“L’1 de gener del 2017 Alpont tenia 644 habitants censats”. Alicia Pérez, alcaldessa d’Alpont (PPCV), té al cap la xifra exacta de la gent que viu al seu poble. Per a veure com ha evolucionat la població, només cal acudir a l’Institut Nacional d’Estadística (INE). El 2011 hi vivien 759 persones. A començaments de la dècada dels 90 n’eren més del doble dels actuals: 1.477. A mitjan segle XX superava els 2.500 habitants. El pic de població registrat, de 3.338, data de l’any 1910.
Alicia Pérez governa un poble que, al seu parer, està “ja despoblat” i amb unes característiques que agreugen el poblema. “La polinuclearitat, és a dir, la població disseminada, fa que en algunes aldees només visquen 2 o 3 persones en hivern”, adverteix l’alcaldessa, abans de reclamar solucions concretes al principal problema: l’aïllament. Alpont no té més transport públic que un autobús, cada dilluns, cap a València i un altre, divendres, que fa la ruta contrària. I se l’ha d’avisar abans perquè s’ature al poble.
“Si un veí ha d’anar a l’hospital de Llíria o al Servef a Xelva, no té transport. És un cercle viciós. Si ens lleven servicis, la gent se’n va. Als 16 anys, un fill meu ha d’anar-se’n a estudiar a Villar del Arzobispo. Això arrossega gent. I al degoteig de gent jove cal sumar el de la gent major. Els fills s’emporten els pares a prop d’on ells viuen perquè estan sols a les aldees”, concreta Alicia Pérez, per a qui el repte ja no és evitar un despoblament molt avançat, sinó promoure el repoblament facilitant que la gent vulga instal·lar-s’hi.
L’alcaldessa matisa la idea que, per exemple, “es munte una fàbrica que done molta feina”, ja que el que vol és que s’ajude els ajuntaments en la prestació de servicis, com ara la sanitat, l’educació i l’atenció al majors. A Alpont, la major part de la gent s’ocupa en l’agricultura i la ramaderia. Són treballs que fan, principalment, homes. “Les dones no troben com desenvolupar-se i acaben marxant”. Les limitacions de cobertura d’Internet i de telèfon mòbil dificulten encara més que els habitants dels disseminats puguen exercir qualsevol activitat sense desplaçar-se.
Pérez es mostra molt crítica amb la Diputació de València, que “finança línies d’autobús de l’àrea metropolitana de València en compte de finançar les de trànsit feble, mentre s’ompli la boca dient que és una institució útil perquè ajuda els municipis xicotets”. Un altre punt de fricció és “la desaparició d’una línia específica de finançament per a nuclis dispersos, el Pla de Nuclis, per a fer tasques de manteniment a les aldees”.
Alpont –al contrari que el municipi proper de Titaigües, on tots els habitants viuen al mateix nucli urbà– té 9 aldees habitades. I en tenia 25 abans del 1990. Alicia Pérez explica que eixa dispersió fa que Titaigües no patisca un perill imminent de despoblament i, en canvi, Alpont, sí. L’alcaldessa posa l’exemple del subministrament d’aigua. Del mateix pou ixen canonades que van a aldees separades entre sí per 20 kilòmetres. L’aldea d’El Collado, on viuen 44 persones, es troba a 14 kilòmetres del nucli principal d’Alpont.
Les xifres de naixements i defuncions són l’indicador més clar del problema. Amb una població envellida, Pérez xifra en uns 30 els soterrars anuals a Alpont. “Els anys bons tenim 3 o 4 naixements. Enguany no n’esperem cap”, avisa l’alcaldessa.
