Judici Fabra / Còctel de silencis

Un empresari reconeix que avançà 11 milions a Vilar “per a pagar a Fabra”
9 octubre 2013 01:00h

Sergi Tarín / Castelló.

A les 9.50 arriba Ricardo Costa. És l’única atracció vivent de la tercera sessió del cas Fabra. De fet, els lacònics escrits dels tres ex ministres assegurant que no forçaren cap llicència auguren una jornada de tràmit. Així serà. Costa irrumpix bellugant una llarga cua de flashos i quan arriba al primer pis es fon amb Carlos Fabra. És una abraçada sense maquillatges. Un topless de gruixudes connivències entre el testimoni -teòricament imparcial- i l’acusat. Les palmades i riallades atrauen la resta de processats cap a la protuberant parella. Fabra els repartix botelletes d’aigua com si foren els assistents a un rave.

Junt a la sala 19, la del judici, es confon fàcilment la impunitat amb la impudícia. Sempre hi ha un ambient de còctel o set televisiu. Costa ha arribat amb la novia i, en un moment donat, l’agarra del coll com si li fera una clau de judo i la passeja per davant la sala de premsa. De la mà d’ella penja un mòbil amb un cordell de boles roges semblant a un rosari o a un artefacte del deliri. El moviment provoca una dringadissa llefiscosa que atrau l’atenció de redactors, guardaespatlles i el torn de guàrdies civils que, avorrits, patrullen pel corredor.

Una vegada dins, tot transcorre en un minut. És el temps que necessita l’ex secretari general del PP per a contar que, en una ocasió, anà a una reunió amb Vilar a la qual arribà tard, li preguntaren per assumptes dels que no tenia ni idea, però que -ja posats- es quedà al sopar. Tot un clam a l’eficiència professional. Les acusacions li fan la competència. Només una pregunta entre els tres. Quan Costa s’alça, els amolla una escupinyada en forma de mirada de desdeny. Fabra somriu, guanyador.

El silenci i la brevetat dels qüestionaris esdevenen rutina. El fiscal apenes pregunta per les professions dels testimonis. Res més. Hi compareixen quasi d’un colp l’administrativa, l’assessor comptable i l’encarregat laboral de Naranjax durant els fets, entre el 1999 i el 2002. Ningú recorda res. “Han passat massa anys”, repetixen. Una desmemòria que causa estupor en Francisco de Antonio, lletrat l’acusació particular, representada per la Unió de Consumidors. “Estan reculant. Durant la instrucció implicaven Fabra. Ara l’exculpen”, criticarà, després, en el corredor. Quan intenta fer la reflexió dins la sala, rep la fuetada del jutge: “està prohibit preguntar pel que van dir”.


Tot i això, s’obrin algunes escletxes sobre la paret de pedra muda. Pedro Márquez, de l’empresa SAPEC, ratifica que pagà 25 milions de pessetes a Vicent Vilar en setembre de 1999 per la compra venda d’un dels fitosanitaris de Naranjax. És la mateixa quantitat que, segons les anteriors versions de l’empresari, va rebre Fabra un mes després pels suposats serveis prestats en l’agilització dels permisos al ministeri d’Agricultura. I l’ex gestor de Naranjax, Francisco Borrás, reconeix que els expedients sobre riscos laborals presentats per Camarcas, la firma de Fabra, eren “massa genèrics i amb paràgrafs copiats d’internet”. Per tant, mancaven de la minuciositat en prevenció que exigixen tasques tan especialitzades com la manipulació química de plaguicides. Segons la Fiscalia, eixos informes serien las vestimenta legal del presumpte suborn.

Però són unes poques excepcions fulgurants. I la més sòlida cap en una frase. “Vaig anticipar a Vilar 11 milions de pessetes, que me digué que eren per donar-los al senyor Fabra”, confirma Miguel Domingo Ruiz, ex treballador d’Agroquímicos la Cumbre. La confessió provoca un silenci dens i Ruiz es gira de colp, com si sentira al bescoll la respiració d’una fera. Després d’esvarar els ulls de Vilar a Fabra, els diposita, suplicants, sobre el tribunal: “Per favor, ja no me cinten més. Tinc 71 anys i sóc molt major”. El jutge assentix i ordena la fi de la sessió.
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next