Desgraciadament al País Valencià, també a d’altres territoris peninsulars amb les exempcions que vostès consideren, sovint els poders polítics i econòmics no han permès una premsa que tingués per objectiu primordial i únic la informació totalment deslliurada d’interessos espuris o de grup. No és necessari aportar exemples però no estarà de més recordar com notícies que només tenien utilitat per uns pocs esdevingueren portada, i en lletres opulentes, perquè els propietaris o els cenacles amics tenien molt a guanyar o podien destruir el rival en eixa carrera de guanys econòmics o socials.
La demanda de llibertat d’impremta, en el cas de l’estat espanyol, no va ser un reconeixement absolut i explícit ni el s. XIX ni en el XX. Si la Constitució de Cadis ho contemplava els poderosos ja farien el possible i l’impossible per tal que les retallades deixaren la pretensió en una manifestació simplement voluntarista. El XX, a pesar que les publicacions locals o diaris populars exercitaren tant com va ser factible eixa llibertat sobre tot durant el curt període republicà, l’arribada del franquisme va ser una llosa tan immensa que encara ara podem observar tics en els dirigents heretats dels quaranta anys del règim despòtic (polítics que no permeten preguntes en les rodes de premsa, manipulació constant en els informatius, censura permanent sobre notícies no volgudes, etc….). Només alguns projectes heroics , pecuniàriament ruïnosos, evidenciaven la voluntat dels professionals per crear unes fonts on la comunicació no estava lligada a la voluntat de qui manava o manipulava sinó a l’interés de tota la societat.
El s. XXI presenta però unes singularitats tecnològiques que possibiliten la informació més eficient i econòmica. Internet, mòbils, digitalitzacions, correus electrònics, etc… faciliten una ràpida comunicació que a més resulta complicat de corregir pels poderosos. No vol dir això que aquests mitjans estiguen totalment lliures d’imposicions de les grans empreses multinacionals que en són propietàries, però si que és més dificultós i complex intervenir en els missatges que per les xarxes socials es transmeten. Els nous canals comunicatius, fills de les tecnologies actuals, han assolit una capacitat destinatària tan gran que es pot afirmar la seua primacia de capdavanters. No hi ha cap mitjà amb tanta transcendència social, ni tan extens, com aquells que tenen per vehicle transmissor eixes noves tecnologies. Els costos reduïts en són una altra vessant positiva que encara ens els fan més atractius.
Davant les dificultats per crear uns mitjans de comunicació clàssics, amb els costos elevats i dificultats tècniques, un periòdic digital se’ns presenta com una solució coherent i eficient per informar a grups d’àmbit restringit o ampli. Eixe fou el projecte que una gent de la Ribera i la Costera considerà adient per omplir un buit comunicatiu escandalós de la realitat del país.
Naixia així LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ
La Veu però assumia molts altres propòsits: la recuperació de la primera senyal d’indentitat valenciana, la llengua; donar veu a col.lectius fins ara silenciats; estructurar una comunicació que a la vegada estructurés el país; fer de la notícia pròxima raó social; fer visible la realitat dels nostres pobles i comarques, tan oblidats per altres mitjans; convertir al lector en militant i protagonista de la informació; emparar professionals abans maltractats,…… En definitiva lliurar a valencianes i valencians una eina que més enllà d’una succinta notificació esdevingués aliment social i descobriment de la realitat d’un territori on l’objectivitat no havia estat valor reconegut en massa ocasions.
La Veu, per altra part, possibilitava que col.laboradors potencials gaudiren d’unes fulles en les que expressar allò que no cabia en altres fonts on regnava allò políticament correcte (que com els lectors saben és sinònim del que interessa als poderosos però és una feixuga càrrega pels humils).
La Veu se’ns presenta per tant no solament en una finestra des de la qual albirar el que ens està passant sinó també com un finestral o porta des del que poder eixir a conèixer i viure la nostra quotidianeïtat.
La Veu és el primer aliment encoratjador que ens trobem cada matí. I com de tot bon aliment caldrà servir-se’n per conformar un cos potent i sa. El cos dels ciutadans d’un país que volem lliure, solidari, pròsper i democràtic.
