Fabra no es va criar a la ciutat de València o rodalia. No va ingerir les gotes de xarop purulent que María Consuelo Reina secretava cada capvespre a la redacció del presumpte diari degà. Que algú nascut a Castelló de la Plana i s’anomene Fabra tinga una relació amb la llengua dels valencians tan llunyana com la que té ell pot semblar un prodigi d’impermeabilitat al medi ambient social, però no pressuposa cap prejudici secessionista. Com a molt indica una profunda indiferència, ben allunyada de la sublimació moltes vegades histèrica, i pròpia del blaver mitjà, d’una llengua valenciana privativa, pura i verge de qualsevol influx extern.
No detecte en Fabra cap dèria possessiva ni exclusivista, precisament perquè sempre s’ha mirat la llengua des de de la distància. Desconec la passió amb què experimenta les emocions quotidianes com ara l’amor o l’amistat, però crec que no m’equivoque si dic que Fabra no té passió per la política. Tampoc no el catalogaria com a un tecnòcrata, Déu me’n lliure, però transmet més aviat la sensació de l’individu que un dia passava per allà i sense saber ben bé com, primer fou alcalde i després, president.
Tant el blaver mitjà, crèdul i sincer, com el professional, una mica més astut, però no massa, són criatures arravatades, preses per una rauxa ideològica que els pot portar a percebre la realitat de manera aberrant. La majoria opten per una sordesa induïda o el que podrien anomenar Síndrome de Babel, ço és, no entendre el parlant de la seua mateixa llengua perquè té un accent diferent o empra determinades paraules tabú per al seua particular codi lèxic.
Més singular em sembla eixa espècie de daltonisme proper a la ceguesa que no veu una senyera sense blau al Penó de la Conquesta o als escuts de Sagunt o Bunyol. Sense anar més lluny que al Saló de Corts del Palau de la Generalitat ahir mateix, el secretari general del PPCV i conseller d’Interior, Serafín Castellano, no va ensumar cap senyera així. Només n’hi va detectar de coronades i amb el blau ben lluent. El màxim que hi constatà fou que al tal saló, on es lliuraren els guardons del 9 d’Octubre i on Fabra pronuncià un al·legat identitari molt poc convincent, “hi ha una decoració”. Els immensos quadres dels estaments medievals de les Corts del Regne de València li degueren semblar poc més que bodegons flamencs o escenes de caça d’estil anglés.
Doncs bé, eixa fixació tal vegada malaltissa però genuïnament passional, eixa febre ideològica que impedeix captar el que és evident per a la resta, és el que trobe a faltar en el Fabra blaver. No transmet tampoc la fúria del convers, tan pròpia dels qui han vist la llum en un termini breu.
El nostre president s’ho haurà de treballar molt més si es vol fer passar pel que no és. De moment sembla un transvestit i, per molt que ens arengue a embolicar-nos amb la senyera amb tautologies com que “hem d’estar orgullosos de ser valencians perquè som valencians”, no ens ho empassem. Però, si fa no res encara defensava l’emissió de TV3 al País Valencià perquè, segons deia, parlem la mateixa llengua. Una mica de serietat, per favor! I de rauxa, si és possible.
