Ensems està tornat a ser allò que havia sigut feia 38 anys. Entre l’edició anterior i aquesta —la 39a—, el festival de música contemporània de València ha canviat lentament aquelles propostes que pel seu llenguatge musical no poden considerar-se, diem-ne, d’avantguarda. Aquestes, en molts casos, ni ho foren l’any en què es crearen (o s’estrenaren) ni ho poden ser en el present. El retrobament amb la creació més actual possible, és pausat. Es fa sense pressa i vull creure que la presència en els programes d’arcaismes no és una obligació per compromisos personals del passat.
En aquesta 39a edició, entre les propostes contemporànies amb llenguatges musicals i sonors avantguardistes, s’hi troben encara creacions ancorades i entossudides a mantindre unes dècades més el postromanticisme involutiu. Sí —diran els lectors—, els seus compositors són vius i contemporanis, però aquest Ensems no hauria de ser el seu espai. Per a autocomplaure’s entre melodies romàntiques i efectes heretats del jazz simfònic, tenen centenars d’ocasions: concerts de bandes, certàmens diversos o qualsevol concert de temporada d’una o altra orquestra. Ensems ha de servir per a mostrar el ventall de llenguatges que miren cap al futur, per a visibilitzar eixes músiques que ningú suporta perquè no es poden xiular les melodies ni trobar el processos cadencials (els no músics i els electrònics que es donen per inclosos).
Aquesta és la conclusió del segon concert del festival, que va tindre lloc el passat divendres. L’Orquestra de València, amb direcció de Rubén Gimeno, va fer la primera participació de la formació en l’Ensems. El programa començava amb l’estrena d’El gegant de fusta, una obra del valencià Ferrer Ferran per a contrabaix i orquestra. El contrabaixista de l’OV, Javier Sapiña, va tractar d’imposar el so del seu instrument davant d’una massa orquestral desorbitada. L’obra —el títol de la qual és una metàfora de collita del compositor per a definir el contrabaix— té massa tutti per a un solista. Malgrat haver reduït la plantilla original —bona part de la corda no hi participà— i amplificar el so del contrabaix amb microfonia, les intervencions de l’instrument solista eren inaudibles. Una errada d’orquestració, com demostraria posteriorment Giovanni Bottesini amb La passió amorosa per a dos contrabaixos. Més enllà de la impossibilitat d’entendre la música —perquè no s’escoltaven amb claredat les idees musicals—, davant els tres moviments que es van interpretar, tot el públic tenia al cap la mateixa pregunta: “On he escoltat açò?”. Autocites, reaprofitament de material propi, un poc de Copland per a l’Andante festivamente, un pessic de Morricone —La missió, concretament— per al Lento molto expressivo con amore i picadetes d’ull a Benny Goodman en l’Allegro capriccioso e giocoso per fer tot un pastitx —molt bandístic— en què, allò més contemporani, foren unes dobles cordes i un pèl de col lengo.
Héctor Sapiña, nebot del contrabaix solista de l’OV, es va sumar al programa per a interpretar, juntament amb Javier Sapiña, la Passió amorosa per a dos contrabaixos i orquestra de cordes. Es va reduir la formació orquestral als mínims per a acompanyar amb coherència els dos solistes, que van demostrar les capacitats expressives de l’instrument amb destresa i sensibilitat. Es van amplificar també, però Bottesini —també virtuós de l’instrument— dóna el pes del diàleg i del discurs als dos instruments, mentre que limita el paper de les cordes a un mer acompanyament funcional. Els protagonistes ací són els dos contrabaixos, diferenciats per les tessitures per on transcorren —de fet, hi ha versions per a violoncel i contrabaix, tant amb piano com amb cordes—. Tanmateix, a banda del fet musical —que meritòriament van executar els solistes, i així ho reconegué l’auditori—, ¿dins d’un festival de música contemporània ha de tindre cabuda un compositor mort el 1889? Els gegants van complir; allò que grinyola és el llenguatge i el marc.
La sovietica 11a Simfonia de Dmitri Xostakóvitx va ocupar la segona part del concert. Rubén Gimeno es disposava a donar l’inici a la textura organal paorosa quan, de sobte, va sonar un mòbil. El valencià va aguantar el pols. Van entrar les cordes i la celesta i el mòbil va tornar a sonar. La temença sonora del soviètic se’n va anar en orris, i encara com l’orquestra, que s’hi troba en un moment brillant, va continuar amb l’execució.
El mestre valencià —un dels candidats que més opcions té per a aconseguir la titularitat de l’OV— va signar una versió de fidelitat al paper. L’execució de l’OV es va recolzar sobre les intervencions excel·lents dels solistes, entre les quals destacaren les encertadíssimes timbales de Javier Eguillor, la trompa de Maria Rubio, la trompeta de Francisco Barberà, el corn de Muñoz i les grans aportacions de les flautes i clarinets, però, sobretot, eixa base sòlida i de bon recorregut que atresora l’OV, com és la seua corda. Sens dubte, la formació municipal es troba en estat de gràcia i va aconseguir emmudir l’auditori durant La plaça del Palau i El 9 de gener (1r i 2n moviment).
Gimeno es va adreçar a les violes, que tot i ser el segment de l’OV més debilitat —per l’escassedat— van introduir l’In memoriam amb una profunditat colpidora. El públic va començar a tossir sense pietat, es trencà tot el clímax terrible que mestre i orquestra havien aconseguit. No es van desconcentrar, sinó que van continuar amb el contrapunt punyent. La tos, els esternuts i els sorolls van tornar a aparéixer tot coincidint amb els pianíssims subtils de les cordes. Potser per molestar, encara que qui sap si tractaven de fer una performance de la simfonia, van començar a sentir-se sorolls i gestos sonors de desaprovació del públic envers els molestosos oients.
Amb el Toc d’alarma, recapitulació de la màxima dicotomia xostakovikiana, van aconseguir concloure una interpretació fidel al missatge, sense concessions als disbarats sonors, amb homogeneïtat —que encara pot tindre recorregut de millora en els metalls—. Gimeno tornà al Palau i va convéncer el seu control i assaonament, es va allunyar dels gestos estrafolaris i es va cenyir a somoure amb les harmonies i les línies de substrat popular rus que ressalten entre l’europeisme de la simfonia de 1957.
