Albufera de València, nostàlgia d'un temps passat

La crisi ambiental que va colpejar l'Albufera valenciana en els anys 60 la va sumir en un estat d'atordiment del qual hui encara tracta de despertar i, encara que amb prou faenes 10 quilòmetres separen València d'aquest aiguamoll, no són pocs els qui desconeixen aquest espai protegit per la Xarxa Natura 2000.
25 desembre 2013 01:00h
EFE / Cristina Yuste / València

Ecosistema malalt, la seua recuperació passa sens dubte per tornar a temps anteriors a la dècada de la qual encara donen bon compte els grans blocs d'apartaments en els límits del parc o el verd opac sobre les aigües de la llacuna, antany cristal·lina i fins i tot potable.

Parc Natural des de 1986, Zona d'Especial Protecció per a les Aus, Lloc d'Interès Comunitari i Zona d'Especial Conservació, és, a més, un dels exemples més clars d'interacció entre home i naturalesa, d'aprofitament humà dels recursos, de sintonia i de necessitat de conservar ambdues cares de la moneda.

Però a l'Albufera de València, la conservació passa primer per la recuperació, per retornar aquest espai al seu estat original en la mesura del possible, i açò obliga a mirar a temps previs a la gran explosió urbanística i industrial dels 60.

Una recuperació lenta i difícil que demana passos ferms que atenguen els interessos de tots, una filosofia que abracen ecologistes i administració en un antic arrossar hui convertit en projecte pilot per a lluitar en tres fronts: la recuperació de les aigües, dels hàbitats i de l'ús públic.

Es tracta del Tancat de la Pipa, en ple cor del parc, propietat de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, on dos ONG, SEU/BirdLife i Acció Ecologista Agró, s'encarreguen de la seua gestió mitjançant un acord de custòdia i el centre de la qual d'interpretació ha rebut més de 20.000 visitants des que va obrir en 2009.

L'accés a peu pels passejos construïts sobre l'aiguamoll transmet l'essència de l'Albufera, aigua i vegetació, tresor per a les aus aquàtiques; ací han tornat a nidificar dues espècies emblemàtiques i antany ben assentades, les poblacions de les quals van minvar fins a quasi desaparèixer, l'ànec colorit i la fotja comuna.

Ambdues tornen a trobar refugi i aliment, fruit de l'esforç de les ONG, perquè, com explica el delegat de SEU/BirdLife a València, Mario Giménez, es tracta de restaurar l'hàbitat començant per recuperar l'aigua.

L'absència de plantes subaqüàtiques havia deixat sense refugi els macroinvertebrats, sense aliment, per tant, els polls de molts anàtids i sense lloc on aixoplugar-se ni suport vegetal als adults. Recuperar la qualitat de les aigües és sinònim de vida en aquest lloc, tan depenent del líquid element.

I, com en tots els espais mereixedors de pertànyer a la Xarxa Natura 2000, un correcte pla de gestió passa per reconèixer el valor de la presència humana i l'ús sostenible dels recursos: el cultiu de l'arròs, lligat íntimament a l'aiguamoll, la pesca, el turisme o la gastronomia.

Voro i Vicent, que regenten una empresa de lloguer de barques per a passeig, valoren el costat positiu de la conservació i senten nostàlgia quan recorden la relació amb l'Albufera quan eren xiquets; "l'aigua es podia beure!", diuen.

Hui, gràcies a la divulgació d'altres valors d'aquest enorme aiguamoll, molts turistes volen saber sobre les espècies que viuen en ell, raó per la qual els passejos en les seues barques tenen un toc d'educació ambiental.

Jorge és amo d'un restaurant al Palmar, petita localitat de pescadors hui bolcada de ple al turisme gastronòmic, però considera que ací hi ha molt més que ensenyar i per açò ha restaurat una trilladora, en la qual explica com s'arreplegava l'arròs, com es transportava, com es trillava o com s'assecava.

És molt, per tant, el que l'Albufera de València tanca en les seues 21.000 hectàrees, però és molt major encara el seu potencial. Per açò, les seues gents reclamen major implicació de les administracions per a posar en valor aquest gran ecosistema.
next