“La informació ho és tot, en la guerra com en la pau, en la política com en l’economia. El Poder no es funda, a la França de 1799, en el terror, sinó en la informació”. Aquestes paraules de l’escriptor Stefan Zweig en la seua obra Fouché, el geni tenebrós (1929) ens poden donar una idea de en quina mesura, des de fa segles i fins a les recents filtracions de Wikileaks i d’Edward Snowden, el Poder se serveix d’un ídol anomenat Informació per a sotmetre els altres. Si en nom de Déu s’han comés crims, no menys crims es cometen en nom de la informació.
La Informació és des de fa almenys dos segles el nou Absolut. La Informació es revesteix dels atributs d’una religió positiva que compta amb la seua casta de sacerdots. Predicadors de l’Evangeli del qual és el de la digitalització de llibres, el ‘alliberament’ de bases de dades i la construcció d’una Gran Biblioteca Universal; en definitiva, en una nova utopia soteriològica.
Aquest tipus de credos substitutoris, ‘metarreligions’ o ‘antiteologies’, com les anomena George Steiner a Nostàlgia de l’absolut (1974), cerquen omplir “el buit central deixat per l’erosió de la teologia”. Més concretament Steiner es refereix a com la “descomposició” fa uns 150 anys de “una doctrina cristiana globalitzadora havia deixat en desordre, o simplement havia deixat en blanc, les percepcions de la justícia social, del sentit de la història humana, de les relacions entre la ment i el cos, del lloc del coneixement en la nostra conducta moral”.
Hegel escriu la frase “Déu ha mort” en la seua Fenomenologia de l’Esperit, en 1807. Nietzsche reprèn eixa sentència en La gaya ciència, en 1882. Per a omplir el buit, l’absència de Déu, que ja es pressentia des de feia dècades, van sorgir en part les ideologies, però també es va apel·lar a altres instàncies substitutives que ja hem enumerat: la Raó i la seua variant lingüística -el Logos-, l’Individu, la Humanitat, la Història, la Ciència, el Llenguatge… La filosofia ha demostrat el punt feble de totes aquestes nocions, la seua condició de relats entre altres relats, és a dir, no solament el seu ‘relativisme’, sinó també la seua ‘relativitat’.
I l’última màscara de l’Absolut, l’últim Gran Relat, es diu ‘Informació’, que escrivim així, en majúscula, per a ressaltar el seu caràcter teològic. La Informació és al coneixement el que l’escriptura és a la memòria. Plató en Fedro posa en boca de Sòcrates aquestes paraules referents a l’escriptura: “És oblit el que produiran en les ànimes d’aquells qui les aprenguen [les lletres], en descurar la memòria, ja que, fiant-se de l’escrit, arribaran al record des de fora, a través de caràcters aliens, no des de dins, des d’ells mateixos i per si mateixos”.
El mateix ocorre amb la Informació: qui la posseeix ho fa extensivament, emmagatzema milions de ‘terabytes’ i es preocupa només perquè siga possible trobar en eixa ingent quantitat de dades un fragment concret, d’ací el regnat de Google o de qualsevol cercador. Però cada vegada a menys gent li preocupa conèixer intensivament eixa informació i poder forjar-se una imatge a partir del seu contingut. El contingut és igual, perquè el que confereix poder no és emprar la informació, sinó simplement posseir-la. “No he vist tal pel·lícula, però la tinc. No he llegit tal llibre, però el tinc. No he inspeccionat les teues declaracions d’Hisenda, però les tinc…”. Quanta més informació es posseeix menys es coneix. Per aquest motiu arribem a la paradoxa que qui més informació té, menys sap. O dit d’una altra manera: qui té dos rellotges que marquen aproximadament la mateixa hora mai sabrà exactament quina hora és.
La Informació ha mort per saturació i ha perdut efectivitat. Per açò, les grans exclusives periodístiques, els grans discursos, les grans narracions modernes, són flor d’un dia i no generen canvi. A mesura que ha augmentat l’extensió i l’accés a la informació, ha minvat proporcionalment la seua intensitat. La situació és semblant a la que descriu Poe en La carta robada (1884). L’acumulació de dades i la seua accessibilitat no ens salvaran. Allò que cerquem, l’únic coneixement que necessitem i que podria salvar-nos, està disponible i accessible des de fa segles, com ho estava la carta del relat de Poe, carta que, precisament per ser evident i estar accessible al costat de moltes altres cartes, passava desapercebuda.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
