Des que la Veu del País Valencià va nàixer, ara fa exactament un any, un dels nostres propòsits va ser estar al costat de les víctimes del metro de València. I per què? Perquè ens toca de ben a prop, de fet, la majoria de nosaltres, veïns de la Ribera, hem utilitzat en moltes ocasions el metro. Però sobretot, perquè ells s’ho mereixen.
El nostre primer contacte va ser amb Beatriz Garrote, la presidenta de l’associació. I fou ella, amb la seua passió en explicar els fets, amb la seua determinació en aconseguir que per fi, després de tants anys, es faça justícia, la que ens va atrapar literalment. Des d’aquella primera entrevista amb Beatriz, tot l’equip de La Veu ens hem sentit un més d’ells. Hem fet nostres les seues reivindicacions, els hem acompanyat cada dia 3 a la plaça, ens hem emocionat amb cada pas que han donat endavant per a destapar la vetitat i cada dia 3 els hem donat veu.
Al seu costat hem sigut testimonis de fins a quin punt s’ha intentat tapar tot el que va ocórrer aquell 3 de juliol de 2006. “Cotino ens oferí treball per al meu fill, però li preocupava si ens presentaríem al tema penal”. Amb aquestes dures paraules ens contava Paco Manzanaro com el Govern valencià, amb Cotino com a representat, va intentar “comprar” el silenci d’uns familiars que sols volien que es fera justícia.
A açò es va unir tota la manipulació al voltant de la comissió d’investigació que va destapar el periòdic El Mundo, i que relatava com els treballadors de FGV van ser alliçonats per una empresa per a contar a dita comissió sols el que FGV volia, és a dir, que tot va ser un accident inevitable i com a conseqüència de la velocitat. Una afirmació que sempre han intentat desmuntar des de l’AVM3J. “L’accident fou conseqüència de la mala gestió de FGV”. Enric Chulio ens contava que, de la mateixa manera “que tinc claríssim que va ser un accident, també tinc claríssim que s’haguera pogut evitar. […] Pense que l’accident va ser conseqüència de la seua gestió i no va ser un fet aïllat. El mateix 2006 i l’any anterior hi va haver moltíssimes incidències que, unes eixien en la premsa, però altres no. Aleshores, a nosaltres ens tocà la grossa, però va ser realment una incidència més dins d’una llarga llista d’incidències que demostren una incompetència, una falta de bona gestió, unes carències terribles en l’administració d’eixa empresa”.
Tots aquests fets, sumats a la manipulació en RTVV i al fet que la societat acabara oblidant l’accident, va portar els familiars de les víctimes a lluitar, de manera incansable, per a aconseguir una cosa tan essencial com la justícia. Hui, després de coneixer-los, sé que no pararan fins que ho aconseguisquen. “A vegades t’allunyes una mica, unes altres tornes a la càrrega, altres vegades t’has d’allunyar un altre poc per a seguir endavant…” María José Gilabert, que va perdre a sa mare en l’accident recordava que “jo sé que si haguera sigut a l’inrevés, la meua mare haguera mort abans de deixar la lluita si ens haguera passat alguna cosa a algun dels quatre germans. Ella no s’haguera conformat mai ni amb la versió oficial ni amb res del que s’ha dit.[…] Nosaltres no teníem més alternativa que estar ací”.
Santi Muñoz també ho té clar. “Seguiré acudint (a la plaça) fins que es faça una vertadera investigació del que va passar i per què va passar. Hi estarem fins que ens donen una vertadera resposta institucional, perquè judicial, per desgràcia, ja no hi haurà, ja ho van tancar tot molt bé. Hauria d’haver-hi un canvi polític molt gran i tampoc l’oposició està per la labor de moure les coses, almenys de moure-les a eixe nivell”.
Amparo Medina reconeixia que necessita saber “què va passar, necessite saber que hi ha responsables que ho assumiran i necessite saber que no tornarà a passar. Perquè no volem que ningú passe per tot el que nosaltres hem passat, perquè és molt dur. Jo em vaig acomiadar el dia abans de la meua germana Reme i l’endemà em digueren que s’havia mort. A més, esperes un mínim de suport, un mínim de solidaritat dels que estan governant i és que no van fer res, o quasi res. Bé, i això és molt dur. Jo m’he sentit marginada, m’he sentit maltractada i ignorada”.
Però si hi ha un moment durant el 2013 que ha establert un abans i un després en la vida de l’AVM3J, eixe fou l’emissió del programa de Jordi Èvole, ‘Salvados’. Beatriz ens va assegurar que el missatge del programa “era molt clar i això ha fet que la societat s’indigne en veure com un fet tan greu com va ser l’accident, en el qual moriren 43 valencians i altres 47 en resultaren ferits, s’haja volgut tapar d’aquesta manera. Ha quedat clar que el Consell va mentir a l’opinió pública”.
María José també va reconéixer que hi ha molta gent, “fins i tot del meu entorn, que sabia perfectament el que havia passat, i fins que no va arribar el programa de ‘Salvados’ no van acudir a la plaça el dia 3. El poder dels mitjans, m’imagine”.
Ara, l’AVM3J està a l’espera de veure com trancorre el cas als jutjats, després que la jutjessa del 21, Nieves Molina, diguera no a una nova comissió d’investigació. Un nou entrebanc per a uns familiars que s’han convertit en exemple de lluita i constància per a tota la societat. I humilitat, sobretot humilitat. ”Aquest no és el nostre objectiu… (diu Patricio Monreal amb resignació). Jo crec que ho faria tothom. Estan com a exemple els familiars del Yak-42, els familiars de l’11-M, les víctimes de Spanair…crec que qualsevol ho faria. Fins i tot les famílies que no acudeixen a la plaça, perquè no tothom pot estar ací cada dia 3, però jo crec que tothom ho faria. No crec que nosaltres siguem un exemple, simplement és que és la teua familia”.
Històries que ens han marcat i que sols demanen ser escoltades. Històries que ens podrien passar a qualsevol.
“Aquell dia vaig agafar el metro (Ana Esplugues) perquè uns dies abans havia tingut un petit accident amb la bicicleta, que és el que solia utilitzar en aquella època. Tornava d’una reunió de treball i vaig agafar el metro, però no era habitual. De fet, eixa línia no solia agafar-la, em movia més amb bicicleta o amb autobús. La veritat és que va ser mala sort. Casualitats… Però dins de les casualitats, he tingut la mala sort de patir l’accident, però estic ací, que altres 43 persones no ho poden contar”.
43 persones que perderen la vida en un accident que, per molt que intenten fer-nos creure el contrari, s’haguera pogut evitar. Un accident que marcà per sempre la vida de vora 90 persones que, a dia de hui, segueixen lluitant per la justícia. Nosaltres estarem amb ells. Nosaltres els donarem la veu.
>
Documental: Actors Secundaris, Ciutadans de Primera
