– Terra de saqueig fa un recorregut pels anys d’esplendor econòmica del País Valencià i per una forma de fer política. Hi ha un càlcul de quants diners s’han perdut en trames corruptes?
– La factura del balafiament i la corrupció ascendeix a 12.500 milions d’euros, una xifra que inclou des del cost dels grans projectes i esdeveniments organitzats pel PP a les adjudicacions de les empreses implicades en els casos de corrupció. Aquesta xifra és pràcticament l’equivalent al pressupost anual de la Generalitat i al famós deute històric que tant es reclama i que no sé si el partit responsable d’un forat tan immens pot tenir força moral per a reclamar-la. La corrupció es mesura en la falta de mestres a les escoles, la de metges en hospitals o l’abandó als dependents.
– El tancament de RTVV és la conseqüència final de tot el saqueig del qual parles al llibre?
– És un exemple claríssim de com s’han apropiat d’un recurs públic per a esprémer-lo i utilitzar-lo de forma parcial abans d’eliminar-lo. Canal 9 era un dels símbols més del fals valencianisme del qual el PP es va erigir com a defensor. Quan l’oposició criticava la manipulació dels informatius, ells defensaven Canal 9 i el situaven quasi al nivell de la bandera, la llengua… Quan s’han acabat els diners, Alberto Fabra no ha dubtat a executar l’ordre de Montoro, perquè en realitat no significava res per a ells. Ha caigut Canal 9, Bancaixa, la CAM…han venut Terra Mítica, la Ciutat de les Arts i l’Aeroport de Castelló passen a mans privades i amb la Ciutat de la Llum no saben què fer. És la fi d’un règim.
– Tot s’inicia amb Luís Fernando Cartagena que va ser condemnat, creus que seguiran els seus passos la resta d’acusats de corrupció?
– Estic convençut que hi haurà més condemnes i molts entraran a la presó. Tenim a 100 càrrecs del PP i la seua administració imputats per corrupció, alguns d’ells amb peticions de presó de fins a 13 anys. Hi ha casos en els quals els jutges estan realitzant un excel·lent treball. A hores d’ara, ningú pot sostenir allò de “total, per tres vestits”… A València hi ha hagut un sistema de corrupció generalitzat. Gràcies a la lluita de molts periodistes, polítics, jutges, fiscals i policies gran part de l’ocorregut ha eixit a la llum. El meu llibre és la història de tot el que ens han volgut ocultar durant tot eixe temps. Ara ens falta per conéixer la resolució: els judicis, les condemnes i les penes.
– La principal novetat del llibre és que s’enllacen noms i trames…
– Amb el degoteig diari de notícies havíem perdut perspectiva. La gravetat de les informacions que coneixíem cada matí anul·lava l’efecte de la del dia anterior. Era necessari parar-se i tirar la vista arrere per a assimilar l’ocorregut. Als valencians ens van fer creure que estàvem davant casos aïllats de quatre aprofitats. Quan s’analitzen tots els casos en el seu conjunt s’observa amb estupor com tot és una immensa xarxa organitzada i connectada per a saquejar les arques públiques, en la qual coincideixen els noms dels polítics, empresaris, advocats… No solament estan connectats els casos valencians entre si, sinó amb els casos de la resta de l’Estat espanyol i amb la corrupció política internacional. És com si anares circulant per una carretera i sempre veus arbres, però de sobte algú et puja amb globus i divises una immensa selva sense fi. Aquest és l’efecte.
– Què va diferenciar el mandat d’Eduardo Zaplana del de Francisco Camps?
– Zaplana era el pillet, el murri, l’espavilat, a qui no han pogut enxampar. Però en realitat és el que implanta una forma d’actuar i de gestionar els recursos públics. Camps en canvi era el bo, el “escolanet”, el “bon xic”. Procedia de la branca catòlica del partit, enfront d’un liberal envoltat d’escàndols com el seu predecessor. Després resulta que no era tan bo. Hi ha una definició en el llibre de la diputada Mònica Oltra molt interessant: Zaplana es va vendre per diners, Camps es va vendre per poder.
En allò que els dos van coincidir va ser en fer somiar els valencians. Ens van fer creure que ells havien posat València al mapa, com si abans no haguera existit. Amb els grans esdeveniments, els projectes, la propaganda…van aconseguir il·lusionar una societat mancada d’autoestima que se sentia important. Per què no es mereixien un aeroport a Castelló? Ara hem descobert que darrere de cada iniciativa hi havia una trama de saquejadors i que aquells dirigents que ens regalaven una Copa Amèrica o convertien els nostres carrers en un circuit de Fórmula 1 desfilen pels jutjats acusats de greus delictes. Ha sigut una ressaca terrible.
– Com definiries els següents polítics valencians?
– Carlos Fabra: un cacic a la manera antiga. Rita Barberá: té molt a explicar en el cas Emarsa i en el cas Nóos. Sonia Castedo: prepotència. Es creu que està per sobre de la llei. Luis Díaz Alperi: no li arriba ni a la sola de les sabates del seu antecessor a l’ajuntament d’Alacant. Enrique Crespo: Un gran actor capaç d’enganyar els seus més propers. Rafael Blasco: supervivent. Ricardo Costa: acomplexat.
– Quin grau de responsabilitat té en la fallida del País Valencià l’oposició?
– La responsabilitat és de qui ha gestionat els recursos públics, en aquest cas el PP. Un altre assumpte és si l’oposició ha estat a l’altura durant els anys en els quals es va cometre el saqueig, i jo convide a l’autocrítica. El PSPV porta dècades en lluites caïnites pel control del partit, i els enfrontaments interns en Compromís després de les eleccions de 2007 van provocar que no estiguera centrat en el realment important. La discussió de si la lluita contra la corrupció donava vots o no, els ha fet perdre molt de temps. I ací hi ha hagut bandades. Era necessari fixar en aquesta batalla la prioritat, perquè només dilapidant aquest sistema és possible que es donen les mínimes condicions per a l’alternança política. Cal reconéixer que en 2009 coincideixen molts factors que donen un tomb: la denúncia de José Luis Peñas, la tenacitat de Baltasar Garzón, i els canvis en l’oposició. Jorge Alarte i Ángel Luna assumeixen aquest com el principal problema, i en aquest aspecte realitzen una excel·lent labor des del Partit Socialista. Ho van fer fins i tot amb el criteri en contra de Zapatero. El seu partit els va apartar del càrrec amb acusacions d’haver insistit massa en açò. Afortunadament va passar quan el treball ja estava fet.
– Entre els casos de corrupció, potser el més desagradable siga l’anomenat Cas Cooperació. Com es pot arribar a eixos límits?
– Pensaven que cometien crims perfectes, sense petjades, sense testimonis. Pensaven que eren impunes i mai ningú els anava a enxampar. Però es van equivocar. Van dur a terme autèntiques barbaritats i va haver-hi gent honesta que va anteposar els seus principis i va aportar les proves. El més lamentable és que mentre els dirigents polítics es fotografiaven amb els ídols de masses del món de la música, del cinema, de l’esport d’elit…en realitat estaven furtant els diners a qui més els necessitava, als més pobres d’entre els pobres a Àfrica. Convide la gent a conéixer aquest cas per a entendre la mentalitat d’aquesta gent. En les converses captades per la policia es refereixen a Àfrica com “negrolandia” i arriben a dir que el nostre és abans que “el dels negrates”.
– Durant el judici a Camps, tot el públic que va accedir a la sala era afí al president. Creus que ací va fallar la societat valenciana i que va poder influir en la decisió del jurat popular?
– La societat valenciana és obvi que ha fallat en tot aquest procés. També cal fer autocrítica. Van ocórrer molts fets estranys entorn del judici i el jurat. La primera pregunta que hem de fer-nos és per què el suborn impropi el jutja un tribunal popular i per què altres delictes no. Sobre la base de quins criteris. La realitat és que dels 14 jutges que van estudiar el cas dels vestits en les diferents instàncies judicials per les quals es va tramitar, en van haver 12 que van veure indicis delictius i 2 que no. Un d’aquests últims era el “més que amic” de Camps Juan Luis de la Rúa, president del TSJ valencià. La gran victòria de Camps va ser aconseguir que no s’unira el cas dels vestits amb el gruix de Gürtel que el relacionava amb el finançament il·legal. Sense aquesta part, l’assumpte, òbviament, mancava de força, quedava incomplet.
– Creus, com molts valencians, que un canvi polític en 2015 serà fonamental per a la supervivència del País Valencià?
– El fonamental és la regeneració política. Podria produir-se des de dins del PP, però Fabra, a més de ser responsable de part de l’ocorregut, s’està demostrant incapaç de fer-ho. És necessari que es produïsquen canvis, però no solament en el govern i en les persones que l’integren, sinó en els mecanismes de control perquè no tornen a produir-se episodis com els que hem viscut. No podem tolerar que s’oculten contractes i no sabem en què es gasten els nostres diners, que l’oposició haja de recórrer a la justícia per a obtenir-los perquè no li’ls donen a Les Corts.
Aquesta informació ha sigut publicada a La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
