De lluny, ben lluny, m’arriben els vostres cants, des dels entaulats repartits per tot el nostre país, des de les nits d’estiu amb els amics, des de les places de bous pintades de senyeres. Formeu part dels colors que gotegen dels meus records de joventut, quan tot estava per fer, quan Raimon recitava el verd o quan navegàvem a Itaca amb Llach. Ens féieu saltar d’alegria i arribàvem a collir estrelles del nostre cel quan estàvem tots borratxos i no mo n’anàvem encara perquè hi havia vi al porró. Aguaitàvem als balcons i cridàvem als quatre vents que els maulets havien tornat a casa a lluitar i véncer, i que a Felip de Borbó li pensàvem tallar la cua. Ens recollíem en el bancalet del nostre hort per escoltar la història del tio Canya que reptava València a parlar-li la seua llengua. Mastegàvem la vergonya dels cavallers que ens governen, i enviàvem l’alcalde a fer la mà perquè ens mantenia en la foscor.
Amb vosaltres, vam acompanyar Miquel Grau a l’oceà dels records venerats, i vam desemmascarar els lladres que havien entrat per Almansa i que, encara hui, continuen instal·lats a la nostra cuina.
Em dol en l’ànima que hàgeu marcat el final del camí, però nosaltres continuarem bevent a la vostra salut perquè, com ens vau ensenyar, hem de seguir festejant la vida.
Que córrega la bóta, ara i sempre. Perquè d’avui és el cantar del nostre poble. I d’avui és l’esperança ferma en el nostre futur.
Per sempre, gràcies, Al Tall. Ha sigut un honor, cavallers.
