– Com naix Carro de Combat?
Laura Villadiego (L): Natzaret i jo ens vam conèixer a Madrid l’any 2008. Ella va marxar a Sud-amèrica i jo vaig acabar al Sud-est Asiàtic. Des de llavors hem estat en contacte, seguint una el treball de l’altra. Un dia li vaig escriure, des de Cambodja, i vam començar a parlar de les coses que jo veia que es feien allí i que comprava a Espanya. Allí es fa pràcticament tot, és la zona que està absorbint tota la capacitat productiva que tenia Xina, és una zona on els salaris són encara molt més baixos.
– I vau començar a treballar sobre açò?
L: Aleshores començàrem a parlar que hi ha molt poca informació sobre açò i, ja que ambdues estem en zones allunyades i que podíem complementar la informació que podíem extraure, pensàrem que era una bona idea llançar un projecte conjunt, perquè en els processos de producció dels processos més complexos, com pot ser l’electrònica, t’adones que sempre hi ha més d’un país implicat. Així tancàvem el cercle i traçàvem la cadena completa de producció de diferents productes.
-Què uneix Llatinoamèrica amb el Sud-est Asiàtic?
Natzaret (N): Com deia Laura: la idea de Carro de _Combat sorgeix perquè a la zona on ella treballa, en ser els salaris tan barats, es produeix molt. Va haver-hi un moment històric en què les fàbriques que estaven en el primer món es van traslladar a eixos llocs. On jo he viscut, a Brasil i Argentina, també es produeixen aquestes coses, encara que a diferència del Sud-est Asiàtic, s’explota il·legalment la gent. En aquests dos països han eixit a la llum casos d’explotació de persones que treballaven per a Inditex, a través de subcontractes. Què ens uneix? Cada vegada més, els grans grups que controlen més firmes estan a Argentina, Brasil, Cambodja, Tailàndia….
– Sempre pensem en Inditex, però hi haurà altres empreses espanyoles…
N: El cas del tèxtil és molt evident perquè ix més a la llum. Hi ha altres casos com el dels bancs. Per exemple, tant el BBVA com el Banc de Santander financen projectes productius o inversions que suposen un trencament de drets humans que no són tan evidents. Ens encantaria investigar-ho amb més profunditat, però açò requereix dedicar-li més temps i més recursos.
– Com és treballar sense el suport d’un mitjà de comunicació fort?
L: Açò fa que no ens hi puguem dedicar exclusivament, hem de compaginar-ho amb l’activitat principal periodística que és la de vendre reportatges per a altres mitjans com La Marea, per exemple. Després, en la relació amb les empreses és un poc igual perquè no et solen rebre, sinó dius que véns del New York Times.
N: Com a molt m’han arribat a respondre un qüestionari per escrit, i així es garanteixen què és el que respondran.
L: També depèn quin tipus d’empreses. Les espanyoles són molt difícils, les anglosaxones no tant, almenys et diuen sí o no, però és que les espanyoles directament no et contesten.
– Com naix el projecte del llibre sobre el sucre?
N: Ha sigut el més ambiciós, el més ampli. Volíem fer una recerca més àmplia i que no tinguera les limitacions del que escrius per a Internet. Pensem en un producte d’ampli consum i amb conseqüències mediambientals i socials evidents…
– I el sucre complia eixos requisits…
N: Sí, a més té una tradició històrica d’estar en països que han patit la colonització. També ens va semblar un producte senzill d’investigar, però quan ens hi vam posar ens vam adonar que de senzill tenia poc.
L: Pensàvem que era senzill perquè té característiques molt simples i que el seu principal avantatge es basa en el preu. Però clar, quan començàrem a investigar a fons, ens vam adonar que no era tan senzill. Al principi ens plantejàrem cinc mesos i al final en van ser prop de huit.
– Com es finança Carro de combat?
N: Nosaltres, com vosaltres i com tanta gent en la professió, anem assajant fórmules. Vam fer un crowfunding en el qual ens comprometíem a fer-lo amb el que trèiem. Després vam fer una campanya de mecenatge. Són donacions molt xicotetes que sempre es compliquen, ens financem per a traure endavant el que fem, però no per a poder sostenir-nos nosaltres.
L: Però és que, a més, açò implica que hem de treballar paral·lelament en altres coses i no podrem dedicar-li tot el temps que necessitaríem.
– Quina és la vostra aspiració?
L: Que li puguem dedicar més temps, que siga més estable, almenys econòmicament, perquè ens permeta alliberar temps per a fer les recerques i recursos per a fer els viatges. En la recerca del sucre hem visitat sis països, perquè les nostres localitzacions geogràfiques ens ho facilitaven i no era molt car, però si ens haguérem plantejat fer alguna cosa sobre l’electrònica, per a la qual cosa és indispensable visitar la República Democràtica del Congo, probablement no haguérem pogut fer-ho. L’objectiu és seguir amb aquestes recerques a curt termini. De fet, ja estem amb la segona que és sobre la indústria del plàstic.
N: Hi ha una altra qüestió clau que és la del consum polític. Tot el nostre projecte està centrat en la idea que el consum és un acte polític. Necessitem tenir totes les bases per a després saber decidir què és el que consumim, quina conseqüència té i exercir eixa decisió política que a vegades pot ser més eficaç que el vot.
L: Em sembla una idea fonamental, perquè a vegades pensem en el consum ètic o responsable perquè tindrà conseqüències per a tercers, però és mentida, pot tenir conseqüències per a tu mateix. Açò ho hem vist a Espanya. Part de la crisi en la qual està immersa, ve d’aquests processos de deslocalització, s’ha quedat sense indústria. No és solament un consum ètic i responsable, sinó intel·ligent, que et vindrà bé a tu mateix.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
