Històries de l'atur: sobreviure no és un frau

Les declaracions de la vicepresidenta del govern Soraya Saenz de Santamaría en les quals acusava a més de 520.000 persones de ser defraudadores tenen noms i cognoms
27 octubre 2013 01:00h
La Marea / Antonio Maestre
 
“En 15 dies em tornaran a cridar”. Així porta des de l'estiu. “Supose que sóc una d'eixes de les quals serveixen al govern per a dir que l'atur baixa, no ho sé”. El seu marit es troba cobrant el subsidi, 426 euros que s'uneixen als amb prou faenes 300 que Esther aconsegueix amb el seu treball amb l'ETT. Aquesta família és una de les que segons el govern defrauda en completar la seua prestació o subsidi amb algun treball, el marit d'Esther a voltes s'aconsegueix uns 200 euros extra en 'nyaps'. Amb una hipoteca propera als 600 euros depenen dels diners per a poder menjar.
 
Les declaracions de la vicepresidenta del govern Soraya Saenz de Santamaría en les quals acusava a més de 520.000 persones de ser defraudadores tenen noms i cognoms. La vicepresidenta tornava a posar un estigma en les persones que pateixen el drama de la desocupació sense importar-li per a açò usar la mentida. La veritat és que només 60.000 persones cobraven alguna prestació i alhora treballaven en l'economia submergida. Però fins i tot aquestes persones que el govern crida defraudadores són en la seua majoria persones que ho fan per a subsistir, i sobreviure, no és un frau.
 
Carlos té 42 anys i s'ha dedicat a la construcció tota la vida, ara viu amb els seus pares i tenen els ingressos del seu pare jubilat, a voltes fa reformes en cases de coneguts i amb açò ajuda a casa. “Clar que faig treballs en negre, i amb açò mengem una setmana en la meua casa, jo no cobre ni tan sols el subsidi, però si el cobrara no  rebutjaria l'oportunitat de guanyar 100 euros per un 'nyap'. Hem de menjar, m'importa molt poc que diguen els polítics, que viuen en una bambolla, que açò és frau”.
 
L'atac sistemàtic als aturats tractant-los com a paràsits, vagues i insinuant que no treballen perquè no vols és habitual des de les institucions empresarials i del govern. Juan Rosell, president de la CEOE, es va atrevir a pontificar sobre el dret a la prestació per desocupació que tots tenim: ”Qui s'apunte a l'atur perquè sí, caldrà dir-li que no”. Des de la CEOE sempre han tingut el col·lectiu dels aturats com a objectiu primordial de les seues diatribes. Tots recordem les declaracions de Jose Luis Feito, directiu de la CEOE, que va declarar que un aturat havia d'acceptar un treball encara que anara a Lapònia i que si no, havia de retirar-se-li la prestació. Els empresaris, que són part imprescindible de l'economia submergida i que sense ells un treballador no podria treballar sense contracte fent hores.
 
Alejandro és un obrer de 32 anys que tirava hores amb una empresa de la construcció, una subcontracta de les que treballen per a les grans. “De les quals paguen el sou a Cristiano”, em diu entre riures. Acaba de quedar-se en l'atur, ell té dret a una prestació i em diu que em resultarà molt difícil trobar algú que cobre prestació i a la vegada treballe, “Cada vegada som menys els que cobrem alguna cosa de l'atur i ja no hi ha hores per a tirar en el carrer, imagina't trobar a algú que tinga les dues coses. Eixe quasi és un privilegiat”.
 
Moltes de les històries de l'atur són històries de desesperança, gent que ha perdut la il·lusió per treballar, per valer-se per si mateix, les cares de tristesa assolen en ser escrutades, somriures impostats que apareixen només perquè no apunten les llàgrimes en les cares del que es preocupa per la seua situació. Gent que abandona les llistes de l'atur per sentir-se una càrrega per a la societat i sabedors que no seran cridats mai per a treballar. “Venir a l'atur dol, quan portes més de 3 anys sense treballar i trepitges aquesta oficina, t'entra la tristesa de la gent, hi ha més dolor que en un hospital”. Són paraules d'Alain, un obrer de 53 anys que viu a casa dels seus pares jubilats. “Vaig a començar un curs que m'he pagat jo, almenys isc de casa”.
 
Eixa necessitat de la gent per fer alguna cosa, el que siga, és de la que es valen ara els ajuntaments gràcies al programa eufemísticamente anomenat “Programa de col·laboració social” per a aturats. Un programa de “formació” per a aturats amb prestació d'obligat compliment que fins i tot contracta per sous de 219 euros a aturats. “Alguns aturats accepten voluntàriament el programa, hi ha gent de quasi 60 anys que accepten el programa per a fer alguna cosa, per a ells és un entreteniment i els ve bé”, diu un tècnic de la Comunitat de Madrid que gestiona el programa.
 
L'estigmatització dels aturats per a l'eliminació dels drets és el que s'amaga de totes aquestes mesures i declaracions que s'efectuen. Col·locar sobre els aturats l'ombra de la sospita, traslladar a l'opinió pública la sensació de que els aturats estan en la seua situació per la seua responsabilitat. Gent com José Carlos que s'enfada de manera ostensible quan li pregunte per les paraules de la vicepresidenta que titlla de defraudadors a 520.000 aturats. “Quan sent a eixa gentola, que viuen com a reis, insultar a qui no tenim ni per a menjar o hem de deixar que ens caiguen les dents perquè no podem pagar-nos un dentista m'entren ganes de fer coses molt lletges”. José Carlos té 45 anys, és instal·lador d'alumini i porta 5 anys en l'atur i dos sense cobrar prestació, sobreviu en la seua casa gràcies al sou de la seua dona i amb el que la seua filla, que viu amb el seu company, els presta. “Si poguera faria qualsevol tripijoc que aquests anomenen frau per a poder menjar, perquè hauré de menjar no?”.

Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
 
next