Sergi Tarín / València.
La incertesa durà unes quantes hores. Dijous passat, a migdia, l’alcaldessa de València, Rita Barberà, convocà d’urgència als mitjans per referir-se a les darreres novetats sobre el Pla del Cabanyal. I ho feu amb tot l’aparell pirotècnic de posada en escena. És a dir, saló presidencial, taula llarga i àmplia disposició de regidors cridats a toc de xiulet. Llavors, amb arravatament de pescatera, començà la subhasta del fum. I fum compraren el mitjans durant la ràpida carrera digital. I fum tòxic consumiren molts lectors. I, fins i tot, fum d’excavadora cregueren distingir a prop de casa alguns veïns espantats.
És la història d’una obsessió. Des del 1998, Barberá vol perforar El Cabanyal tot prolongant l’avinguda de Blasco Ibáñez fins la mar. Sobre el plano, això suposa la destrucció de 1.651 vivendes d’alt valor patrimonial. Quinze anys de conflicte han permès l’afonament d’una cinquantena. I la compra d’unes 500 més, moltes de les quals estarien a terra si el Ministeri de Cultura no haguera emès una ordre en contra el desembre de 2009. La norma prohibix els enderrocs en considerar-los un espoli del patrimoni espanyol. De fet, el casc històric del Cabanyal fou declarat Bé d’Interès Cultural (BIC) el 1993. I la porció de trama que té a les vores és, majoritàriament, Conjunt Històric Protegit. Es tracta d’una joia modernista de carrers en retícula, paral·lels a la mar i amb edificis de dos plantes construïts sobre els solars de les antigues barraques de pescadors.
L’ordre estatal fou contestada pel Partit Popular valencià al març de 2010 amb la Llei de Mesures de Protecció i Revitalització del Conjunt Històric de la Ciutat de València. Una norma amb un contingut totalment oposat al títol i feta a mida per a la destrucció del barri: “El PEPRI del Cabanyal no perjudica, danya o deteriora la protecció del conjunt històric de la ciutat”. I tot això sense cap informe d’entitats patrimonials. Només a colp de majoria parlamentària. La llei, tramitada i aprovada amb un velocitat rècord, entrà en vigor el 6 d’abril. Aquell dia les màquines tombaren dos edificis i la policia carregà amb duresa sobre el veïnat. Dos dies més tard, enderrocs i hòsties es repetiren i multiplicaren. Finalment, el 14 d’abril, el Govern espanyol presentà un recurs i el Tribunal Constitucional suspengué cautelarment el enderrocs.
Missatges contradictoris
Dijous passat, el Consell de Ministres decidí retirar el recurs de inconstitucionalitat. “S’ha donat el primer pas oficial per desfer el nus al Cabanyal”, emfatitzà Barberá. Però passà de puntetes pel veritable fet rellevant: si el Govern renuncia al recurs és perquè la Generalitat s’ha compromès a derogar la llei que el motivà. I sense recurs ni llei, l’única cosa certa és l’ordre ministerial, que impedix tocar una pedra i insta a l’ajuntament a canviar el lesiu pla. “La derrota de Barberà és més que clara”, explica Maribel Domènech, portaveu de Salvem El Cabanyal, plataforma veïnal contrària a les demolicions i que aposta per la rehabilitació integral del barri. Segons Domènech, “l’alcaldessa no ha volgut fer el ridícul i ha preferit retirar la norma abans de la sentència del Constitucional, que semblava que seria ben catastròfica pels seus interessos”.
Val a dir que Barberá esgrimí durant la roda de premsa una infinitat de missatges contradictoris. “Hem d’adaptar-nos a la ordre ministerial”, assegurà. Un argument que, teòricament, suposa reconèixer la il·legalitat perpetrada durant 15 anys. Acte seguit però, declarà que no es modificarà ni una coma del plantejament inicial i que s’actuarà “per a què es mantinga un record clar del que fou [El Cabanyal]”. ¿Per a què destruir alguna cosa si es vol recordar a continuació? I, en tercer lloc, que la intervenció es farà amb “racionalitat, sensibilitat, consideració i respecte”. Unes paraules que en boca de Barberá referides al Cabanyal sonen a pura escatologia. No debades, en tot este temps, des de l’ajuntament s’ha maniobrat per convertir el barri en una incessant ferida urbana. Degradació, brutedat, droga i pobresa són els quatre genets d’un apocalipsi amb vistes a la mar.
Manca d’influència
Fet i fet, molts no es creuen la imatge nova d’un alcaldessa conforme amb la legalitat. Des del 2010, els seus intents per tombar l’ordre del ministeri han resultat tan incomptables com infructuosos. Primer la recorregué a l’Audiència Nacional, des d’on es ratificà l’espoli. Després li rebutjaren una querella en contra d’Ángeles González-Sinde, la titular de Cultura d’aleshores. També ha rebut informes en contra de l’Advocacia de l’Estat i del Defensor del Poble. I les maniobres a Moncloa per arrancar compromisos polítics en favor de la derogació han estat nuls. La pèrdua de pes intern i la voluntat de Rajoy per allunyar-se de territoris empestats per la corrupció han estat determinants en la manca d’influència.
