El propòsit de la GVB és fer possible que la llengua pròpia passe a integrar-se amb normalitat en les tasques habituals de cada dia, donant prioritat a les formes més correctes que ens ha llegat la tradició i corregint les interferències d’altres llengües, especialment del castellà, que s’han produït com a conseqüència d’una situació de minorització lingüística.
La present gramàtica s’ha redactat amb una estructura d’apartats breus, a fi de permetre a l’usuari localitzar ràpidament la qüestió concreta que li suscita dubtes i trobar-hi una resposta succinta i precisa. Així mateix, s’ha fet un esforç per reduir al mínim l’ús d’una terminologia lingüística que poguera resultar poc transparent, i dificultar per tant la comprensió de la norma gramatical.
La Gramàtica valenciana bàsica intenta harmonitzar, d’una banda, la recuperació i la priorització de les solucions valencianes genuïnes, vives, ben documentades en els clàssics i avalades per l’etimologia i per la tradició literària i gramatical, i de l’altra, la convergència amb les solucions adoptades en els altres territoris de la llengua compartida.
La GVB aspira a ser un recurs útil per a tots aquells que tenen la voluntat de fer un ús habitual i correcte del valencià en les seues relacions públiques i privades. Els criteris de la GVB són els mateixos que inspiraren la Gramàtica normativa valenciana, aprovada el 2006, que s’assenyalen, amb caràcter general, en la Llei de Creació de l’AVL.
DECLARACIÓ INSTITUCIONAL DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA
DAVANT EL TANCAMENT DE NOU I NOU RÀDIO
La llengua pròpia és un dels principals elements de cohesió d’una societat. En la civilització contemporània, la connexió fonamental entre totes les poblacions d’un territori s’estableix a través dels mitjans de comunicació audiovisuals, és a dir, a través de la ràdio i la televisió.
Al territori de l’actual País Valencià conviuen dues llengües oficials, el valencià i el castellà, amb un fràgil equilibri respecte a l’ús, ja que són bastants els àmbits públics en què la presència del valencià encara és dèbil. En conseqüència, a pesar dels esforços que s’han fet sobretot en el camp de l’ensenyança des de l’aprovació i aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià –de la qual aquets dies celebrem justament el trenta aniversari–, encara es poden constatar moltes situacions de diglòssia.
La major part dels mitjans de comunicació de propietat privada emeten totalment en castellà, fins i tot quan les emissores valencianes d’aquestes empreses efectuen desconnexions de les respectives emissores centrals. Per això, el fet de comptar amb uns mitjans de comunicació audiovisuals en valencià de titularitat pública és una dotació fonamental perquè el molt precari equilibri entre les dues llengües oficials del País Valencià no es descompense encara més, ja que això podria provocar una acceleració irreversible que causaria danys greus a la recuperació i vigència del valencià com una llengua absolutament normal per a tota classe d’usos socials.
A més, no es pot privar la societat valenciana d’uns mitjans de comunicació socials i audiovisuals en valencià per ser un dret fonamental, un servei públic i un procediment de normalització i dignificació de la llengua pròpia, la qual, per manament legal, ha de ser fomentada, ja que necessita un grau de protecció major. La seua privació, a més de desvertebrar la societat, suposaria la desaparició del principal element de suport a la docència en valencià, així com la destrucció de molts llocs de treball relacionats amb la indústria cultural: el periodisme, el guionatge, la traducció, el doblatge, l’actuació, la producció, a més dels altres oficis tècnics propis del sector. En conseqüència, la percepció social del valencià entraria en un procés de recessió que fins i tot podria percebre’s com una llengua residual, amb una rendibilitat feble i una projecció nul·la, sense horitzó ni futur.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua se sent en l’obligació de declarar que el panorama que es perfila arran de la decisió que ha adoptat el Consell de liquidar la nostra ràdio i televisió autonòmiques, nou Ràdio i nou, seria letal per a recuperar plenament l’ús social del valencià. I, a més, reitera les declaracions institucionals precedents en el sentit que els poders públics, tant el Consell com Les Corts Valencianes, adopten les mesures adequades per a garantir que no desapareguen els principals mitjans de comunicació públics en valencià, perquè solament a través d’ells podrem continuar sentint els parlars vius de totes les nostres comarques, l’expressió genuïna de la vivacitat i el vigor del valencià.
