Sembla que el Govern ha aplicat la mateixa lògica a l’hora d’entendre la protecció que la que empra per a entendre la sanitat. Salut i seguretat ja no són un dret de totes les persones. Si en la sanitat s’exclou precisament els qui tenen major risc d’exclusió, ara, quan parlem de seguretat, deixem també fora els qui es queixen. Cap a tots aquests va dirigida la reforma, que no fa sinó consolidar la repressió de la marginació i la protesta.
En l’aprovació de l’avantprojecte es deixa clar la seua vocació “d’adaptar-se a la nova realitat”, “perquè la violència i el vandalisme tinguen una resposta legal”. No hi ha dubte que s’adapta a la nova realitat provocada per la crisi: més gent al carrer i no solament desnonada, sinó mobilitzada; més gent que participa, que parla, que expressa la seua discrepància amb la gestió de la crisi; més gent que protesta, més formes de protestar. A aquesta realitat sí s’adapta la reforma. Malgrat que intenten convéncer que es tracta de reivindicacions violentes (Cospedal relacionava els escratxes amb el nazisme i Cristina Cifuentes a Ada Colau amb el suport al terrorisme), encara no han aconseguit convéncer a la majoria, inclosa la silenciosa, que siga cert.
Segueix sent evident que la protesta és no violenta, i els seus representants més visibles, vegeu la PAH o Jo sí Sanitat Universal, gaudeixen de millor consideració que els polítics i partits que les titllen de violentes. Fet que no passa desapercebut i per al qui també s’ajusta la reforma. Davant moviments i formes d’actuar que gaudeixen d’acceptació, es creen altres formes de repressió més invisibles. Es tracta d’utilitzar els procediments administratius, mitjançant la imposició d’una sanció n’hi ha prou amb aplicar el principi de veracitat dels cossos de Seguretat de l’Estat que la denuncien, sense que haja d’intervenir jutge ni judici. Més directe, més personal, més segur.
Amb aquesta reforma s’incrementen els tipus i les quanties de les sancions, i es dóna major marge d’interpretació del motiu de la sanció als qui acusen. Aquesta àmplia interpretació que cap en la majoria dels articles reformats, contrasta amb el detall de com tipifiquen algunes de les accions sancionables, com, per exemple, impedir una actuació legítima d’un empleat públic, les reunions davant el Congrés o l’escalament d’edificis públics, detall que reflecteix com d’ajustada està la reforma a la nova realitat de mobilització social no violenta.
Amb l’increment de la quantia i els tipus de sancions, sembla que el paral·lelisme amb la reforma sanitària s’estén a l’aplicació de les mateixes: si vols sanitat, paga-la a part. Si vols protestar, paga-ho a part. De 100 a 1.000 euros per participar en una manifestació no convocada, de 1.001 a 30.000 euros per impedir un desnonament o envoltar el Congrés (per descomptat, sempre que així quedara determinat en el procediment administratiu). Amb el règim encara vigent, de menors quanties, la comissió de Legal Sol té comptabilitzat més de 320.000 euros en sancions en l’últim any i mig a Madrid, solament entre les quals han donat seguiment…
El que no queda clar encara és si la lectura de la realitat que fa el Govern, posant preu individual a la protesta col·lectiva, ha tingut en compte la creixent pedagogia de la desobediència, que uneix els individus i col·lectivitza la resposta. El que fa uns anys era del domini d’uns pocs, ara cada vegada està sent més utilitzat i incorporat a l’imaginari de la protesta: la desobediència civil.
Cada vegada són més els que tenen poc a perdre entre les persones destinatàries d’aquesta reforma, les excloses i les que protesten. Les paraules de Martin Luther King quan és interpel·lat a explicar la coherència d’obeir unes lleis i desobeir unes altres, sonen cada vegada menys a ressons del passat: “Jo sóc el primer a defensar que s’obeïsquen les lleis justes. Tots tenim la responsabilitat, no solament legal, sinó també moral, d’obeir les lleis justes que es promulguen. Però, al revés, tots tenim la responsabilitat moral de desobeir les lleis injustes”.
Igual amb aquesta reforma el Govern pretenia precisament açò, reanimar la pràctica democràtica de la legítima desobediència.
*Nacho García Pedraza és membre de l’ONG Novact.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
