Francisco Coll (València, 1985) resideix a l’estranger. A Europa, on pot viure de la composició. De la mà del compositor i director Thomas Adés, Coll es va convertir, l’estiu passat, en el segon compositor valencià que s’interpreta en els multitudinaris i aclamats PROMS de Londres. El primer a sonar a l’Albert Hall havia sigut el saguntí Joaquín Rodrigo i, el segon, Coll amb les seues Four Iberian Miniatures. En 2009 —amb 23 anys— va crear Hidd’n Blue per encàrrec de l’Orquestra Simfònica de Londres. El mateix any, va creuar l’Atlàntic en rebre un nou encàrrec de l’Orquestra Filharmònica de Los Ángeles. Llavors va nàixer Piedras. Els encàrrecs internacionals i les estrenes se succeeixen.
Café Kafka, la seua primera òpera, es va estrenar en el Festival d’Aldeburgh, en 2014. Dos anys després, Coll acabaria convertint-se en el segon compositor valencià que estrenava una òpera al Palau de les Arts —el primer fou Manuel Palau amb Maror—. Ara bé, el valencià és el primer que ho fa estant viu. Tapias, el seu concert per a trombó, va començar a sonar també a Europa, a la Concertgebouw d’Amsterdam, amb l’Ensemble Intercontemporain, i a Anglaterra, amb la BBC Scotish Symphony. Un altre valencià, Gustavo Gimeno, va estrenar Mural —a ell està dedicada— amb l’Orquestra Filharmònica de Luxemburg. En aquell any (2016), el compositor valencià més internacional actuava amb la seua banda, L’Amistat de Quart de Poblet, en la Secció d’Honor del Certamen de València. Se’l podia veure entre la corda de trombons. Coll també conrea la pintura amb destresa. Reflexiu i humanista en la conversa, està, als seus 32 anys, consagrat a les arts mentre que camina cap a la simplicitat.
Amb Mural, una mena de simfonia per allò de l’estructuració dels moviments i les característiques formals, Francisco Coll posa sobre la taula els interessos extramusicals (allò que ell denomina sofisticació) i les textures sonores que han mogut la seua escriptura i creació. És un breu interval de temps —de 2008 a 2016— que conté un seguit d’obres amb una alta reflexió prèvia. Coll reflexiona sobre el comportament humà actual i la postmodernitat i trasllada aquests conceptes a la música. Són obres vitalistes amb textures que poden ser canviants segons la idea que Coll pretén traslladar.
El darrer dijous, el Palau de les Arts va acollir l’estrena estatal d’aquesta “simfonia” autobiogràfica (Mural) amb l’orquestra resident i el director francés George Pehlivanian. El programa el completava una altra obra altament reflexiva i profundament humana com és La cançó de la terra (Das Lied von der Erde), la no novena simfonia de Gustav Mahler.
L’auditori del coliseu seguia doncs amb la seua aposta d’intercalar concerts simfònics entre produccions operístiques, una decisió que continua funcionant bastant bé.
Pehlivanian va triar uns tempos àlgids per al conjunt de Mural. Tot i que el resultat final va ser òptim, la velocitat triada i la poca assiduïtat amb què l’Orquestra de les Arts se submergeix en els llenguatges de la nova música va privar l’audició d’assaborir tot els colors, timbres i textures que atresora l’obra del valencià. La poca destresa de les trompes i el poc assemblatge entre les seccions instrumentals van accentuar encara més una interpretació agafada amb pinces. Va ser efectiu, però la formació i, sobretot, el director francés, no van ser capaços d’extraure les harmonies i els contrapunts que conté l’obra, el missatge de rerefons que envia el valencià en totes les seues composicions. Va haver-hi entrega, sens dubte; s’aconseguí jocositat en l’scherzo i certa espiritualitat en el finale. Tanmateix, Pehlivanian no va transmetre tots els elements que conflueixen en la simfonia.
Eixa superficialitat es va reproduir també en la segona part. La cançó de la terra va comptar amb la participació de la mezzosoprano Elena Zhidkova i del tenor Nikolai Schukoff. Pehlivanian va començar amb precipitació i va agafar desprevingut Schukoff, qui inicià el brindis a la misèria terrenal de manera entrebancada. La inseguretat va condicionar la fluïdesa del discurs, acusada d’excessiva superficialitat, falta d’assemblatge i profunditat en les cordes (tot i el gran reforç en aquesta secció). Schukoff va patir un registre agut constret que contrastà amb la consistència i projecció de la veu de Zhidkova.
Hagueren de passar quasi quatre moviments fins que l’orquestra es va assaonar i va començar a trobar intensitat en les cordes i certa cohesió. Va guanyar el caràcter de les dues veus, molt més descriptives del que el text mahlerià promou. Van destacar els solistes en els dos últims moviments d’aquesta no simfonia que tot i resultar acceptable mai va arribar a somoure ni va traspassar la transcendència. D’alguna manera, els missatges s’hi van quedar als pentagrames.
