Una vegada agraït el comportament a tots els treballadors de Blanquerna, van donar pas a la periodista Ely del Valle. Encara que estava anunciada com la presentadora de l’acte, va acabar per fer-li una entrevista en directe a l’autor tant sobre el llibre com sobre l’estat de l’economia des de 2005 fins al dia de hui.
En primer lloc es va parlar sobre la capacitat de preveure la crisi de 2010 que va tenir el catedràtic d’Estructura Econòmica en IQS School of Management de la Universitat Ramón Llull cinc anys abans que succeïra. “El deute privat en 1996 era del 67%. Nou anys més tard s’havia incrementat fins a arribar al 205%. El problema no era, per tant el deute públic, que rondava el 36% en 2008, sinó l’enorme endeutament privat que en algun moment havia d’esclatar”.
A pesar que les dades facilitades pel Banc d’Espanya evidencien el contrari, per a Niño Becerra el sector privat, tant els particulars com les empreses i entitats bancàries comparteixen a parts iguals la responsabilitat de l’esclat de la crisi a Espanya. Una opinió que va justificar amb l’argument que “ningú va posar una pistola en el cap a cap persona quan va entrar a una oficina bancària per a demanar un crèdit“.
També va assegurar que ja en 2008, quan recentment apuntava la crisi, van poder dur-se a terme algunes mesures mitjançant les quals es podien haver atallat d’arrel les seues conseqüències. Per exemple, abordar el sanejament de la banca des d’aqueix primer moment, posar-li fre a l’hiperendeutament o no dur a terme la implantació del Plan E que, segons el parer de l’economista, solament va servir per a perllongar l’agonia.
El futur d’Espanya i del món
Niño Becerra està convençut que la classe mitjana desapareixerà. “Va sorgir com a col·lectiu després de la II Guerra Mundial. Era molt útil perquè produïa, consumia, estalviava, votava i servia com a matalàs amortidor entre la classe alta i les més baixes. A més, el sistema productiu podia absorbir totes les hores de treball que les persones oferien”. No obstant açò, segons va explicar, l’objectiu actual tendeix a un increment de la productivitat, no a un alt nivell de producció. Açò significa que se cerca estalviar en recursos, incloses les hores de treball.
Una teoria que li va portar a assegurar que a Espanya ens hem d’anar acostumant a una taxa d’atur estructural alta, que se situarà entorn del 14%. “A Espanya, actualment, sobren deu o dotze milions d’hores de treball anuals que, quan es volen eliminar, equivalen a persones”. Va augurar que la societat va encaminada a un model segons el qual els ciutadans treballaran al voltant de deu dies al mes (amb sous entorn dels 200 o 300 euros mensuals). Al mateix temps s’instauraran subvencions de renda mínima entorn dels 400 euros. La suma de tots dos sous serà els diners amb el qual hauran de sobreviure els ciutadans, segons el model socieconòmic al qual Niño Becerra creu que tendim.
Davant aquesta situació, Ely del Valle va preguntar com es podran pagar aquestes subvencions si la recaptació d’impostos serà mínima. “En primer lloc, convindrà pagar-les per a mantenir la pau social”, va assegurar. A més, atès que la productivitat serà molt elevada, idearan una forma de destinar part dels beneficis a aquest fi. Un panorama d’escassos salaris que, segons va afirmar l’autor, portarà amb si un ingent increment de l’economia submergida “almenys durant els primers cinc o deu anys”.
També va parlar de la urgència d’estabilitzar la situació, fet que de cap manera podrà aconseguir-se si cada país actua pel seu compte. “És necessari, i succeirà prompte, que s’establisca un acord global que es base en una coordinació mundial”. Per a l’economista aquest acord es produirà de manera imminent. “El primer que es farà és una anàlisi exhaustiva de la banca. Resulta essencial saber quin és el seu estat real per a poder actuar en conseqüència”. D’aquest estudi, que assegura que estarà elaborat cap al segon semestre de 2014, es trauran unes conclusions entre les quals, sens dubte, estarà la d’injectar més diners públics a la banca. “És imprescindible. Un banc no pot fer fallida perquè s’enfonsa tot el sistema”.
Esclat social
Entre les preguntes que va realitzar el públic es va plantejar fins on podria aguantar la gent. És a dir, que més hauria de passar perquè es produïra un esclat social. Segons Niño Becerra, si estiguérem en el segle XIX ja s’hauria produït. “En aquella època no existien les ajudes socials que hui sí tenim, per la qual cosa la paciència era menor”. No obstant açò, considera altament improbable que a l’Espanya del 2013 hi haja una revolució. “Hi ha una sèrie d’ajudes públiques que sembla que ofereixen a canvi que no et portes malament. A més, la resistència de la societat actual és quasi infinita”.
Un altre dels motius pels quals considera que no hi haurà una revolució és perquè “ja no estan de moda. Açò d’eixir al carrer amb barricades, o assaltar el palau del rei per a tallar-li el cap ja no es porta. Entre altres coses perquè el poder de repressió i de càstig de les forces de seguretat avui dia és il·limitat”. És a dir, que la por a perdre les cada vegada menors ajudes que des de les administracions ofereixen als ciutadans, juntament amb l’efectivitat de la repressió orquestrada des dels diferents governs han paralitzat la població i, fins que no senta que ja no té res a perdre, seguiran fent amb ella el que els semble.
