Per quina raó no avança Compromís? Quins motius expliquen aquests símptomes d’esgotament? L’eufòria i l’optimisme han mutat en desconfiança mútua, uns recels que van més enllà de les expectatives electorals –en qualsevol cas, clarament per damunt dels sis escons que ara ocupen– i afecten de manera directa la relació interna dels seus membres. El matrimoni de conveniència no sols va servir per a obtenir les actes de diputats, sinó que, de sobte, va fer sorgir l’amor entre ells. Un amor que a l’inici semblava sincer i infinit però que el pas del temps, per contra, ha demostrat inestable. Ni tan sols no saben amb qui aniran coalitzats a la cita europea del maig: alliberats del seu compromís amb CiU, al Bloc Nacionalista Valencià exploren una possible candidatura amb ERC, mentre Iniciativa del Poble Valencià es decanta més per una entesa d’espectre ampli amb Equo i unes altres formacions de caire autonòmic.
L’elecció dels candidats pels comicis del 2015 ha acabat d’enrarir l’ambient. Tothom sap que, segons quines normes regesquen el procés de primàries, Enric Morera o Mònica Oltra tindran més a prop o més lluny el lideratge de la llista. No són ells dos, en canvi, els més obsedits a encapçalar-la.
D’una banda, Morera sap interpretar les enquestes i veu clar que l’opció d’Oltra seria més potent, ha estat generós a l’hora de cedir-li el protagonisme en tot allò que té a veure amb la corrupció i fins i tot acceptaria una retirada que li reservara un lloc preeminent en el futur. De la mateixa manera, ella és políticament molt ambiciosa, tan ambiciosa com impetuosa, però valora més uns altres aspectes de la vida, ubicats als antípodes de la primera línia política. Ni Morera ni Oltra no són l’autèntic problema.
El veritable problema de Compromís són els equilibris –interns i externs– de les dues principals formacions que l’integren: els sectors tradicionals del Bloc que pressionen Morera perquè duga el nacionalisme valencià a la meta del poder, després de tants anys corrent sense rumb pel desert, i els sectors d’Iniciativa que pressionen Oltra per garantir-se una quota de representació bastant més elevada que no la que els correspondria per nombre de militants. Els primers li repeteixen a Morera que és el Bloc, qui té una estructura sòlida arreu del territori i qui mereix tastar la mel després d’haver-se engolit tanta fel, i els segons, al seu torn, exhibeixen Mònica Oltra, Mireia Mollà, Joan Ribó –que no és d’Iniciativa, però també procedeix d’Esquerra Unida– i els recorden que, sense la seua aportació decisiva, el Bloc encara viuria fora de les grans institucions del país. Quan determinades veus del Bloc li retreuen a Oltra que no siga nacionalista i que tant ella com uns altres integrants d’Iniciativa no tinguen inconvenient a fer servir el castellà en segons quins mitjans de comunicació o auditoris, potser obliden que, en efecte, Iniciativa no és un partit nacionalista. Però és el partit amb el qual han decidit conviure-hi.
Tot plegat té conseqüències en el dia a dia parlamentari. El discurs de la coalició a les Corts –la crisi com a estafa, l’austericidi, la negativa a pagar el deute impropi– no ha evolucionat gens, la complicitat personal se’n ressent i, així, la fidelització de noves capes de la població resulta més dificultosa, sobretot de la Marina i l’Alcoià cap avall. No passa igual a València, on la certesa que Joan Ribó en serà el candidat li ha permès de teixir un discurs fresc, valent i innovador, molt més suggerent que no el dels socialistes, als quals ja hauria avançat demoscòpicament.
Els protagonistes principals de Compromís sempre han considerat la generositat i la permeabilitat com la clau del seu èxit. O recuperen de seguida aquests valors, tanquen aviat el reglament de les primàries i s’esforcen a dissenyar i explicar el seu projecte de país, o no passaran de ser una de les dues crosses amb què caminarà el president Puig.
