El passat 2 de novembre es van complir 38 anys de l’assassinat de Pasolini. I Pasolini va ser un dels grans crítics del consumisme, va ser qui el va desemmascarar com el que és: una ideologia. “Hi ha una ideologia real i inconscient que unifica a tots, i que és la ideologia del consum. Un pren una posició ideològica feixista, un altre adopta una posició ideològica antifeixista, però tots dos, abans de les seues ideologies, tenen un terreny comú que és la ideologia del consumisme. El consumisme és el que considere el vertader i el nou feixisme”. (Citat per Luis Racionero en Filosofias del underground, Anagrama, 1977). Com va dir el nostre plorat Manuel Fernández-Cuesta en una de les valuosíssimes semblances que va escriure en el blog Zona Crítica d’eldiario.es, Pasolini segueix sent “un referent ètic del pensament subversiu i transformador, un referent de l’acció col·lectiva”.
Deixem-nos per un moment d’esquerres o dretes. La ideologia del consum opera com qualsevol autèntica ideologia en sentit marxista, serveix per a legitimar i perpetuar el control social exercit per les classes dominants. La potència de la ideologia del consumisme radica en formar part d’un engranatge psicològic que s’inocula en la nostra subjectivitat i s’adapta com ho fa un virus als mecanismes de la cèl·lula a la qual infecten.
Hem dit ‘subjectivitat’ i cal explicar-ho. Occident no és només la pàtria del subjecte, sinó sobretot del subjecte escindit, descentrat, fora de si. Ens sentim originalment incomplets, com si ens faltara alguna cosa, com voler tornar (o aconseguir) a una plenitud perduda (que cadascú esculla la que preferisca: paradís terrenal, si matern, autoconeixement, identitat nacional, societat sense classes…). Bona part del nostre comportament s’explica per aqueixa insatisfacció, pel desig de recórrer aqueixa distància entre el que som i el que volem ser, allò que aspirem, per açò els publicistes i els experts de màrqueting s’omplen la boca amb el concepte de publicitat ‘aspiracional’.
Tota aquesta teoria del subjecte escindit enfonsa les seues arrels en la filosofia occidental i la civilització judeocristiana (des del Llibre del Gènesi, en la Bíblia, passant pel diàleg platònic Parmènides fins a la teoria psicoanalítica de Lacan, l’Economia libidinal de Lyotard, l’Anti-Èdip de Deleuze i Guattari i la ‘verborragia’ de Slavoj Žižek en Visió de parauleja). De fet, tenir en ment aquesta noció del subjecte descentrat, insatisfet, és una excel·lent guia de lectura per a la història de l’art, la política i la filosofia occidentals. I no diguem ja si del subjecte individual passem al subjecte col·lectiu. Ací tenim el sorgiment dels nacionalismes, els totalitarismes (i totes aqueixes utopies que aqueixos artificis anomenats ‘pobles’ compren amb l’obertura objectiva d’autocompletar-se) o el mateix funcionament de les democràcies liberals i l’elecció de candidats (com qui tria un producte en un supermercat). Però aquesta és una altra història.
Tornem a l’individu. Davant ell, davant nosaltres, el consumisme es presenta com la solució que ens permet recórrer la distància, tancar l’escissió original del subjecte. Lamentablement és una solució il·lusòria, perquè mai es compleix. Som una espècie de Sísifos acompanyats d’un ‘personal shopper’: Comprem i no ens sentim realitzats. I llavors comprem més. I tampoc.
Intentem construir la nostra identitat, aconseguir la plenitud, a força d’adquirir objectes. Transferim als productes de consum el poder màgic de completar-nos, és una forma de fetitxisme com una altra qualsevol. I l’adquisició ens calma, ens calma. Durant un temps. Quan passa l’efecte del ‘xute consumista’ tornem a sentir-nos incomplets, necessitats, insatisfets. És aquesta i no una altra la base sobre la qual funciona l’enorme maquinària del consum.
L’única forma de no fer el joc a la ideologia del consum, de posar un pal en aqueixa roda, és no caure en el consumisme. Identificar necessitats inútils, falses. Adquirir només el que necessitem per a viure, no més. Recórrer a models cooperatius de baratar, autoproducció i autoconsum. Reparar, reutilitzar, compartir.
Per a trencar aqueix cercle viciós cal tenir la formació suficient per a saber que la plenitud (la identitat que som amb el que volem ser), no està a l’abast de qualsevol i que, en tot cas, allò que sentim que ens falta no es troba en cap objecte ni en cap persona (perquè ull, també tractem les persones com a objectes de consum quan les cosifiquem, quan les utilitzem com un mitjà). Aqueixa cosa que ens falta i ens completaria es troba en un lloc molt concret: aquell lloc en el qual estàvem abans de ser nascuts.
I per cert, encara conserve aquelles sabatilles d’esport. No me les pose massa i el peu no m’ha crescut en 20 anys.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
