Carta recriminatòria a Rus del pare del porter del Girona mort el dissabte

No es va guardar el minut de silenci a Xàtiva abans del partit CD Olímpic-Llagostera que va demanar l’equip gironí
30 octubre 2013 01:00h
Comarcàlia.info / Xàtiva

En la missiva, el pare del jove català, Víctor Marín, recorda que es coneixen personalment perquè va haver de fer un treball d’urgència al Castell de Xàtiva per reconstruir una paret enderrocada per la pluja. Però la seua carta especialment lamenta la possibilitat que el minut de silenci no s’haguera fet perquè Nil era català.

Cal recordar que aquest comentari podria haver sigut fruit d’un autodenominat compte oficial de twitter de l’Olímpic, encara que neguen l’oficialitat des de l’equip.

A continuació reproduim íntegrament la carta escrita pel pare del jove porter Nil Marín:

“Carta al Sr. Alonso Rus, alcalde de l’Exc. Ajuntament de Xàtiva, President de la Diputació Valenciana i President del C.D Olímpic que juga a la segona divisió B de futbol.
El meu nom és Víctor Marín Casanovas, sóc d’aquells homes que quan toca seure en els despatxos de la gent important, abaixen la mirada i s’amaguen les mans per vergonya que a vegades em fa d’ensenyar-les, plenes de nyafres i esgarrinades de tant treballar.

Jo vaig seure a la seva taula.

El despreniment d’un mur a la carretera d’accés al Castell de la ciutat que vosté governa em va fer venir corrents fins a Xàtiva. Calia fer una actuació d’urgència, calia estabilitzar la zona de l’esllavissada per evitar que anés a més i tallés completament la carretera d’accés. Amb l’ajut de la seva secretaria i la informàtica, vàrem poder enllestir ràpidament un petit pressupost per poder posar mans a l’obra i fer una actuació d’urgència. Asseguts a la seva taula, jo li vaig explicar en què consistien cada una de les actuacions descrites en l’oferta, el saneig del talús, els ancoratges, el formigó projectat etc. Vostè va donar el vist i plau i me’l va signar amb la condició que l'actuació fos immediata. I així va ser, en pocs dies el problema ja era resolt.

Pot ser que amb aquestes dades que ara li he donat pugui recordar-me o si més no sap de què li estic parlant.

Aquest passat dissabe, he viscut el pitjor episodi de la meva vida, se m’ha matat un fill a la carretera. Un jove de vint anys, esportista, bona persona, amic de tothom; quan dic de tothom vull dir de tothom, de catalans, de valencians, de madrilenys i de tots els països i de tots els colrs.

El meu fill es deia Nil Marín López-Pastor, nascut a Mataró, Català d’arrel, besnét d’aragonès i net d’andalusos per part de mare. Va estudiar en els Maristes de Mataró i actualment cursava tercer de Ciències de l’activitat física i l’esport a la Universitat de Girona.

Com a pare, no sé si vostè ho és, imaginis el dolor que en aquests moments tinc dintre meu, mentre escric aquesta carta m’haig d’eixugar les llàgrimes que em banyen les ulleres que porto per poder veure de prop. El meu fill era el porter del filial del Girona F.C, era aquell noi de vint anys mort dissabte al matí quan anava a entrenar, per la qual cosa els jugadors del F.C Llagostera, companys i coneguts d’en Nil li volien retre un petit homenatge fent un minut de silenci abans de començar el partit contra el seu equip, però vostè s’hi va negar responent “si ha fallecido un portero del Girona lo sentimos, pero no nos incumbe”, que si tant important era per a ells fer aquest petit homenatge, que el fessin el dia que juguessin a casa seva. Doncs sí, allà li farem aquest petit homenatge, però de ben segur no abaixaré la mirada ni m’amagaré les mans, les portaré com sempre esgarrinaes, ben nues i orgulloses de treballar per qui sigui, siguin catalans, valencians, madrilenys, d’un color o d’un altre.

El Nil era català, i molt, com jo ho soc també, i ho era el dia que vaig seure a la seua taula per ajudar-lo a resoldre un problema. Perquè nosaltres els catalans, tant si som o no independentistes, som gent d’ànima, carn i os com vostès, vostès que diumenge ens varen discriminar com diuen en alguns twitters dient que aquest porter era un nacionalista i no tenia cabuda fer-li un homenatge a casa vostra.

De ben segur aquell 19 de Novembre de 2012, a vosté li hagués importat ben poc saber si jo era o no era nacionalista, si els meus fills ho eren o no. Doncs avui, aquell home de les mans rebentades continua amb el telèfon a les mans per si algú de Xàtiva, de Madrid o de Sevilla el necessita i el pot ajudar, aquesta és la gran diferència entre vostè i jo”.

 

Justificació d'Alfonso Rus per no haver guardat un minut de silenci contra el Llagostera

Canyot Canyot
next