El mes passat, Brussel·les va demanar a l’estat espanyol retallades addicionals per valor de 35.000 milions d’euros. El ministre d’Economia, Luis de Guindos, es va afanyar a dir que no hi haurà noves tisorades. En un país normal, açò hauria de tranquil·litzar els ciutadans. A l’estat espanyol el fet que un ministre diga que no hi hauran més retallades és quasi garantia que n’hi hauran.
Quasi quatre anys després de l’esclat de la crisi, l’atur registrat, segons l’EPA, és de 5,9 milions de persones, la caiguda dels salaris és del 12% entre 2010 i 2012 (dades de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada) i el nombre d’empreses destruïdes supera les 144.000 (dades de l’INE).
Ha hagut de passar tot açò: perdre el lloc de treball, qualitat en Educació i Sanitat, poder adquisitiu…i veure com es disparaven els impostos sobre la classe mitjana, perquè Rajoy, realitzara un diagnòstic que abans estava reservat a perillosos agents esquerrans i inspectors d’Hisenda. Segons Rajoy: “Espanya no té tant un problema de despesa pública com de recaptació”. I ho diu ara.
Els tècnics del Ministeri d’Hisenda ja fa anys que afirmen que bastaria amb dotar de més l’Agència Tributària per a rebaixar la taxa de frau fiscal en 10 punts i recaptar 38.000 milions d’euros l’any.
Però clar, la rabosa no vol escoltar les propostes de les gallines sobre com evitar que la rabosa cace gallines. Es defrauden a l’any uns 245.000 milions d’euros (entre el 20% i el 25% del PIB). I no: el frau no prové en la seua major part d’aturats que es dediquen a fer nyaps en negre, d’autònoms que treballen sense factura, ni de temporers, jornalers o d’altres formes de l’economia de subsistència a la qual es veuen abocats molts. No, segons va declarar a EFE al juliol Carlos Cruzado, president dels tècnics d’Hisenda, el 71% del defraudat “és atribuïble” a patrimonis alts i grans empreses.
O siga, que els més rics -en la seua majoria fervents patriotes, per cert-, no paguen. La banca privada, les SICAV, el secret bancari en paradisos fiscals…tot està perfectament orquestrat perquè els grans diners queden a resguard de la ‘perillosíssima’ redistribució de la riquesa i la seua ‘pèrfida’ aliada: la igualtat d’oportunitats.
Però clar, el diagnòstic que el problema és de recaptació i no de despesa arriba quan el PP ja ha pagat els favors prestats per les grans empreses i fortunes familiars i quan tota la pressió fiscal ja s’ha exercit sobre les rendes del treball. Aquest viratge del PP, el de fixar-se ara en el problema de la recaptació, fa olor massa a estratagema electoral.
També ara, quan el dany ja està fet, Brussel·les decideix posar fre a les agències de qualificació. L’Autoritat Europea de Mercats i Valors diu, en bona hora, haver detectat “deficiències” en la forma en què treballen Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch.
Quan l’agenda ultraliberal ja ha agranat el sud d’Europa, els diagnòstics que feien perillosos esquerrans fa tres i quatre anys comencen a cobrar versemblança.
La dreta es prepara per a fer les primeres picades d’ullet electorals des d’aquesta lectura, el just per a arrapar uns quants vots i perquè, quan les enganyoses xifres macroeconòmiques comencen a dir que canviem de cicle, siga massa tard i ja no faça falta ficar la mà a les grans fortunes i els seus descontrolats fluxos financers.
Quedaran així establides les bases per a la següent hecatombe col·lectiva d’ací a uns anys. I aleshores, com ara, es començarà per esprémer al que menys té. I els espanyols premiaran amb vots, una vegada més, les seues espremedores.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
