1. Situar-se en el centre, acceptar que cadascun té la seua part de raó, la seua porció de veritat política. L’esquerra no és de centre perquè sempre sembla posseïda per certeses incontestables.
Sense considerar que la dreta mai pot estar en el centre, és com tirar un penal al primer pal. L’última frase expressa un nivell de tolerància amb les opinions alienes que no existeix en la dreta espanyola. L’oposició en els carrers és contestada amb menyspreu i insults per part de la dreta espanyola. L’apel·lació a la majoria silenciosa per a menysvalorar l’impacte de les manifestacions, la criminalització dels moviments socials com la PAH, la persecució de tot aquell que dissenteix del discurs únic permès sobre el procés de pau del País Basc. Les certeses incontestables són les que van portar Salvador Victoria a qualificar les manifestacions que es van produir el 23 de febrer de 2013 com a colpistes: “Pretenen saltar-se els resultats de les urnes i imposar, sota una aparença de democràcia, autèntiques dictadures”.
2. Creure que la Història està protagonitzada per persones, propietàries del seu destí, no per grups o classes socials.
El revisionisme històric és un dels preceptes fonamentals de la dreta espanyola. Un intent d’eludir la responsabilitat dels actes que aqueixa ideologia ha ocasionat en l’esdevenir del nostre país. L’equiparació de la bandera republicana amb la franquista i dels dos bàndols de la guerra civil, el franquisme sociològic que tolera els crims del franquisme pel desenvolupament econòmic que es va produir i el progrés de la seua classe, la dreta que oblida l’origen franquista del seu partit, el que protegeix a aquells torturadors i tracta de transmetre la idea que els drames dels últims 70 anys del segle XX a Espanya van ser provocats per persones, a les quals no se jutja, i no per unes idees de les quals segueixen sense renegar.
3. Sostenir que la llibertat individual i els drets fonamentals constitueixen el nucli del contracte social. La condició innegociable per a conviure.
La llibertat individual de la dreta espanyola es basa a demanar tolerància per a qualsevol representació en la vida pública i privada de les seues idees. La veritat és que ser de dretes a Espanya és plegar-se a les idees que els lobbies empresarials i catòlics els imposen. Pretendre negar-li a la dona el dret de l’avortament, o prohibir que els ciutadans s’autoabastisquen de l’energia solar són només dos casos en els quals la llibertat individual per a la dreta ha d’estar sotmesa als interessos de Déu i els diners.
4. Defensar la igualtat d’oportunitats amb ungles i dents. Només hi ha vertadera llibertat on tots tenen les mateixes possibilitats de desenvolupar-se i créixer. I apostar per l’educació obligatòria i de qualitat. I eliminar tota discriminació per sexe, raça o origen social.
La dreta espanyola tot el contrari del que González Pons expressa en aquest punt. És una dreta de classe, que cerca segregar per renda, per origen, per sexe i per religió. Com a bona dreta de classe considera que la posició social és la que ha de determinar quina és la posició a la qual pots aspirar, les seues polítiques estan basades que aqueixa segregació per classe social es mantinga per a la permanència dels privilegis de la classe burgesa o dominant. Per això, el ministre Wert ataca directament la política de beques, que és l’eina primordial que permet als fills dels obrers desenvolupar-se i poder prosperar.
5. Mantenir que la dignitat de cada ésser humà exigeix secundar un sistema públic i sostenible de pensions, per a tranquil·litat dels nostres majors. I atenció sanitària universal, perquè no hi ha malalties sinó malalts. I també cobertura social suficient per a aquells que més ajuda necessiten.
La instauració d’un sistema en el qual cadascun haja de valer-se per si mateix està en el “discurs històric” de la dreta. En el qual s’instaura l’individualisme i es relega a la solidaritat per a deixar pas a la caritat. La dreta d’aquest país és l’exclusió de la cobertura sanitària als immigrants irregulars. És la inclusió del copagament farmacèutic que afecta sobretot als pensionistes. És la instauració del copagament per a les medicines de dispensa hospitalària a malalts oncològics i d’hepatitis. És la persecució dels exclosos que intenten sobreviure demanant en les portes d’un supermercat o aparcant cotxes en els carrers de Madrid.
6. Apostar per la democràcia com a únic mitjà legítim d’aconseguir i exercir el poder públic. Democràcia com el pa nostre de cada dia. Democràcia de consensos i no de majories i minories. I rebutjar les revolucions perquè, qui arriba al poder mitjançant el terror, governa per al terror.
Democràcia de consensos i no de majories i minories. El govern amb el major nombre de reials decrets de la història de la democràcia: a l’abril, ja sumava 35. Com va dir Alfonso Alonso després de la negativa del Grup Popular en el Congrés al debat sobre Bárcenas, es deu “al normal joc democràtic de majories i minories”. El consens del que parla Pons en el seu decàleg només serveix quan la dreta està en l’oposició.
7. Promoure valors i principis com l’esforç, l’austeritat, la superació personal.
La promoció de l’esforç en la dreta d’aquest país es limita a la inclusió del màxim nombre de familiars i membres del partit sense preparació en llocs de lliure designació i assessories. Des de Baltar en la diputació d’Ourense als 162 assessors d’Ana Botella a Madrid. L’austeritat és la que va portar a Madrid a convertir-se en la ciutat més endeutada d’Espanya amb 7.429 milions. La que va fer que es construïra un aeroport a Castelló i un altre a Múrcia que serveixen per a la nidificació d’aus autòctones o el que ha hagut de deixar la ciutat de la cultura de Santiago a mig fer després d’invertir el triple del pressupostat.
8. Considerar que la lliure iniciativa econòmica i el mercat lliure, la competència neta sense intromissions del poder públic, creen riquesa i afavoreixen la prosperitat. I condemnar, al mateix temps, l’explotació de treballadors, la falta de condicions laborals mínimes o imposades.
I si la lliure iniciativa econòmica i el mercat lliure minven els beneficis de les grans empreses, els poders públics intervenen perquè això no ocórrega. La implantació d’un impost confiscador per a aquells que d’autoabasteixen de l’energia solar al marge de les grans corporacions elèctriques és el perfecte exemple que la llibertat econòmica per a la dreta ha d’anar només en una direcció. La dreta no solament no és la condemna de l’explotació laboral sinó que és la que permet i promou amb les lleis i la seua reforma laboral que els drets dels treballadors siguen cada vegada menors, fomentant la precarietat, la baixada de salaris, la impossibilitat de negociar en igualtat de condicions amb la patronal i per tant la submissió del treballador als designis del patró i l’empresari.
9. No conformar-se. Ni amb l’autoritarisme, ni amb la pobresa, ni amb el crim, ni amb l’atur. Sentir-se sempre interpel·lat per la crua realitat i donar respostes pragmàtiques, però respondre.
La dreta espanyola persegueix i estigmatitza la pobresa i l’atur. La reducció de les prestacions per desocupació per a incentivar la cerca d’ocupació insinuant que s’està en l’atur per decisió pròpia. Les declaracions de María Pilar del Sol en les quals deia que el subsidi per desocupació era usat per a comprar-se una tele de plasma.
O les paraules d’Andrea Fabra, una altra de les diputades que compleixen amb els valors d’esforç i superació personal de la dreta del punt 7, cridant “que se jodan” quan el govern va aprovar la reducció de la prestació per desocupació. La dreta és considerar una classe parasitaria la que per la seua situació social o conjuntural es veu abocada a l’exclusió, a l’atur o la pobresa.
10. Fer pàtria de la Constitució. De la reconciliació entre espanyols. De l’Espanya plural però unida, contraria a les ruptures.
La dreta que ara vol fer pàtria de la Constitució va ser un dels grans obstacles per a la seua aprovació. Aliança Popular es va declarar en contra del procés constituent i, quan aquest es va dur a terme, de Gonzalo Fernández de la Mora y Mon, Albero Jarabo Payá, José Martínez Emperador, Pedro de Mendizábal y Uriarte y Federico Silva Muñoz i es van abstenir Licinio de la Fuente i de la Fu van votar en contra de la Constitució ens, Alvaro de Lapuerta y Quintero y Modesto Piñeiro Ceballos, dels 16 diputats d’Aliança Popular set no van fer pàtria de la Constitució.
La dreta és la que nega la modificació de la Constitució perquè Catalunya puga decidir el seu futur lliurement però la modifica amb agosticitat i traïdoria al costat del PSOE perquè el pagament del deute estiga per sobre de la prestació de serveis socials com la Sanitat o l’Educació.
