En estat catatònic / Anàlisi de Xavier Aliaga

El debat d’aquesta setmana a les Corts Valencianes subratlla l’atonia política i econòmica del País Valencià i la manca d’horitzó
28 setembre 2013 01:00h

Xavier Aliaga / València.

Durant quasi tota l’era de govern del Partit Popular a la Generalitat, els debats sobre l’estat de la Comunitat eren una bona oportunitat perquè els presidents de torn, Francisco Camps i abans Eduardo Zaplana, exhibiren musculatura i suport social. A més de projectes: tot i que desenfocada, sobreactuada, almenys hi havia una política, un fil conductor. Fins i tot, des del cadafal d’uns espectaculars resultats electorals, es permetien fuetejar els portaveus de l’oposició amb els recurrents retrets sobre la manca de connexió amb la societat o la no defensa dels “interessos reals dels valencians”.
 
Es feia exhibició de fortalesa política i s’exercia de forma descarada l’oposició a l’oposició, concentrada en atacar el PP amb casos de corrupció, com ara els que afectaren a l’IVEX i Julio Iglesias, que, malgrat la gravetat, no tenien pràcticament ressò social. El cas Gürtel i el fet que afectara directament un president de la Generalitat, va canviar una mica les dinàmiques còmodes del debat. Però, per sobre de tot, la crisi econòmica i les seues conseqüències. El nou ocupant del Palau de la Generalitat, Alberto Fabra, no està esquitxat per la corrupció del seu partit, però la resta de factors actuen en contra: per primera vegada les enquestes apunten a la pèrdua del poder, la pressió dels números és asfixiant, fent inviables nous grans projectes, i l’únic projecte polític d’entitat que hi ha sobre la taula, la millora del finançament del País Valencià, està barrat per la negativa de Madrid a obrir un meló difícil i segurament reservat per negociar alguna eixida desesperada (per a Espanya) sobre Catalunya.
 
El debat, a més a més, va començar entelat i tapat per una notícia d’entitat: la decisió del Tribunal Superior de Justícia (TSJ), de no imputar a l’ex president Camps i a l’alcaldessa de València, Rita Barberà, pel cas Nóos. Fabra començava el seu gran dia de teloner dels seus rivals interns. Tampoc ho tenia fàcil, perquè la irrellevant bateria de propostes llançada en l’hemicicle va ser un indicador del moment real que viu el País: que s’escollira aquest marc solemne per anunciar que els funcionaris valencians cobrarien la paga extra de Nadal, revela la incapacitat física d’articular alternatives més enllà d’alguna actuació pressupostària poc consistent en favor de l’ocupació,  o alguna baixada d’impostos difícil de creure i sostenir quan s’ha de quadrar el dèficit a martellades. Mentrestant, respecte del diagnòstic de la situació econòmica, en la línia voluntarista i miop marcada per l’executiu central, Fabra va tirar mà dels bons resultats turístics i de les exportacions com els claus ardents on aferrar-se. Però el dibuix optimista xoca brutalment amb la crua i dolorosa realitat d’unes taxes d’atur que freguen el 30%.


Barberà i Camps, contents després de la seua exculpació. / EFE
 
Una fulla de serveis que PSPV-PSOE, Compromís i Esquerra Unida desmuntaren amb facilitat. Més que res perquè el gran tema que surava sobre la cambra, el del finançament, encara està lluny de trobar eixida. I el compromís previ de Cristòbal Montoro de modificar el finançament valencià va semblar una operació de cosmètica amb maquillatge barat. I perquè no Mariano Rajoy, prescindint dels intermediaris?, se li va reprotxar amb raó. Fins i tot en l’intent de ser oposició de l’oposició, amb els atacs al síndic de Compromís, Enric Morera, acusant-lo d’antivalencià, Fabra estigué maldestre i fàcil de desactivar. Tan sols el consol de veure com el seu principal rival socialista, el secretari del PSPV-PSOE Ximo Puig, havia de seguir el debat des de la tribuna de convidats i no a peu d’obra, en les Corts, gentilesa de l’anterior secretari, Jorge Alarte.
 
Únicament un acord de totes les forces polítiques sobre el tema del finançament podia salvar el balanç del debat. Però no fou possible. No perquè, com sol fer de vegades el PP, s’inclogueren fragments autocomplaents difícils de pair per l’oposició: l’obstacle principal fou la no reclamació del deute històric juntament amb les benediccions al document presentat pels experts sobre les carències del finançament valencià. El PP no accedí a això ni a la possibilitat de fer valdre els seus diputats a Madrid, una mesura que, tenint en compte la tradició i els usos i costums dels conservadors, seria quasi tan revolucionària com si Rosa Díez es declarara independentista basca de la nit al matí. Però tampoc es pot obviar que, malgrat les invocacions dels dirigents empresarials presents en la llotja, l’oposició no estava disposada a donar oxigen polític a Fabra sense garanties que el president actuaria amb major decisió.


Fabra abans de començar el debat. / EFE
 
Apagats els focus del debat, la partida del possible pacte continua: dijous, en una reunió de treball amb el conseller d’Hisenda, Juan Carlos Moragues, el president de l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE), Vicente Boluda, tornava a exigir del PP, amb una inusitada energia, un acord amb la resta de forces polítiques per reforçar la reivindicació en Madrid. Per la seua banda, el president de la patronal Cierval, José Vicente González, un dels dirigents empresarials més desacomplexats, no estalviava adjectius en definir el fracàs de la negociació parlamentària. Sense poder financer, amb les inversions desviant-se cap a Madrid, amb un corredor ferroviari cap a Europa de difícil pronòstic, amb el castell de naips dels grans esdeveniments caigut, els empresaris estan bolcant les seues energies en el tema del finançament, com una darrera esperança de reactivació.
 
Un indicador fefaent del nostre estat de catatonia col·lectiva que el debat polític més important de l’any no donà símptomes de poder capgirar. Fabra deixà passar l’oportunitat de liderar, com a president de la Generalitat, no com a referent polític i social, algun intent diferent en la història del País Valencià a la submissió, passivitat i manca d’influència que ha estat la nostra senya d’identitat. Però ni els mesos anteriors ni aquesta setmana ha mostrat que tinga la voluntat ni la capacitat de fer-ho. En el curt termini, i això és greu, perquè estem a les portes de la fallida, seguim sense horitzó.
 
La pregunta pertinent és si l’alternativa -el lector ordenarà els factors de la manera que li resulte més còmoda- està preparada i conscienciada del moment històric que li tocarà viure.
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next