Pompeu Fabra: Un testament, a Andorra, per “coherència”

El programa Estira la llengua! es fa ressò de la mort i llegat de Pompeu Fabra

RNA / Andorrra
 
El 27 de novembre del 1947, Pompeu Fabra dictava el testament al notari episcopal Rossend Jordana, a Sant Julià de Lòria. I ho feia en català. La Societat Andorrana de Ciències (SAC) ho commemorava, en col·laboració amb el Consell General, en un acte solemne presidit pel síndic general, Vicenç Mateu, on intervenia Jordi Mir, estudiós de la vida i l'obra fabrianes. Aquest últim explica a l'Estira la llengua! com el pare del català normatiu sent la inquietud de fer un testament “per deixar plasmada la idea que ell tenia de la vida” perquè “de propietats, per fer un testament com a tal, no en tenia”. Però per damunt de tot, té la inquietud de fer-lo en la llengua per la qual tan va lluitar i treballar. “A Prada, al Conflent, tot i ser en terra catalana no el podia fer, en català, com ell el volia fer, sinó que l'hauria hagut de fer en francès. I a la Catalunya actual (del sud) no hi podia entrar i també l'hauria hagut de fer en castellà, llavors”, argumenta Mir. I afegeix que “va tenir la idea que, a Andorra, això era possible, i ho va prendre com un fet de coherència de la idea que havia tingut tota la seva vida” i sentencia que “en un acte tan íntim i humà com un testament valia la pena que no traís la seva consciència.”
 
Hem de tenir en compte que Fabra va viatjar des de l'exili de Prada fins a Andorra, primer amb tren regional fins a Vilafranca. Després, amb el Tren Groc fins a la Cerdanya. Se suposa que, a la Tor de Querol, va fer transbord i va agafar el Transpirinenc fins a l'Ospitalet, ja a l'Arieja, i des d'allà, hauria agafat un autobús de línia fins a Andorra la Vella. Un viatge que Diana Figueras, de la Societat Andorrana de Ciències i vinculada amb la Catalunya Nord, no dubta que va ser èpic. I afirma que “les comunicacions no eren les que són actualment” i recorda que, aquests dies, ja hi ha hagut talls del trànsit a les carreteres per sortir d'Andorra pel Pas de la Casa.

 
Del contingut del testament de Fabra n'hi ha pocs detalls. Jordi Mir diu que “no és oficialment sabut” i que no s'ha fet públic perquè “els protocols notarials no ho permeten” i que han de passar uns divuit anys més perquè es desclassifiqui. Tot i això, n'ha transcendit el preàmbul i el final, i ell assegura que ha tingut accés a un esborrany de la família, amb lletra de Fabra. El missatge principal, que els successors de Fabra sempre tinguessin cura d'una de les tres filles, Teresa, que “estava malalta des de feia temps”. El fet és que ella es va morir un parell de mesos després que el seu pare fes el testament. A banda d'això, Mir parla de “béns” que no creu que anessin “més enllà de preveure uns minsos escarransits drets d'autor hipotètics de dues gramàtiques que havia fet durant l'exili i que, entre els exiliats, tenien una certa divulgació per veneració a Fabra”. I hi afegeix: “Però vaig veure un abstracte de drets d'autor de dos anys abans i li havien donat 500 francs de l'època, que no servien per a res. Això era així de trist, però tenia simbolisme”.
 
 
És cert que Andorra té present la figura de Pompeu Fabra. A la capital hi té, tot i que discret, un carrer prop del centre. I cada any, la Societat Andorrana de Ciències participa en l'ofrena que se li fa a la tomba, a Prada, per l'aniversari de la mort. Però Figueras admet que no té “cap constància” que Fabra tingués algun vincle amb Andorra. Fins i tot denuncia que “és una mica trist” que “és molt desconegut que Pompeu Fabra fes el testament a Andorra”, cosa que la SAC vol divulgar. Jordi Mir va més enllà: “Em penso que podem afirmar que Fabra va ser la primera vegada que era a Andorra”, quan va fer el testament. Explica que era “un excursionista empedreït” que havia explorat tot el Pirineu català i n'apunta el motiu que, “al vint o al trenta, Andorra era bastant un món remot en molts aspectes” però descarta cap “animadversió”. La prova és que “la va tenir al cap quan va ser una hora important”, per fer el testament. Un testament que, amb tota probabilitat, segueix custodiat a les valls andorranes.

 
75 ANYS D'OFICIALITAT ESTRICTA DEL CATALÀ

A l'acte del 27 de novembre també s'aprofitava per commemorar els cent anys de les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra i presentar públicament el primer document plenament institucional que convertia la llengua catalana en l'única oficial d'Andorra. Una ordinació del consell de sant Cogesme (31 de maig) del 1938, presidit pel síndic general Francesc Cairat, que diu: "Totes les súpliques adreçades al Molt Il·lustre Consell General deuran estar redactades en llengua oficial catalana". Al consell següent, del 20 de juny del 1938 s'hi afegeix un acord més: “...que tots els cartells i ròtuls oficials o semioficials hauran d'estar redactats en llengua oficial, catalana". Val a dir, però, que els usos i costums andorrans, recollits al Manual Digest (1748), anomenat la Bíblia d'Andorra, i al Politar Andorrà (1763), ja tractaven el català com a llengua oficial 'de facto'. Diana Figueras entén que aquest gest va ser “una manera de protecció”, tenint en compte el context de la Guerra Civil Espanyola per “blindar una mica més el fet de la neutralitat d'Andorra”. Jordi Mir hi veu una forma de marcar “posicions” i “distàncies” respecte el que passava frontera avall. Podem dir que, per una vegada, Andorra no va fer l'andorrà, i es va mullar.
 



 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat