Èxtasi i renúncia de Canal 9, per Sergi Tarín

Tensió, drama i comèdia durant l’última matinada de la televisió pública
30 novembre 2013 01:00h

Sergi Tarín / València.

00.05. “Volen apagar la tele. ¡Tots a Burjassot!”. El missatge esclata en centenars de mòbils i la pista d’Ademús es convertix en una carrera de kamikazes. Fa apenes mitja hora que ha entrat en vigor el decret de tancament de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) aprovat per les Corts este dimecres. Ràdio Nou, a l’avinguda de Blasco Ibáñez, ja ha sigut presa per la policia. A les portes de Canal 9, la gent s’amorra a les reixes amb el carnet de treballador a la mà. Agents de la Nacional i de seguretat privada barren el pas. Fa un fred de ganivet i, a dintre, els periodistes del torn de nit improvisen un informatiu per narrar en directe el tancament. El conduix Frederic Ferri, rostre dòcil del PP durant els anys de la manipulació i rostre amarg contra el PP una vegada acomiadat. “Sóc la veu i la imatge de 1600 famílies”, assegura. Al seu costat té a Vicent Mifsud, president del comitè d’empresa. L’apagada sembla imminent i Ferri es redimix abans l’extrema unció: “Tenim una nòmina, no tenim tota la culpa”. “¿Per què ens fa açò el PP?”, es desfà en últim sospir.


02.00. De colp, s’obrin les tanques de Canal 9 i un allau de gent es cola entre la xarxa impotent de guàrdies amb els braços estesos. Una filera de nacionals tapia l’entrada principal, però els treballadors, que coneixen l’edifici, el voregen i voten per les finestres. Entre la gentada hi ha diputats i periodistes de tots els mitjans. L’intent de silenciar Canal 9 sense fer soroll fracassa tot i les últimes incursions desesperades. La comissió de liquidadors acudix amb la policia fins el control central on hi ha els cables que irriguen d’electricitat i vida la tele. Un coàgul dens de treballadors impedix el pas. Tampoc hi poden arribar dos electricistes de Gata Gorgos, Paco “Telefunken” i el seu nebot Pepe. Es comenta que els envia el vicepresident del Consell, José Ciscar. Tots dos acaben custodiats pels agents en la sala d’actuants de l’estudi 1. Mentrestant, l’informatiu continua i es trasllada a l’amplíssim plató 3. La locutora Amàlia Garrigós explica que polítics del PP com ara Serafín Castellano, Esteban González Pons i Rafael Maluenda no els han volgut atendre.  La taula s’ompli de dirigents de l’oposició.

06.25. El plató, la sala de control i la redacció són els únics tres espais poblats. Pels passadissos, buits, hi ha una boira de llums esmorteïdes. L’edifici en penombra sembla un enorme cetaci en descomposició i un grup de fotògrafs fa de Job per la panxa de la balena. Pugen i baixen escales i recorren dependències desertes, totes enceses, amb fotografies i elements personals sobre les taules, com eixes habitacions dels fills morts que els pares deixen intactes davant la patològica esperança d’un retorn. Baix, al hall, dos policies dormisquegen en unes butaques. Les imatges, tèrboles, suren com nenúfars en l’estanc de la planta baixa. De sobte, un crit gutural els posa en alerta. Els jutjats de Paterna han rebutjat una primera denúncia del Consell. Hi ha abraçades i bots al sistema central de la tele. Fora, clareja per Benimàmet i, als vidres de la redacció, s’estén un pancarta de deu metres. “RTVV no es tanca”.


08:50. Se’n van Paco “Telefunken” i el nebot. Un periodista el seguix en directe fins l’eixida. “No vull que s’apague Canal 9. Almenys per mi”, s’acomiada l’electricista, icona involuntària del drama i de l’absurd. A la sala de màquines, la vigília es distendix i la jornada comença amb fictícia normalitat. Alguns empleats aconseguixen entrar. S’encenen ordinadors, s’edita i un equip ix al carrer per fer entrevistes. La cafeteria bull, de gom a gom, i en la redacció s’ensuma una animositat agitada. “Tinc un nus als budells de vore tanta gent del PP feta de sobte revolucionària”, arrufa el nas una locutora marginada des de l’època de Zaplana. Mentrestant, la tele viu el seu cant de cigne al plató. Els periodistes purguen anys de manipulació  i servilisme. El clímax de la purificació arriba amb l’entrevista a Beatriz Garrote, presidenta de l’associació de víctimes de metro. Els presentadors demanen perdó per les palades de silenci damunt els 43 morts. Llavors, l’expiació dels pecats esdevé pacte i conjur. Es parla de convertir Burjassot en un barricada on sublimar els valors democràtics i essencials del poble valencià. “¡No passaran!”, s’enlaira el crit des dels corredors.


10.50. El jutjat d’instrucció número 1 de Paterna ordena el desallotjament de la tele. La negativa podria tindre conseqüències penals i laborals per als treballadors, que decideixen plegar-se. Alguns ciutadans que han acudit a la crida de resistència se senten contrariats. Es proposa desobeir, continuar amb una emissió en directe que està suposant una erosió insuportable a la credibilitat d’Alberto Fabra. ¿Què ocorreria si la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca acomplira les sentències de desnonament? ¿Què haguera passat amb les cases del Cabanyal si els veïns hagueren consentit les ordres d’enderroc?, reflexiona un vell sindicalista. No hi ha debat. El comitè d’empresa es reaferma en l’abandó de la nau. “La batalla està als jutjats. Defensar els llocs de treball és el camí correcte”, opina un dels empleats. La decisió es comunica als liquidadors, que en mitja hora tindran el camí obert als comandaments de la tele.


12.15. Una vintena de policies nacionals acompanyen els dos liquidadors pel corredor central. En la sala de control els rep una multitud de treballadors irats. “¡Lladres! ¡Fabra dimissió!”, criden i retrocedixen a mesura que avança la comitiva judicial. L’operació dura uns minuts. A les 12.19 hores l’estirada a un grapat de cables verds esgota el fluid. Una pantalla partida en dos, la dels policies i la del plató ple de periodistes i polítics cridant “¡És un colp d’estat!”, esdevé darrera imatge de la tele. La ràbia i els plors continuen una breu estona més en el hall. Quan s’obri la portada central, els últims 150 treballadors es vessen per l’explanada com  un eixordador líquid amniòtic. Des de l’altre costat de la tanca, companys i ciutadans els aplaudixen al crit d’herois. Alguns canten l’Estaca, de Lluís Llach. Un altres es fotografien amb la punxeguda molta de pedra al fons i envien la imatge per facebook. “Hui és el primer dia de la nova tele”, vocifera per l’altaveu un representant del comitè d’empresa. A les 14.00 hores només queden els redactors d’altres mitjans repicant la crònica de la llarga vigília.
 
 
 
next