Darrerament, a l’Estat espanyol s’ha aixecat polèmica en relació amb la LOMQE o ‘llei Wert’ i el TIL, el Tractament Integrat de Llengües que està impulsant el govern del PP de les Illes Balears, i que pretenen reduir la presència del català a les aules. Des d’Europa, diverses veus parlen amb preocupació de les repercussions que poden tenir les mesures per a la continuïtat del català.
François Alfonsi, eurodiputat pel grup dels Verds/ Aliança Lliure Europea i membre de l’Intergrup per les Llengües, les comunitats nacionals i les minories tradicionals del Parlament Europeu, es mostra crític amb aquestes polítiques dutes a terme per les institucions espanyoles.
“A Espanya havíem observat una bona entesa” en el tema de la llengua, apunta, però “hui, veiem tot el contrari”. “Retornem 50 anys enrere, a la mentalitat del franquisme”, sentencia. Alfonsi assegura que la lluita a favor de la diversitat és “el gran combat d’Europa per deixar enrere el segle passat i avançar cap a l’Europa del futur, on els estats, progressivament, deixin pas a una governança europea”.
Vicent Climent-Ferrando, assessor polític de la Xarxa per Promoure la Diversitat Lingüística a Europa (NPLD en les seves sigles en anglès), assegura que “és un error tractar les llengües de manera igualitària” tal com preveuen les noves lleis aprovades pel Partit Popular. “S’han de tractar de manera equitativa, és a dir, que a cada llengua se l’hi ha de donar els espais necessaris en els diferents àmbits” explica.
En aquest sentit, afirma que el TIL, que fixa en un 33% la presència del català, el castellà i l’anglès a l’escola, “és un error” i contradiu les declaracions del president balear, José Ramón Bauzá, en que afirmava que “el seu govern aposta per un canvi del model educatiu amb la finalitat de reduir les dades negatives de fracàs escolar i millorar les competències lingüístiques dels alumnes”.
Segons Climent-Ferrando, l’efecte d’aquesta política educativa serà “que els nens sortiran sense els coneixements bàsics de català i castellà”. “Cap competència bona en cap de les tres llengües” conclou. Alfonsi assegura que és un “endarreriment polític” i que el que s’intenta és “imposar la llei madrilenya a Catalunya”.
“A Espanya hi ha una retractació jacobina que s’expressa en contra de Catalunya però també contra l’aragonès, és un moviment general, també a les Balears hi ha una retractació extremadament dura contra el català”, sentencia.
Així mateix, en relació a la polèmica ‘llei Wert’, Climent-Ferrando creu que “no és bo que les coses es facen amb majories absolutes i sense consens” i rebutja que el sistema de “bilingüisme integrat”, tal i com proposa el ministre, “és el que garantitza el coneixement de les dues llengües i un coneixement de valor acadèmic similar”.
L’assessor polític de l’NPDL apunta que l’objectiu de tot sistema educatiu és que al final de l’etapa escolar els nens tinguen les competències adequades en totes les llengües. En aquest sentit es pregunta: “si el model d’immersió lingüística català és el que funciona, perquè l’hem de treure?”.
El model d’immersió lingüística català, un mirall per a altres estats
Ina Druviete, ministra d’Educació de Letònia en el període 2004-2006 i, actualment, diputada i membre de la Comissió de Cultura de la cambra letona, explica que l’Estat bàltic, que va independitzar-se el 1991, es va fixar en el pla de normalització lingüística de Catalunya a l’hora de crear la política del nou estat en matèria de llengua ja que “malgrat que les situacions política i lingüística de Letònia i Catalunya eren diferents, hi havia problemes idèntics”.
“Existia la dominació d’una altra llengua durant un llarg període de temps”, puntualitza. Així, quan el país va independitzar-se a principis dels noranta es va emmirallar en Catalunya, on ja feia vuit anys que s’havia aprovat la llei de normalització lingüística.
“Vam estar en contacte amb els polítics catalans responsables de la llengua però també vam usar l’experiència d’altres països” destaca Druviete. “Per suposat, també vam comparar els pressupostos català i letó per impulsar les polítiques lingüístiques però, lamentablement, el pressupost letó era gairebé deu vegades inferior”, explica l’exministra letona.
Vicent Climent-Ferrando admet que “totes les comunitats lingüístiques es fixen en Catalunya per veure com funciona” perquè, segons ell, el model d’immersió català és un model que “s’ha demostrat que funciona”. Tot i això, matisa que “la idiosincràsia de cada territori és molt particular i per tant les especificitats sociolingüístiques i polítiques fan que no sempre es puga exportar”.
Un dels èxits que se li atribueix al model és que manté el català com una “llengua viva”, present en els pilars bàsics que n’asseguren la continuïtat. “L’educació és bàsica”, assenyala Climent-Ferrando, que explica que perquè una llengua regional o minoritària es mantinga viva “ha de ser una llengua atractiva”.
Així, explica que l’existència de mitjans de comunicació en aquesta llengua “és clau” així com també que es puga utilitzar en tots els àmbits. En aquest sentit també es pronuncia Ina Druviete ja que considera que des de l’època de la transició espanyola, la llengua catalana ha anat situant-se en una “posició forta”. “Que siga la llengua vehicular de l’educació significa molt” assegura la política letona.
El català, més que una llengua regional
La Unió Europea té actualment 24 llengües oficials ja que dels 21 estats alguns la comparteixen, com per exemple Àustria, que té com idioma oficial l’alemany, o Xipre, on la majoria de la població parla grec. Malgrat això, dins de les fronteres de la Unió Europea s’hi poden comptar més de 60 comunitats lingüístiques regionals o minories autòctones i prop de 40 milions de persones utilitzen aquest conjunt de llengües per expressar-se en el seu dia a dia.
Segons Climent-Ferrando, el concepte de ‘llengua regional’, que es basa en la definició que en fa el Consell d’Europa, és “paradoxal”. “L’irlandès, per exemple, com que és una llengua estatal no es considera minoritària tot i que només el tenen com a llengua primera 70.000 persones. El maltès, per la seua banda, amb 400.000 persones és una llengua oficial i no se’l considera regional ni minoritari”, explica.
A diferència de l’irlandès o el maltès, el català no és una llengua oficial a la UE però en canvi té molts més parlants. Més de 10 milions de persones el parlen en quatre estats (Espanya, França, Andorra i Itàlia) segons l’Informe sobre la situació de la llengua catalana’, elaborat per la Xarxa Cruscat de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest fet converteix el català en la setzena llengua en nombre de parlants de la Unió Europea i en la llengua regional més parlada.
Segons apunta Alfonsi, “Europa ha de prendre consciència que si les llengües regionals es troben amb dificultats no és per casualitat sinó que és perquè els estats les han combatut de forma extremadament dura”. En aquest sentit l’eurodiputat del grup dels Verds aposta per “imposar una lògica europea” i no “una lògica madrilenya que vulga fer desaparèixer el català”.
Què fa Brussel·les per la protecció de les llengües?
Climent-Ferrando diu que segons el discurs oficial “totes compten”, ja siguen llengües oficials, regionals o fins i tot, les llengües de la immigració. “Ara bé, malauradament, una gran part es redueix a les llengües oficials a escala europea”, denuncia. L’assessor polític de l’NPLD apunta que hi podria haver “voluntat política” per part de la Comissió Europea per tal d’incloure les llengües regionals en algunes iniciatives per promoure la diversitat lingüística però fins al moment “la CE no està fent prou”, declara.
Alfonsi considera que l’executiu comunitari “és massa dependent dels estats” i creu que a qui “li toca fer el primer pas és al Parlament Europeu”. Entre les darreres accions de l’Eurocambra hi ha l’aprovació per una gran majoria d’una resolució sobre llengües en perill i diversitat lingüística, presentada a Estrasburg pel mateix Alfonsi el passat 11 de Setembre.
El Verd assegura que el suport obtingut en la votació respon a la lògica que “si una llengua desapareix, desapareix també patrimoni europeu”. Segons ell, els eurodiputats són “responsables” si al 2014 -en acabar la legislatura- la diversitat lingüística és “menys forta i la balança és negativa”.
Climent-Ferrando matisa que el document adoptat “no és vinculant” però destaca l’àmplia majoria que es va postular a favor de la resolució: “Això vol dir que el 92% d’Europa dóna suport a la diversitat lingüística”.
Ina Druviete, per la seua banda, defensa que “a la UE existeix el principi que només les llengües oficials de l’Estat representen el país” i que “les llengües regionals d’Espanya o d’altres països haurien de tenir un altre estatus”. L’exministra letona aboga per no concedir l’estatus oficial a les llengües regionals, ja que això, en el cas letó, suposaria concedir també l’oficialitat al rus, una llengua que parlen el 30% d’habitants de Letònia però que té un “gran valor econòmic” ja que en total el parlen prop de 300 milions de persones.
Fer oficial el rus implicaria “la desaparició del letó de les zones russoparlants”, afirma. Així mateix, Druviete aposta per la promoció de les llengües petites que, malgrat gaudir d’un estatus oficial, com per exemple el letó, “no estan protegides pels mercats” i “no formen part dels documents internacionals”.
Única llengua oficial en un futur Estat català?
Preguntat pels rols del català i del castellà en una Catalunya independent Climent-Ferrando diu que “la llengua catalana ha de tenir, sense cap mena de dubte, una situació d’oficialitat i també de preferència dins de l’administració”. Tot i això, considera que seria un error deixar de banda el castellà i no fer-la oficial. “Les llengües no són com les religions, en què ets catòlic o ets musulmà”.
“Pots tenir dues llengües oficials sempre que el català estiga present en tots els àmbits i siga una llengua atractiva”, afirma. François Alfonsi, per contra, creu que el rol del català hauria de ser “el que els catalans decidissin” i insisteix que “Europa ha de ser un cos viu que s’adapte a la voluntat del poble”. “Si la carcassa és rígida, Europa és morta”, adverteix.
Ina Druviete, per la seua banda, assumeix que “no hi ha cap país al món que puga tenir dos llengües oficials en igualtat de condicions” i considera que “si tens llengües amb un gran valor econòmic, com l’espanyol o el rus, l’única forma de protegir l’altra llengua és convertir-la en llengua única de l’administració”.
A Letònia l’única llengua oficial de l’estat és el letó ja que en independitzar-se el país “la població, entenent la fragilitat del letó, va optar per convertir-la en l’única”, afegeix Druviete. Així, per a ella, que el català siga l’única llengua en l’educació “significa molt” i creu que “aquesta posició es podria incrementar si, en el context d’un nou estat, és l’única llengua oficial. “Seria la llegua en tots els àmbits sociolingüístics excepte en la comunicació informal i familiar”, apunta.
Per últim, preguntada per com es veu el procés sobiranista català des de Letònia, Druviete continua amb els paral·lelismes i llança: “Tal com nosaltres vam aprendre de vosaltres sobre la qüestió de la llengua, potser Catalunya pot aprendre de la nostra experiència en el moment d’escollir el model per a la seua nació”.
També Alfonsi opina sobre la situació que es viu a Catalunya. “El moviment independentista no és una conseqüència de la crisi, ja que abans ja existia un fort sentiment nacional”, afirma. A més, defensa que “la independència ha de ser una possibilitat”. “Si la fem ser impossible, farem explotar Europa”, sentencia.
