Quan Ximo Puig va accedir a la presidència de la Generalitat es va proposar la creació del ‘problema valencià’. Un problema ho és en la mesura que preocupa algú. Calia, en primer lloc, que els valencians en prengueren consciència. Se l’havia d’objectivar entre els afectats i, després, portar la preocupació pel que pensen, necessiten i demanen els valencians a les altes instàncies de poder de l’Estat espanyol. Orfes de ministres i persones influents als grans centres de decisió política i econòmica, el Govern del Botànic va assumir una estratègia de convicció amb iniciatives al Congrés dels Diputats, actes públics pel finançament –com el celebrat al Círculo de Bellas Artes de Madrid–, trobades d’empresaris i reunions bilaterals amb Mariano Rajoy i diferents ministres.
Els enviats valencians rebien mostres de comprensió i el colpet a l’espatlla, però cap compromís d’esmena i una estranya sensació que els havien despatxat amb el clàssic “torne-hi vosté demà”. La resposta –negativa i contundent– va arribar amb format de xifra: els 589 milions d’inversions de l’Estat previstos al Pressupostos Generals (PGE), un 6,9% del total per a un territori que representa quasi l’11% de la població.
La reacció entre irada i molesta de totes les forces polítiques i socials va fer palés que, almenys de portes endins, el problema del “maltracte” ha amerat les elits valencianes. Amb prou feines, el ministre de Foment, Íñigo de la Serna, va presentar excuses administratives per una xifra tan baixa. Però, de seguida, es va veure que el propòsit real del seu desplaçament a València s’adreçava al fet que la presidenta de la secció local del seu partit, Isabel Bonig, abandonara el comboi reivindicatiu.
La vicepresidenta de la Generalitat, Mónica Oltra, va insinuar la possibilitat de fer com fan uns altres: “Muntar un canyaret”, literalment un ‘pollo’, fent servir l’expressió castellana.
Ximo Puig va afegir-hi uns dies després –referint-se a Catalunya, però amb l’expressió avícola d’Oltra– que “la pedagogia que es demostra quan, o es munta el canyaret o no hi ha un respecte institucional permanent, és nefasta”.
Les declaracions de Puig, preguntat sobre el “pollo”. pic.twitter.com/VOSxIAzIr4
— Escanyat (@escanyat) 21 d’abril de 2017
Les paraules de Puig es van interpretar com una esmena a la seua vicepresidenta. Tots dos en van parlar divendres, abans del Ple del Consell, i Oltra va aclarir que entre ella i el president “hi ha una absoluta coincidència” en aquesta qüestió.
La seqüència traspua un debat comú en tots els estats mínimament federalitzants amb especial incidència en aquells que contenen comunitats amb consciència nacional. El País Valencià, llevat de moments concrets, com durant la II República i la Transició, s’ha comportat políticament com una regió més d’Espanya, tot i tindre algunes de les característiques més o menys objectivables per a constituir-se en nació sense estat, com ara un passat independent i una llengua diferent de l’oficial.
El politòleg Amadeu Mesquida va esmentar en una tribuna publicada en aquest diari el concepte de “fatalitat” enunciat el 1983 per Benedict Anderson, en la recerca de les condicions que van portar les colònies americanes a independitzar-se de les metròpolis europees. A Amèrica, amb unes elits polítiques culturalment i lingüísticament identificades amb la mare pàtria, aquestes condicions van ser principalment econòmiques, derivades del maltracte fiscal a què eren sotmeses.
El maltracte, 310 anys després
Els greuges acumulats van portar a aquesta “fatalitat” americana que, en el cas espanyol, tres quarts de segle després es va completar amb la independència de Cuba i Puerto Rico. Mentrestant, altres processos s’anaven covant al País Basc i Catalunya, matisats de reivindicacions culturals i lingüístiques.
Els països de la Corona d’Aragó van ser integrats a Espanya per la força de les armes a començaments del segle XVIII. Les seues estructures d’estat van desaparéixer amb els Decrets de Nova Planta i se’ls va aplicar la legislació castellana. El tracte cruel i despòtic des de la primera hora va sorprendre fins i tot els partidaris valencians de Felip d’Anjou: els anomenats “botiflers” van elevar protestes al ja rei Felip V. Sense èxit.
Un segle després, la formació de l’estat-nació espanyol arran de la conquesta napoleònica i les Corts de Cadis situa els valencians plenament integrats en aquest projecte modernitzador liberal. El protagonisme valencià del segle XIX espanyol es materialitza, com a Catalunya, en l’especial incidència de la resistència carlina a la centralització del nou estat liberal isabelí. La defensa del dret civil en l’estructura de la propietat, com ara l’emfiteusi o les parcel·les comunals, significa l’oposició a la liberalització total del mercat de la terra i l’especulació propiciada per les diverses desamortitzacions.
Primer amb la terra i després amb les primeres revoltes de menestrals i obrers, el País Valencià es configura com un territori conflictiu que salta al primer toc de corneta quan es produeix un dels nombrosos pronunciaments militars que caracteritzen el segle XIX espanyol.
La Renaixença
Els primers intents de reivindicació cultural i lingüística, a imatge del primer regionalisme català, no quallen en un moviment polític sòlid. La defensa del proteccionisme industrial català i basc i la pèrdua de Cuba i Puerto Rico no tenen l’efecte de desconnexió respecte del sistema polític espanyol que comença a bastir-se a Catalunya.
Els interessos agraris valencians estan relativament protegits amb el lliurecanvisme liberal. L’anècdota del Tio Pantorrilles –Victorino Fabra Gil, avantpassat de l’expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra– accedint amb saragüells als despatxos ministerials mostra la comunió d’interessos de la nova burgesia amb les elits de l’Estat.
El desenvolupament industrial i financer capitalista crea noves condicions i nous reptes. La burgesia necessita d’instruments propers com ara bancs i caixes d’estalvi. La de València es constitueix el 1878 i el banc que fins al 2013 va portar el nom de la ciutat, el 1900. Tot i això, es tracta de fenòmens perfectament integrats en la dinàmica política i econòmica espanyola. L’incipient nacionalisme valencià té arrels més culturals i mesocràtiques. No acaba de quallar en les classes dominants ni en el poble ras, tant el camperolat com el proletariat urbà.
La repugnància blasquista per les tesis nacionalistes està farcida de tòpics classistes, amb moltes concomitàncies amb el moviment polític encapçalat per Alejandro Lerroux a Barcelona. Amb la dictadura de Primo de Rivera i, més clarament, amb la II República, apareix un nacionalisme d’esquerres que comença a filtrar-se en les classes populars.
Quan les pedres van parlar
La Guerra Civil ho arrasa tot. Durant el franquisme, la riuada del 1957 fa evident fins i tot a alguns adeptes al règim que els valencians no reben un tracte just. Tot i que van ser les pedres les que més van parlar, també ho feren alguns homes, com el director de Las Provincias, Martí Domíguez, a qui aquell discurs evangèlic va costar el càrrec.
El Pla Sud per a desviar el llit del Túria i evitar noves inundacions, com abans els embassaments de capçalera del Tajo per a millorar el rec a la Ribera, es van pagar amb diners valencians. El país oferia divises de les exportacions agràries i més tard del turisme, però no rebia gran cosa a canvi. Va haver de ser el Banc Mundial, controlat pels Estats Units, la institució que indicara el 1963 al govern franquista la necessitat de comunicar la frontera francesa amb València, Alacant i Múrcia. La primera autopista que es va construir a l’Estat espanyol encara és de peatge en la major part de la ruta.
La difícil Transició
L’obra Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, va commoure amplis sectors juvenils que s’estaven polititzant després dels 25 Anys de Pau decretats pel cabdill. La reacció va ser fulminant i la Transició a la democràcia va posar la identitat valenciana al primer pla del discurs polític. L’accidentat procés va estar farcit de renúncies i va culminar amb la victòria del PSPV de Joan Lerma en les primeres eleccions autonòmiques.
L’anticatalanisme va enverinar la societat valenciana durant els anys 80, mentre que la percepció de greuge cap als valencians no deixava de créixer, amb fites concretes, com el nul protagonisme del País Valencià durant l’any dels prodigis de 1992, amb els Jocs Olímpics de Barcelona, l’Exposició Universal de Sevilla i la capitalitat europea de la cultura a Madrid.
Política suïcida
La manca d’esperit reivindicatiu de Joan Lerma i les reticències a normalitzar i aprofundir les relacions polítiques amb Catalunya es van substituir per l’animadversió d’Eduardo Zaplana i el conflicte permanent de Francisco Camps. L’etapa democràtica, almenys fins al maig de 2015, deixa un fenomen singular en les relacions exteriors dels diferents governs de la Generalitat. Les classes dominants valencianes han practicat una política contraproduent, quan no contrària, respecte dels seus propis interessos.
En altres moments havien optat pel que els afavoria en contra de les classes populars o, fins i tot, en contra del país en termes generals. Però, la política basada en els prejudicis ideològics derivats de la Transició els va tocar de ple amb la crisi de 2008. La bombolla immobiliària de la primera dècada del segle XXI va ajornar les conseqüències d’aquesta pràctica suïcida, però la desaparició de Bancaixa, ara part de Bankia; de la CAM, en mans del Sabadell i, sobretot, l’absorció del Banc de València per CaixaBank són les imatges més gràfiques de la desfeta.
Entremig, els principals indicis d’influència valenciana a Madrid s’han de buscar en les planes de societat o de tribunals dels diaris. Llevat de la taronja que Vicente González Lizondo va lliurar a Felipe González en ple hemicicle de la Carrera de San Jerónimo, la resta d’instantànies ens remeten –per exemple– a la compra de periodistes de Madrid per Eduardo Zaplana per a la forja de l’anomenat poder valenciano, una plataforma que, com es va veure més tard s’adreçava a la seua promoció personal abans de fer el salt a la política estatal.
Un altre episodi ens situa Carlos Fabra fent d’amfitrió de la família Aznar-Botella a les Platgetes d’Orpesa i més tard acudint als ministeris de Sanitat i Agricultura per a intercedir en la legalització de pesticides. Com feia el seu oncle rebesavi, però amb conseqüències judicials adverses.
El darrer moment culminant d’aquest poder valencià es va produir quan Francisco Camps i Rita Barberá van aixoplugar un molt afeblit Mariano Rajoy després de la derrota electoral del 2008. El van portar al balcó faller de l’Ajuntament de València i li van organitzar el congrés de la seua supervivència a FiraValència. Un conclave que, per cert, encara està per pagar. Camps va arribar a somniar amb el delfinat –de Rajoy–, però Gürtel ho va estroncar tot i, al final, Rajoy no va complir la promesa del suport etern.
La gran hipoteca
Alberto Fabra representa la total irrellevància. El gestor de la ruïna va tindre un gest de grandesa renunciant després de la derrota de les eleccions autonòmiques i admetent la impotència a l’hora de netejar un partit i una administració corcats de corrupció.
Amb el desprestigi amb què va agafar les regnes de la Generalitat, de poc van servir els seus clams per la millora d’un finançament que la baixada d’ingressos extraordinaris de la construcció durant l’auge immobiliari feia imprescindible.
Ximo Puig ha batejat l’herència rebuda com a “hipoteca reputacional”, un entrebanc més en la conformació d’eixe “problema valencià” que ha de començar a ressonar als vells i feixucs murs de pedra dels ministeris. Sembla que hi ha un consens polític al voltant del finançament injust i les inversions, però la translació a les decisions concretes i la fermesa a l’hora de mantindre les posicions enfront de les direccions estatals s’està demostrant molt més complicada.
Llevat de Compromís, pel fet de ser una força d’estricta obediència valenciana, i de Podem, perquè no té responsabilitats de govern i no ha debatut les possibles contradiccions internes, la resta de partits experimenten el possible nou “problema valencià” amb dificultats. Ximo Puig i el seu conseller d’Hisenda, Vicent Soler, han de bregar amb la resta del PSOE i les demandes de cada territori. El Corredor Mediterrani i el Corredor Central es disputen la prioritat inversora i la seua gran aliada interna i possible líder del PSOE, Susana Díaz, es decanta pel segon. A Ciutadans, la coherència en el rebuig als PGE de 2017 li ha costat el càrrec de portaveu parlamentari a Alexis Marí. La presidenta del PPCV va haver de recular espectacularment respecte d’aquesta qüestió i assumir quina és la realitat i la força del partit que lidera al País Valencià.
Límits del discurs reivindicatiu
Mentrestant, el discurs reivindicatiu corre el perill d’esgotar-se si no aconsegueix millores perceptibles que restauren, ni que siga en part, l’equilibri. O dit d’una altra manera: que els ciutadans perceben que la queixa té resultats. Contràriament, hi ha el risc del lament al desert, del discurs victimista, sense operativitat pràctica i que condueix a la melancolia, el cansament, l’apatia i l’avorriment. O al fàstic, la irritació i el convenciment que, atés que la desconnexió és un fet irreversible, tal vegada calga trencar uns fils que només emeten en una direcció, ixen molt cars i no permeten que una de les parts siga escoltada.
