ens diuen: fem creu i ratlla!, però hem de reconstruir la memòria democràtica. Hem d’adonar-nos-en que en els anys 30, a Espanya, existia una democràcia similar a les que hi havia en els països occidentals. Res de règim comunista, separatista, com ens han venut sempre. No, una democràcia. I eixe discurs i eixe relat ens els va robar la transició. Hem de recuperar-lo com a societat, i segurament serem una mica més democràtics.
Molts van esperar que la llei de Memòria Històrica canviara aquest escenari. Què va fallar?
R.I.: Aquesta llei té llums i ombres. Posa en l’esfera pública, en l’agenda, la qüestió de la memòria. La primera vegada que el Parlament realitza una condemna del franquisme a Espanya, és al 2007. No obstant açò, a l’hora de dur a terme mesures concretes, es queda clarament curta. La llei no arreplega una de les grans demandes del moviment per la memòria històrica, que era la nul·litat de les sentències franquistes, és a dir, dels consells de guerra dictats saltant-se tots els drets de defensa, per raons polítiques. Les víctimes sempre havien demanat que es declararen nul·les eixes sentències. Nul·les, és a dir, que desaparegueren del món jurídic. Ni tan sols havien demanat indemnització econòmica. L’única cosa que deien era: esborrem aquestes sentències. Doncs no, la llei, l’única cosa que ha fet, és declarar-les injustes i il·legítimes, que és una fórmula que jurídicament no serveix per a res. Ja sabem que són injustes, ja sabem que són il·legítimes, açò són només retrets polítics, morals. El que es demanava era que es tragueren del món jurídic. Per exemple, Miguel Hernández segueix estant condemnat per adhesió a la rebel·lió militar. Ací segueix constant.
C.P.: En realitat, és una evidència que el que de veres ha dignificat ací la memòria històrica ha sigut el moviment, han sigut els néts. La llei sí, bé, té llums, alguna virtut, però, de veres, qui ha fet el pas i qui ha posat en el debat públic i ha espentat la llei ha sigut el moviment memorialista. El tema de les fosses és un exemple clar que la llei no acaba de fer el pas, perquè el que fa, com han posat de manifest la doctrina i alguns informes d’Amnistia Internacional, és privatitzar, és a dir, jo li done diners a les associacions perquè siguen elles i no l’Estat les que s’encarreguen de cercar i ajudar les víctimes id’investigar el que va passar.
El Comité de Drets Humans i el Comité contra la Tortura a Espanya han dit que no s’estan removent tots els obstacles que s’haurien de moure i els familiars segueixen tenint moltes dificultats només per a trobar els seus ésssers estimats, no ja per a trobar justícia. Aquests comités ja han denunciat que és un tracte inhumà, que no s’alleuja la víctima del desaparegut. A més, açò s’ha demostrat després que en no traure les subvencions, ja està parat. És que el PP no té ni que traure una nova llei, només amb tallar les subvencions et carregues el moviment. Açò és molt car, és molt difícil, han d’assistir especialistes.
De fet, s’han vist obligats a fer col·lectes per a seguir exhumant…
R.I.: És al·lucinant! Els que estudiem dret tenim clar que, si hi ha alguna cosa que afecta l’ordre públic, són els cadàvers. Són competència de l’Estat. I arriba la llei i el que diu és que les administracions col·laboraran. Açò és privatitzar! Jo trac una convocatòria i tu has de presentar un projecte per a exhumar la fossa de no sé on.
C.P.: Tu demostres que hi ha certs aspectes de l’existència d’una fossa i jo et done els diners. Quan et deixen de donar diners açò es talla. D’altra banda, el moviment de memòria històrica està molt atomitzat. En fi, si vols acabar amb un moviment, jo crec que està ben pensat.
Les organitzacions de memòria històrica actuen sense l’Estat. No implica açò problemes legals a l’hora de reconéixer les víctimes?
R.I.: La majoria de les associacions de memòria històrica, quan troben un cadàver, van al jutjat de guàrdia o a la caserna de la guàrdia civil. Allí avisen: “ací hi ha un cadàver, vinguen a veure-ho”. Vosté ha de prendre acta, fer diligències, preguntar als testimonis, no sé, fer una prova d’ADN… La majoria dels jutges, què és el que fan? Diuen: “Però açò és de la guerra civil, no? Llavors és vosté qui ho ha d’investigar”. Algun alça diligències, però passen. Llavors les associacions el que fan és exhumar les restes, identificar qui és, lliurar les restes als familiars, normalment en un acte públic, i després els familiars inscriuen la defunció al registre.
C.P.: Després, quan un jutge ha intentat anar més enllà ha acabat sense carrera judicial.
R.I.: Després de la sentència del Suprem amb el tema de Garzón, ja sí que cap altre jutge entrarà. El Suprem ha marcat el camí.
Per tant, és oficial una exhumació de la qual no s’encarrega l’estat?
C.P.: Quan un forense veu un crani amb un forat no té dubtes, és una part que queda registrada per a la recerca. Després, una altra cosa és que no pugues trobar el culpable. No hi ha testimonis, ni ningú que explique el que va passar. No és possible armar una acusació de cap manera.
R.I.: Un dels forenses que es dedica a exhumar fosses, Francisco Etxeberria, catedràtic del País Basc que és qui va descobrir les restes dels fills de José Bretón, és un home molt precís. És el que ha exhumat el cadàver de Víctor Jara, el de Pablo Neruda… És gent molt bona. Però clar, açò costa diners. Hi ha molt de voluntariat però, per exemple, les proves d’ADN són cares. Açò, si l’Estat es desentén, no es pot fer.
Pel que fa a la querella argentina. Va per bon camí? Pot arribar a algun lloc?
R.I.: El procés judicial segueix endavant. De moment no hi ha raons per a pensar que hi hauran resultats. El que sí se sap, en el llibre ho explica una advocada, és que hi ha pressions del Govern espanyol per a evitar la recerca. La jutgessa argentina havia de venir ací i al final no va venir. S’anava a prendre declaració mitjançant videoconferència, i el consolat espanyol i l’ambaixada espanyola van pressionar perquè no es fera. Però bé, des del punt de vista judicial, no hi ha raons per a pensar que la querella no tirarà endavant.
C.P.: A Argentina existeix el principi de jurisdicció universal, així que tenen la capacitat de fer-ho. Si açò tira endavant, la jutgessa hauria d’emetre una ordre de crida i cerca contra les persones que considerara presumptament responsables.
R.I.: I en virtut del conveni de col·laboració judicial entre Argentina i Espanya, aquesta hauria de fer-ho.
C.P.: Encara que ja podem donar per fet que açò no ho faran.
R.I.: Encara així, la querella argentina té un aspecte temporal important. I és que no solament arreplega les desaparicions d’eixos anys, que eren les dels anys 30 i 40, sinó que en la querella s’han presentat també l’Associació d’Expresos del Franquisme, on estan les víctimes de la repressió dels últims anys, la dels 70, que va ser molt dura. I ací, temporalment, la cosa és més complicada per a la cultura de la impunitat, perquè no han passat tants anys, molts responsables estan vius i és un punt molt bo des del punt de vista jurídic.
C.P.: A més, aquest tipus de crims no prescriuen. No importa el temps que haja passat, o no hauria d’importar, perquè es jutgen.
