Cocentaina, Tots Sants 1902, per Francesc Jover

Comença la crònica, al número 53 del setmanari amb data 8 de novembre de 1902, i continua als números següents fins al núm. 60, indicant cada volta: continuarà. L’any següent, 1903, la publicació va patir dificultats i va estar quasi tot l’any sense eixir al carrer, fins el mes de desembre que es publicaren els tres darrers números. El relat porta una càrrega etnològica valuosa, retratant escenes rutinàries de l’època al voltant de la fira i amb un to humorista i festiu. L’autor podria ser un cocentainer, perquè acaba la crònica fent una forta crítica a la gestió de l’Ajuntament local, funció principal que tenia el setmanari, que va nàixer amb aquesta missió feia justament un any, el 8 de novembre de 1901.

Pel regust d’època que té la crònica, he transcrit literalment la primera part. La segona ho he fet parcialment per no allargar tant l’escrit.

La crònica està escrita en valencià, tot i que sense cap norma ortogràfica perquè aleshores no n’hi havien. No obstant, m’he permès sotmetre l’escrit a la normativa lingüística actual respectant la grafia d’algunes paraules. El conjunt del text original podeu llegir-ho, si voleu, a la premsa virtual històrica que està digitalitzada. La crònica comença amb tota seguretat a la plaça de l’Ajuntament d’Alcoi d’aquesta manera:

¡He! a Cosentaina qui ve

«Es una paraula que està a tot hora en la boca dels tartaners, cotxers i de més enfardaors de gent per a portar a Cosentaina. Tot es animació i bullici en la ciutat d’Alcoi d’on emana l’aglomeració de gent que estos quinze dies s’observa en la veïna vila. Aquell que no té ganes d’anar, a la força li fan entrar les ganes, perquè eixe continuat rebombori d’He, a la fira, a qualsevol li fa moure l’apetit, con tal que li solten vint perretes en la butxaca.

S’ajunten set o huit amics, busquen un cotxe d’eixos que contínuament estan punxant a tots els que tenen la necessitat de passar pel lloc de carruatges, el cotxer completa la càrrega per alguns que va conquistant i una volta ple, amolla la marxa cap a la Fira.

Durant la travessia que dista de la plaça d’Alcoi a la venta de Navarro, tot son alegries, crits i ahucar al que va a peu, sense contar que ja individu d’estos que porta més perres a la butxaca que gossos té guardats en la temporada d’estiu el llacer municipal.

Aplegar a la venta i fer parar al cotxer, és obra d’un segon. Tot lo mon baixa del cotxe i directe se’n va a fer la primera estació, o siga, gastar la primera perreta. Va creixent l’animació perquè la caldera s’ha reforçat en díhuit graus més i al tindre més força augmenta més el bon humor dels assistents. Ultimat l’anterior precedent, tot el món ocupa el lloc que li correspon, i continua el cotxe la seua carrera.

Fira 1920

Però com a les cent passes està la venta del Pilar, es condició precisa fer la segon estació i gastar la segon perreta, sumant als díhuit graus que té la caldera, altre tant per poder-la moure.

Y així van tirant en la venta de Vilanova, en la d’Elvira, en el Cunyao, fins arribar a l’Altet, que, després de fer-se uns bunyolets i els corresponents graus de calor, es posa la màquina ben prop d’explotar… d’alegria.

Després de baixar tres o quatre revoltes i anar un bon tros de camí seguit, divisen les primeres casetes del poble; allò ja es pot dir que és la fira, i com si en Alcoi no en tingueren, tot el mon s’aboca en el primer carrer, junt al pont, des d’on comencen a oir:

«¡Calentetes i dolses! ¡Fumen i cremen!, van cridant en els llocs fixes en uns timbals més plens d’eixos que en lloc de pell tenen una saca, fins que aconsegueixen que se’n compren un parell de lliures».

La gen que transita pels primers carrers de la fira no es pot descriure, es necessita vore-ho per creure-s’ho. Allò es un mar embravit, que cada onada arrossega un fum de persones, i si per desgracia en pilla dos o tres fluixes, l’embarcació se’n va a terra i aleshores es cas de dir «¡hombre al agua!»

Allí es troben els torroners. Tot el que passa per una parada de torrons, al vore l’ajudanta del torroner, que sol ser una xixonenca més lluenta que una espasa toledana, en aquells caragols que pareix que els hagen llepat els idem, i en aquella trena tan ben feta, a la força li han de fer ganes de comprar, encara que no més siga una quarteta, ja per parlar en la torronera que sol ser una xica molt agraïda o per fer algun ratet de temps fins que allò s’aclaris-ca un poc que, per cert, no es fa en tot el dia.

Va un entrant cap a dins i no més ou que el ric, ric dels barquilleros. «!Quien juega más¡ !la blanca y la negra¡ !aquí siempre toca, !vamos jugad¡ I allò està convertit en la ciutat de Xauxa. A qui li ho frisc»? criden aquells venedors que tota la seua indústria consisteix en una paella, un setrill d’oli y mitja dotzena de garbons o cuetes, que a mida que els comensals van tenint ganes de reforçar la caldera, van acudint en les municions que a cada ú més li apetixen i van ordenant la fregimenta.

«!A les bones mantes de Palència¡ i solen ser de Benilloba. !Als bons panyos de Tarrasa¡ I solen ser d’Enguera. !Faixes del país i estrangeres¡ en cada una d’elles pot pegar-se un home quaranta boltes¡ !Al barato¡ !barato¡»

En la plaça del Mercat, o de la verdura, i en l’antiquisim palasio del duc de Medinaceli, com es costum de tots els anys, s’instal·len les titelles que pel regular solen avindre’s en un fariner en la temporada de la fira, i gasten farina que se les pelen para enfarinar-se la cara, per tal d’aparèixer més guapos.

Qui, esposa un fenomen mai no vist de gros; qui, una dona que té més força que un bou de Veragua; qui, una celebritat mai no vista en els anals de la història, cada ú té la seua manera de buidar les butxaques del bondadós públic que té la paciència d’escoltar-los.

A lo millor, una veu destemplada i aiguardetosa en crits desaforats anuncia la seua mercaderia de la següent manera:

«!Aqui veran ustedes a Mariquita la Larga, la que con un bufit reventó el peñon de Gibraltar y lo partió por la mitad¡”. Vamos, señores, vayan entrando. Por el ínfimo precio de diez centimos veran una cosa nunca vista. Vamos señores, que va a dar pincipio al fenomenal espectáculo. !Por diez céntimos solamente¡ !el que no los tenga entrará gratis¡»

I el públic s’aboca ganós per vore una cosa mai vista, fins que cansat de no vore res de trellat, pren les de villadiego i a buscar una cosa que li apetisca més. Mols d’ells fugen de la fira de tan marejats que estan, de tan crit i de tanta espenta.

Si passen per les parades de quinzet i mig (això que este any n’hi han hagut molt poques, per que tot el que venen no més dura el temps que estàs para donar els diners que està estipulat), es folgaran d’oir aquells fonògrafs parlants, que no son altra cosa que maquinetes de dir paraules. En cinc minuts el diuen cent voltes «!a real y medio la pieza¡ !A real y medio va¡ !Escojan lo que quieran y como quieran¡ !todo a real y medio¡ !calzas, calcetas y calcetines de color de rosa que llegan hasta la.. ». y no li deixen acabar la paraula, per que va una dona en un xiquet al braç, plorant com un descosit en dos mocs que li cauen, més verdes que el suc de l’herba, empenyat en provar quin pito xiula més i més fort, fins que cansat d’arremullar-los tots de verd, es desidix pel primer que havia agafat.

En fi, que es una fira que no es pot desitjar més, per que ú que entra en ella despullat, ix vestit de cap a peu, si no se li oblida el barret de dormir i pa postres, empaxat de tant dolç.

Ja cansats de tan de xillit, se’n van pels barris alts per distraure’s i que paren de xillar-los les orelles.

En cada casa veus els bunyolets, sardines, peix i bacallar fregit, i per desempallegar, olivetes i tomatetes en aigua sal, presidint el plat algun ditet d’eixos que alcen bambolla, i a continuació i per arremullar la gola, el corresponen vinet i una catalana d’aiguardent en cireres.

Si per casualitat s’acosten a alguna de les moltes tauletes que venen eixos articles i prenen algun trosset, de seguida l’oferixen la rica i estomacal salvieta que sobre ser estomacal, ja qui agarra una petenera, que estomacal i tot, aborrix les tomaques per tota la vida.

Així i tot, hi ha hagut qui s’ha fet sis quinzets d’este apreciat licor que no el venen ni el fan en cap destil·leria alemanya.

Ja en els carreres de més quietud se sol vore a alguns homes que tota la seua mercaderia es redueix a dotze o setze faques que diuen ser d’Albacete, clavades en un suro deixat en terra, que per cinc cèntims el donen cinc anelles, les quals vas tirant a vore si en pots clavar alguna en la faca, i en eixe cas i per premi, el donen la faca que has enclavat, la que ja s’han presentat casos que eixa mateixa [faca] li l’han volguda clavar a algun individu en la panxa. Però això son casos imprevistos que hui ja no es veuen.

Per on vas, veus socarraetes molt gracioses, i altres que per més que tenen el nom de socarraes, no tenen res socarrat, perquè tenen una careta tan resalada i tan bonica que a qualsevol li fan ganes de tirar-li una galanteria.

No més lluny que el diumenge passat va entrar una persona en els baixos del palau del duc de Medinaceli i va vore allí a tres o quatre xicotes que al prompte li van parèixer duqueses, o siga filles d’aquella real família, pel caràcter tan afable, simpàtic i respectuós que la naturalesa tan s’havia recreat, i resultaren ser filles del llogater que allí habita o parents d’ell, per lo que es va vore obligat a llevar-se la gorra per respecte.

De les alcoianetes que acudixen a la fira, no cal dir res: allí es reunix lo milloret d’Alcoi. Tota la sal sandunga i salero de tots els pobles del contorn, tots van a visitar la tan nomenada fira de Cosentaina. Allò es pot dir que es una vertadera exposició. No hi ha cap foraster que ans d’abandonar la fira, no vaja a visitar el Pla de la Font, on estan instal·lats els llocs d’animals.

Que anècdotes mes xistoses passen en eixa plaça. Qui vol baratar una mula, qui va per comprar o vendre un burro, qui compra un cavall, l’altre enveja una somera que ha vist allí molt lluenta, un altre que de bonica que la veu, fins i tot desitjaria, si poguera ser, tornar-se burro. En les proves que fan, hi ha persona que es jugaria fins i tot la dona, si possible fora».

A partir d’ací el narrador troba un company de treball de Cocentaina, que li conta les diferents malifetes que fa l’alcalde de Cocentaina.