Sergi Tarín / València.
En política les caducitats són severes. Després del debat d’alt voltatge de dimecres pel tancament de RTVV, els diputats valencians tornaren ahir a les seues dèries, fòbies i abúlies. El drama deixà pas a la retòrica. I l’oposició retornà al discurs clàssic contra la corrupció. Un material, certament, de llarg rebost. Les pestilències d’ahir arribaren amb aroma de frau fiscal. L’esquerra exhumà el cadàver polític de Carlos Fabra i obligà l’altre Fabra, Alberto, a parar el nas i reconèixer el llegat del padrí, mentor i mestre. ¿El defensa? ¿S’hi identifica? ¿L’admira? Li preguntaren des de tots els grups. I la resposta fou un silenci carregat de vasos comunicants.
Poc importaren les proves. La foto prèvia al judici on els dos Fabra intercanvien riallada i abraç. O el treball d’hemeroteca de la diputada socialista Ana Barceló, que recordà a la Cambra el dia que Fabra-Carlos abandonà la política i Fabra-Alberto el definí com a “Carlos Corazón de León”. Res. El President hieràtic, el President esfinx es feu el desairat i tronà transvestit en un altre tòtem pudent. “Vostés se senten bé amb la crisi”, “Estan en el discurs de la mentida i de crear mala imatge dels valencians”, “Són una oposició bipolar”. I els aplaudiments tingueren una sonoritat gastada i engroguida. Un groc Camps. Un groc Molt Honorable aïllat i messiànic.
Consell en hores baixes
Ni Morera ni Sanz. Cap discurs trencà la impertorbabilitat presidencial. Fabra liquidà respostes en segons i delegà les preguntes ràpides en José Ciscar, vicepresident i drap de cuina d’un Consell en hores baixes. “Zaplana ens prometé una Terra Mítica i l’únic mític que té és el salari; Olivas està imputat per haver afonat Bankia, Bancaixa, la CAM i el Banc de València; Camps està fugit i ens ha arruïnat; i vostè passarà a la història com a liquidador de l’autonomia valenciana”, sintetitzà Enric Morera, portaveu de Compromís, 18 anys de govern del Partit Popular. A continuació lamentà que la política d’avals a empreses públiques, “fins 2.500 milions”, s’hi utilitze per tapar “fantasies, saraus, traductores romaneses [en referència a l’escàndol d’Emarsa] i així amagar el dèficit i enganyar el ciutadans”.
No menys contundent es mostra la síndica d’EU, Marga Sanz. “¿Com és possible que bressolen als corruptes en les seues files, que siguen pupils, col·legues, que es jacten i posen la mà en el foc per ells, els consideren polítics exemplars, els calfen els escons i els munten campanyes de firmes per indultar-los?”, arremeté i prosseguí amb el qüestionari enverinat: “¿Qui dimitix per furtar, per la corrupció, pels abusos sexuals? ¿Saben on està el bé i el mal? ¿Saben discernir?”
Massa dubtes existencials per a un president que se li afona la terra als peus, hipotecat a Carlos Fabra i deutor dels tics il·luminats de Francesc Camps. Per fi, com sempre, cedí el torn a Ciscar, qui, exhaust, bandejà entre l’ocultació i l’assentiment. “Fabra ha deixat clara la seua postura davant la corrupció”. Talment.
