Dansa València: l’esperança de l’art oblidat

L’Institut Valencià de Cultura recupera ‘amb fermesa’ el format de fira i festival per a visibilitzar i consolidar la dansa en el panorama cultural
/ València
5 abril 2017 01:00h

Dansa València reapareix en el panorama cultural valencià per a guarir les ferides que sofreix una de les disciplines artístiques més castigades i oblidades. Comença aquest dijous amb tretze propostes en cartell, quatre de les quals són estrenes absolutes. De moment, el festival només dura quatre dies, però l’aposta de l’Institut Valencià de Cultura “és ferma”, assegura Abel Guarinos. La idea amb què es recupera és perquè continue en el temps, convertir-lo en una fira de la dansa contemporània valenciana i, alhora, de tot l’Estat espanyol. En aquest aparador, “òbviament, la creació contemporània valenciana preval”, apunta Guarinos.

El festival va nàixer en 1988 de la mà de l’administració pública valenciana. Es va convertir de cop i volta en un taulell de referència de la dansa contemporània espanyola. Llavors va canviar el color polític i el festival ho va fer també, amb ell, paulatinament. Primer el nom i després l’orientació i la finalitat. Va deixar de ser fira per a ser només festival en 2007. Dos anys després —en 2009— el festival havia desaparegut i només era una temporada de dansa que a poc a poc es diluïa entre propostes culturals diverses. L’any 2016 es va fer Ésdansa, amb una programació dins del Teatre Principal i del Rialto i amb col·laboracions d’altres espais.

La desaparició de la disciplina de les programacions i circuits s'ha produït al ritme d'un degoteig continu, que damunt “ha coincidit amb un context de crisi que ho fagocitava i justificava tot”, explica Verónica García, presidenta de l’Associació Valenciana d’Empreses de Dansa (AVED) i membre del Projecte Titoyaya. En el passat, la dansa tenia una presència intensa en la programació i el festival Dansa València va exercir de pioner, un mirall on es miraven altres territoris, “fins i tot era un element dinamitzador —raona García— que es va anar abandonant i no va saber adaptar-se a les relacions del mercat”. El festival es mantingué “impertèrrit”, sentencia. La desaparició de la vessant empresarial i mercantilista ha fet que s’haja “perdut visibilització”, es lamenta la presidenta d’AVED, però la dansa també ha perdut dinàmiques, ja que, per exemple, el públic no està acostumat a veure'n i la relació amb els agents està truncada. La conseqüència: “El sector està desmembrat” afegeix, diguem-ne que “cadascú està fent la guerra pel seu compte”.

El País Valencià tenia un circuit en què Dansa València feia la funció d’aparell reproductor. Combregava els programadors i les companyies, els mostrava al públic i als agents i dinamitzava i alimentava un circuit valencià, estatal i internacional. “Allò estava i funcionava”, recorda Meritxell Barberà, membre de Taiat Dansa. “Quan va desaparèixer, va quedar un buit perquè el circuit feia que les companyies rodaren”.

Cal rodar pel territori, però encara més “internacionalitzar els treballs de les companyies” i que les administracions públiques “injecten diners”. Barberà creu que aquest fet és fonamental perquè l’economia de les companyies sobrevisca i que els públics s’habituen al fet que hi haja un circuit. “La dansa no té el problema de l’idioma”, explica pensant en les barreres idiomàtiques que es presenten en altres disciplines. A més, és “ultrarendible invertir” en aquest camp, i diu això perquè la ballarina de Taiat Dansa sosté una teoria: “Si el govern inverteix perquè se’ns veja, el públic que ens veu, si li agrada l'espectacle, pagarà per veure’ns novament”. És a dir, com més mostres hi haja, més oportunitats de convéncer el públic que paga la pena gastar-se els diners en una entrada.

Canvi de paradigma

Per a l’IVC, Dansa València és, en una de les seues finalitats, una oportunitat de vendre companyies valencianes, que aquestes tinguen visibilitat en altres llocs. El festival ha renascut per a quedar-se, “tindrà una regularitat”, reafirma Guarinos.

Aquest fet significa un canvi de paradigma absolut envers la dansa valenciana. Quan Immaculada Gil-Lázaro estava al capdavant del Centre Coreogràfic valencià es destinaven esforços econòmics perquè vinguera el Ballet de Monte Carlo. “Nosaltres no diguem que no es duga —afegeix el director de l’IVC—, però Dansa València també cal, com a fira i mercat dels ballarins valencians”, i més en un moment com l’actual, en què les dades diuen que hi ha un descens d’exportació de produccions valencianes “tant dins del territori com fora”, adverteix Guarinos.

Aquesta serà una edició zero. Tothom, des de l’administració valenciana fins als membres del sector hi coincideixen a definir-la com un punt d’inici, on l’esperança està present en cadascuna de les valoracions. Enguany “ja té eixe aspecte mercantil”, diu Guarinos. “S’ha lluitat en eixe sentit”, afegeix. En Dansa València hi ha inscrits 19 programadors del circuit valencià, 20 de la resta de l’estat i cinc dels circuits internacionals. Amb Missió Inversa —impulsada per l’AVED, amb col·laboració de l’AVED i de l’IVACE— es tractarà de sumar esforços per a aconseguir resultats en la internacionalització.

Sobre l’oblidat de la dansa

L’AVED està a l’expectativa, esperant els resultats i quin serà l‘impacte d’aquesta edició zero. És positiu que es recupere i amb això tothom hi coincideix, però també amb el fet que els temps han canviat i que el retorn de Dansa València “és un pas per a recuperar les estructures.

Des del col·lectiu empresarial han trobat a faltar un treball previ, una pulsió i un contacte més a fons amb el sector perquè asseguren que això hauria donat una altra i variada visió. Ara bé, no ho retrauen, sinó que apel·len a unir esforços —administració i sector— per a consolidar el festival i anar més enllà. De fet, estan segurs que Dansa València servirà per a avançar i que serà útil per a un sector oblidat.

Amb una funció similar a la metalingüística de la dansa, la fira i el festival programa Still Life, de la companyia Taiat Dansa. “La proposta reflexiona sobre el lloc que ocupa la dansa dins de l’art, on sense renunciar a un codi còmic, el missatge és seriós, perquè la dansa sempre ha estat relegada en la història de l’art. Ha estat vista com una cosa decorativa, sense contingut per a ser reconeguda com a art”, explica Meritxell Barberà.

next