Amb cinc anys, es va colar en una classe de ball en el col·legi públic Bisbe Hervàs i als seus pares no els va quedar més remei que apuntar-la a eixa activitat extraescolar. Tres anys després s’inscrivia en els cursos de balls regionals en la Casa de Cultura. Però allò no l’omplia, ella volia fer balls de saló.
“El més paregut que hi havia eren els balls de saló social en el Sindicat, així que vaig estar allí un temps”, recorda María Monedero. “Però jo volia competir i vaig haver d’esperar a tindre dotze anys perquè els meus pares em deixaren agafar el tren i l’autobús amb una amiga, Beatriz Mora. Juntes ens n’anàvem a l’Acadèmia Élite a València, on vaig tindre com a professor a Toni Costa, que després es va fer famós en el programa de televisió Mira quién baila”.
Ella considera el ball com una “droga molt sana” que li obliga a competir cada cap de setmana, per descomptat corrent amb tots els gastos de viatges, entrades per a la família i allotjament, ja que el ball esportiu no compta amb subvencions de cap tipus.
Des que va començar la forma d’organitzar les competicions ha canviat molt, passant d’unes poques categories a la situació actual, en que segons el nivell els participants es dividixen en iniciació (Territorial 1), nivell més avançat (Territorial 2) i les categories C, B, A Nacional i A Internacional.
Arribar a la categoria A va ser el seu primer gran èxit, sent jove, perquè a més del nivell en les competicions s’agrupen per edats: Juvenil, Júnior 1, Júnior 2, Youth, Sub 21, Adult 1, Adult 2 i Sènior 1, 2, 3 i 4. Un autèntic galimaties que suposa competir en el teu grup d’edat i a més en la categoria que tingues en cada moment, tot això organitzat per la Federació Espanyola de Ball Esportiu.
Tan complex que la primera vegada que va competir, amb dotze anys en ball llatí, va ser cridada l’última i pensava que havia sigut un fracàs: ignorava que l’última a eixir al podi és precisament la guanyadora del campionat.
I ara que ja competia, intentava que el ball fóra la seua professió.
Buscant rendibilitzar el ball, del que és molt difícil viure en este país, va estar de gira en el nadal de 2009 amb l’Orquestra Simfònica de Bucarest, intercalant alguns balls entre les peces, i també ha realitzat en els últims anys exhibicions de qualsevol tipus, que li permeten alguns ingressos, encara que poc generosos si tenim en compte les hores dedicades a entrenar, el preu dels trages, el cost del maquillatge i els desplaçaments amb la família.
Al llarg dels seus 22 anys d’idil·li amb el ball ha realitzat tres parades: quan estudiava en la Universitat Jaume I de Castelló l’últim curs va haver de centrar-se en els estudis per a aprovar la seua carrera com a professora d’educació física; en 2010 es va anar a viure i estudiar a Londres, el que era incompatible amb el ball; i en 2015 va estar treballant com a encarregada d’una botiga, només per a descobrir que allò no era el seu i que havia de deixar-ho tot per a centrar-se en el ball.
Des de fa dos anys només balla… o quasi.
“Si no hi ha campionat, practique cinc hores durant tres dies a la setmana, a més d’una sessió amb preparador físic i una classe en grup”, explica María. “Viure del ball és molt difícil, encara que jo estic competint tant en categoria estàndard com en balls llatins, pels que tinc a la primavera el nacional de llatins i el de deu balls… I, a més, done classes de ball i de distintes disciplines esportives”.
No hi ha quint roí
El seu idil·li amb l’Acadèmia Élite, l’única en la seua vida, no té res a veure amb les seues parelles de ball… ací ha calgut buscar més.
Va començar a competir amb 12 anys en balls llatins i la seua primera parella li va servir per a descobrir el món dels campionats.
La seua segona parella va arribar als 16 anys, en la categoria Youth, on per fi va arribar el nivell A en categoria nacional.
Ja competint com a adults va conéixer a la seua tercera parella de ball, encara que va coincidir en l’època en què estava estudiant en la Universitat Jaume I, per la qual cosa a penes va participar en algunes exhibicions.
Després de la seua estada a Londres durant un any va tornar al ball i va conéixer a la seua quarta parella, amb la que va recuperar el temps perdut participant en diversos campionats de ball estàndard i llatí.
Una nova parada d’un any per a treballar com a encarregada d’una botiga la convenç que allò no és el seu i decidix tornar definitivament al ball, perquè cap altre treball la fa feliç. Impartix classes de repàs, ball en l’acadèmia i educació física en el poliesportiu de Massamagrell, al mateix temps que prepara oposicions, entrena…
I, sobretot, coneix a la seua quinta parella, Néstor Richart, amb la que guanya el Campionat d’Espanya de balls estàndard a Orpesa, el passat 19 de febrer.
Ara prepara el Campionat d’Espanya de llatins, que se celebra a l’Eliana al juny i, paral·lelament, el Campionat dels 10 balls (5 llatins i 5 estàndard), sens dubte el més complex al que pot aspirar de moment.
“Equilibrar deu balls és complicat, perquè pots assajar un ball sense parella, però al final has d’ajustar el ritme, la connexió, l’expressivitat, el timing amb la música… i això s’aconseguix assajant junts. I parlem de vals anglés, tango, vals vienés, slow foxtrop i quick step per al ball estàndard, i després samba, chachachá, rumba-bolero, pasdoble i jive per als balls llatins, cada un amb el seu vestuari, el seu maquillatge i els seus assajos… deu balls és realment dur”, finalitza la campiona d’Espanya.
Un últim detall confirma la serietat amb què María es pren el ball.
El seu nóvio és Guillem Pascual Iniesta, campió d’Espanya de balls llatins en 2016, campió d’Europa en Famalicao (Portugal, 2016) i un dels pocs ballarins que té Espanya en el Top Mundial. A més, Guillem és el professor de balls llatins de María.
Però no “encaixa” a l’hora de ballar amb María… i, per tant, la seua parella sentimental no és la seua parella de ball.
Informa: Sabín | Fotos: María Monedero
