Amb els anys de la transició democràtica el crit de “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” portava implícit el desig de fer de la nostra llengua un vehicle públic i formatiu complet. Eixa serà la raó propiciatòria per a que el govern sorgit de les primeres eleccions per un Parlament autonòmic es plantejara una llei sobre el valencià com urgent i prioritària. Es pot assegurar que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià fou la primera llei amb abast polític i social general de l’autonomia valenciana (excloent-hi, evidentment, l’Estatut d’Autonomia). Quan la Generalitat presidida per Joan Lerma amb unes Corts que comandava Antonio Garcia Miralles comencen a legislar, les primeres propostes foren sobre organització administrativa i pressuposts però la primera amb ambició identitària serà la LUEV.
La Llei no solament condicionava l’ensenyament obligatori en tots els trams educatius bàsics, també propostes sobre l’ús en tots els nivells de la societat i, per primera vegada en la nostra història, es definien els territoris de predomini lèxic valencià i castellà. Qüestió aquesta darrera que va ser objecte de negociacions intenses ja que les forces de dreta pretenien que l’ensenyament fóra voluntari (alguns parlamentaris comunistes també ho volien) però sobre tot que el mapa lingüístic no tinguera present la divisió històrica sinó la majoria dels parlants en una o l’altra llengua (així València, Elx o Alacant podien passar a ser ciutats castellanoparlants). Cal dir que la capacitat negociadora del Conseller d’Educació i Cultura, Ciprià Císcar, va fer possible que eixos entrebancs i alguns altres se superaren i en definitiva es lograra una Llei fonamental i esperançadora. Ciprià i el seu equip (amb persones tan vinculades al redreçament lingüístic del valencià com Baltasar Vives, Vicent Todolí, Honorat Ros, Guillem Badenes, i tants altres) van aconseguir que la legislació recuperadora de l’oficialitat del valencià es convertira en una proposta conciliadora però eficient.
Eixa capacitat negociadora va permetre que en la votació final no apareguera cap vot en contra, si l’abstenció del grup popular, i s’aprovara amb els vots de socialistes i comunistes. La no existència de vots en contra crec que ha estat una de les raons per la qual s’ha sostingut la llei sense esmenar. Això però no ha significat que els governs que l’han desenvolupada han actuat d’igual manera. Ja se sap que els reglaments que desenrotllen una llei tenen una importància cabdal en la pràctica, i els governs dretans que ostenten el poder polític valencià fa quinze anys més que desenvolupar el que han aspirat és al fre i l’obstrucció. Moltes de les proposicions de la llei i primers reglaments, així com dotacions d’oficines lingüístiques o polítiques d’ús, s’han parat ostensiblement. El darrer exemple, i ben important, l’anunci de tancament de la RTVV, la programació de la qual pot agradar-nos o no però que ha estat un vehicle de normalització lingüística d primera magnitud.
La LUEV a més de norma recuperadora administrativament del valencià també aspirà a ser un símbol. Es coneguda per Llei d’Alacant perquè fou en esta ciutat on s’aprovà en un intent de lligar fortament els territoris del sud amb el projecte lingüístic. I fou oficialitzada el dia 23 de novembre de 1983, data del 61é aniversari del naixement de Joan Fuster.
Quan em pregunten si encara ara és necessària la Llei conteste ràpidament que sí. Encara ens és imprescindible. Però això no vol dir que algunes modificacions, sobre tot en el que es refereix a l’ús social o a competències sobre toponomàstica, probablement foren positives.
La Llei d’Us i Ensenyament del Valencià ha estat sens dubte una de les majors aportacions legislatives a la recuperació de la identitat i dignitat del poble valencià, però som els ciutadans qui hem de fer-la vigent cada dia defensant els drets reconeguts i la força d’un llengua i cultura.
Exdirector general de Política Lingüística.
