Amb el temps, no solament va conèixer, sinó que va ser amic íntim tant d’Alberti com de Neruda, amb el qual després d’eixir de la presó va estar convivint en la seua casa durant un mes. “Vaig anar a visitar-lo un dia però va insistir que em quedara. Li agradava que li explicara les històries de quan militava, dels meus companys de la presó… Va ser ell qui em va recomanar que escriguera perquè sinó, amb el pas del temps, les vivències es mecanitzen i perden força, emoció”.
Afable, loquaç, concís i molt vital. Aquests són alguns dels adjectius per a descriure el Marcos Ana de hui, que poc s’assembla a la idea que es pot tenir d’una persona de 93 anys. Acaba de publicar Vale la pena luchar (Espasa Llibres, 2013), un manual contra la injustícia dirigit, especialment, als joves. Amb un Estat espanyol immers en una crisi no solament econòmica, sinó també de valors, considera urgent i necessari que el poble isca al carrer a liderar un canvi social i reivindicar el valor de la ideologia.
Com és viure a la presó?
No és igual que estar-hi per un delicte comú. L’altra gent tenia altres coses a fer, i molts acabaven suïcidant-se. Nosaltres, els presos polítics, estàvem organitzats. Teníem fins i tot, el nostre periòdic clandestí i érem com un univers dins de l’univers aquell. El més difícil era quan estaves en cel·les.
A més, els guardians practicaven la filosofia dels dropos i com nosaltres posàvem molta passió en tot el que fèiem els guanyàvem la partida sempre. Quan et castigaven, i jo he estat moltes vegades castigat, al matí et llevaven el farcell i et banyaven el sòl perquè no pogueres tombar-te i hagueres d’estar dempeus, en una cel·la en la qual solament podies donar sis passos cap avant i sis cap arrere.
I a la vesprada et donaven el farcell, però no el carregaven els guàrdies sinó uns presos que tenien aqueixa funció. Així que, pel costat del farcell obrien un petit tall i allí ficaven algun paper (que havia d’estar molt grapejat, perquè nou fa molt soroll), o menjar… Hi havia molta unitat entre nosaltres i teníem la certesa que estàvem allí per una causa justa. Érem feliços. Com tot en la vida, si estàs segur d’allò que fas i per què ho fas, tot va bé.
Hi havia tortures dins la presó?
Sí, sí. A nosaltres no tant. De fet els presos polítics ens ocupàvem que no les feren als comuns, que malgrat tot ens tenien com a referents. Els impressionava la nostra vida, la nostra manera de ser… Però als presos comuns quan estaven regirats sí que els torturaven. I nosaltres fèiem moltes vegades insubordinació, perquè no es repetira.
A més, molts eren xics joves que estaven allí per haver robat un pa i quatre cosetes. Així que ens ocupàvem d’ells i quan eixien de presó estaven alliçonats per nosaltres. Potser als dos anys ens tornàvem a trobar dins amb algun que havia tornat però per treballs il·legals. O siga, que en lloc de mirar-los amb menyspreu o autosuficiència els ensenyàvem i els tractàvem amb molt d’afecte.
A vosté el van torturar?
Sí, diverses vegades. Recorde una anècdota… Açò perquè veges que les dones tenen molt més coratge i són molt més impetuoses que nosaltres. Una vegada em van portar a torturar juntament amb tres companys. També estaven torturant unes sis dones. Jo sí vaig aguantar però els meus companys no van poder resistir les tortures i es van doblegar. Quan ens portaven de tornada a presó, en una camioneta, recorde que, abans de baixar-me, una de les dones em va abraçar i em va dir: “Molt bé, company, has resistit. T’has portat com una dona”.
Es pot dir que va haver-hi genocidi durant tots els anys que va durar el règim franquista?
Clar, clar. Jo he vist traure cada nit un grup de companys per a ser afusellats. Dins la presó érem uns 1.200 o 1.300 però arribaven sempre noves fornades de presos condemnats a mort. I hi havia saques tots els dies menys els dissabtes, que els botxins anaven a missa els diumenges i no podien, però durant la resta de la setmana si. Era d’allò més tremend. Jo també estava condemnat a mort i… ho passaven pitjor, clar, els que se n’anaven per a ser afusellats, però era molt dur també donar-li una última abraçada a un company, que el volies, que havia conviscut amb tu…
Fraga no solament va pertànyer a un règim que va signar sentències de mort sinó que ell mateix va signar unes quantes. I no obstant açò va morir com un demòcrata.
Fraga? Bé, doncs… jo crec que sabia molt bé el que feia. En mi es va portar molt malament. Va escriure un pamflet en els anys 60 que es deia Marcos Ana un assassí i que va recórrer tot el món. I contra Julián Grimau també va fer un altre pamflet que ara no recorde què deia… Era un home molt intel·ligent. Sabia perfectament el que feia.
Hi ha encara franquistes en les institucions democràtiques de hui dia?
Hui? Encara? (pensa un instant) Sí, jo crec que sí que n’hi ha, sí, perquè… Tingues en compte que la Transició no va canviar res, no va passar com a Argentina. Ací al nostre país la Transició va ser de paper, buida per complet. No va haver-hi cap reparació per a ningú… No va haver-hi la revolució dels clavells que va haver-hi a Portugal… no va canviar res.
El rei és franquista?
Bé, jo crec que caldria recórrer a un miracle de la genètica per a admetre que una criatura de Franco puga nàixer amb vocació democràtica. Pensa que és un vividor, ha sabut adaptar-se a les diferents situacions i així ha aconseguit sobreviure.
Quines diferències hi ha entre l’Espanya dels 60 o dels 70 i l’actual?
No té comparació. Llavors era una Espanya encara fosca. No solament perquè havia estat a presó sinó per a tothom. La gent no obria la porta de sa casa si no estava segura del tot qui era el que estava tocant.
Va haver-hi un període d’inflexió a la presó respecte al tracte dels guardians amb nosaltres, que va ser durant la batalla d’Stalingrado. Quan l’exèrcit soviètic va trencar l’espinada de l’alemany els guàrdies es van tirar a tremolar. Tenien la idea, i nosaltres també la vam tenir, encara que tots ens equivoquem, que la caiguda del nazisme anava a suposar la caiguda del franquisme.
Llavors van començar a acostar-se a nosaltres, a justificar-se, a dir-nos que els caps eren així o aixà, que ells no volien ser tan durs però que els obligaven… Coses així. Després ja va venir el discurs de Churchill, la Guerra Freda i van voler recuperar el terreny perdut però ja nosaltres teníem en el nostre coneixement massa coses d’ells.
Hui la por ha desaparegut?
No, clar que segueix havent-hi por. Jo tinc una xica que treballa amb mi, una col·laboradora, que m’explica que cada dia que ix al carrer la seua mare li diu: “filla meua, no et comprometes que mira el que li va passar al teu avi”, perquè el van afusellar en la Guerra Civil. I aqueixa por encara la tenen moltes famílies que pensen que les coses poden tornar a canviar.
Quin paper creu que juguen els mitjans a l’hora de justificar abusos de poder, quitació de drets…?
Home, dependrà de la línia editorial que marque cada mitjà. El que sí sé és que els joves tenen dret a saber el que ha passat fins a arribar fins a on estem, fins a aquesta llibertat que ara hem de, encara que siga imperfecta, és totalment diferent del que ens va tocar viure a nosaltres.
De totes maneres hi ha molts factors que condicionen la realitat. No cal oblidar que, per damunt de tot, estem en un sistema capitalista on allò que prima són els interessos del capital. I més que els mitjans i fins i tot que els partits manen els qui mouen aqueixos diners. Els partits no són més que una eina del capital.
Arran del tancament de RTVV molts periodistes que treballaven allí han començat a reconèixer que van manipular la informació, que van actuar al dictat dels qui dirigien el canal… Creu que el seu Vale la pena luchar podria haver-los servit per a actuar de manera diferent durant l’època en la qual eren pressionats?
Home, jo crec que sí perquè… Mereix la pena lluitar. Moltes vegades per a defensar una cosa cal pensar en la contrària. Per exemple, si u pensa en el feixisme, s’adona que mereix la pena eixir a combatre’l. I hui dia, si pensem en la realitat en la qual estem, també. Abans he dit que teníem llibertat, però no és una llibertat real, cal avançar per a canviar aquesta societat i també perquè siga la gent la protagonista d’aquest canvi. No solament agents passius.
Alguns dels motius pels quals moltes persones no volen ser reivindicatives són les hipoteques que han de pagar, els fills als quals han d’alimentar…
Clar, clar. I de fet aqueixos són els factors amb els quals el poder juga i dels quals el poder s’aprofita perquè la gent tinga més por. Utilitzen aqueixos factors per a reprimir. Passa el mateix amb les manifestacions. Saps que ara volen posar una llei per a equiparar un manifestant quasi amb un terrorista?
I a pesar que la gent s’arrisque a quedar-se sense diners per a pagar la hipoteca, mereix la pena lluitar?
Precisament per açò mereix la pena! Si no deixaran a la gent més ofegada. A més, no és ja solament per a canviar les coses, sinó que hi ha una espècie de felicitat en la lluita, quan lluites per alguna cosa justa. Se’t genera una espècie de satisfacció. Hi ha moltíssima gent que sap que les coses han de canviar, però molts d’ells no es comprometen amb aqueix canvi. I cal adonar-se que els treballadors som la majoria perquè, si ens ajuntàrem, a caponades acabaríem amb els que tenen el poder.
De totes maneres un mai sap quan eixirà la gent al carrer. Mira el que va ocórrer amb el 15M. Nosaltres voldríem que al llarg de la nostra vida es produïren els canvis que desitgem i que necessitem i no sé quantes revolucions, però la Història té un altre ritme. Primer ha d’embarassar-se, després ha de gestar al seu embrió… Va molt més lenta que el que a nosaltres ens agradaria. Per açò, a voltes, cal espentar una miqueta a la Història.
Per què, malgrat la realitat que vivim, la societat espanyola no esclata?
És veritat que es donen les condicions objectives perquè poguera haver-hi un esclat, però no sempre és fàcil. Un dels màxims assoliments del capitalisme és açò del que parlàvem abans, que la gent és individualista, que està més centrada en els seus problemes particulars que en els socials. La gent sap que si va a una vaga s’arrisca en alguna cosa. I la gent jove, bé, no té res a perdre, però els que són més majors, que ja són pares de família, s’ho pensen molt. Encara així la lluita continua. Veiem que hi ha marees constants sobre Educació, sobre Sanitat…
Quin objectiu persegueix amb la publicació d’aquest nou llibre? Què espera aconseguir amb ell?
Ho he escrit sobretot pensant en la joventut, perquè sàpien que val la pena lluitar per una vida millor, més justa, més feliç. Ho he fet sobretot pensant en ells. Nosaltres, la meua generació, hem sembrat la nostra història, i ara ells són el futur. Són els encarregats de lluitar per un futur diferent, millor.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
