Carles Cano, el forjador d'il·lusions

La Fira del Llibre reconeix la trajectòria d'un dels narradors més complets de la literatura infantil

L'escriptor Carles Cano arriba a l'espai obert de la Fira del Llibre de València acompanyat de la seua inseparable amiga d'aventures. És una maleta envellida, amb aspecte de gastar-se molt, però de les bones; d'aquelles que costen un bon grapat de diners. A l'escriptor, però, li va eixir debades. La va trobar al costat d'un contenidor dels que hi ha al seu barri de Godella. "Segurament el seu amo va oblidar la combinació i, com que no va poder obrir-la, la va abandonar. Jo, per sort, a la tercera vegada vaig encertar", conta Carles mentre pren un café abans de l’actuació que té programada als Jardins de Vivers.

Amb aquesta mateixa maleta va participar en l'exposició col·lectiva que la galeria La Fragua de València va organitzar el 2001 per celebrar el canvi de la pesseta a l'euro sota el lema "Hasta luego rubia". "Jo li vaig posar una etiqueta d'últim minut d’aquestes que fan servir als aeroports, una bandera suïssa i un reguitzell de pessetes, i li vaig posar el nom d'Evasió de capitals", explica. Però des de fa 16 anys és la caixa màgica d'on surten les senzilles –com Carles–, però màgiques eines amb què il·lusiona i transporta els xiquets cap a móns imaginaris.

Acompanyat de la seua inseparable maleta, Carles crea i transporta els xiquets cap a móns imaginaris

I és que l'homenatjat enguany per la Fira excedeix el concepte d'escriptor. "No hi ha molts autors-narradors, és cert. Ara bé, no sempre els conte els meus llibres, preferisc els clàssics. Explicar els meus suposa oblidar-me un poc d'ells, passar-los per la panxa i treure'ls el suc. Si expliques el mateix tal com ho has escrit grinyola, perquè són llenguatges diferents", explica. Però a la Fira del Llibre fa una excepció i comença l'espectacle amb Un drac a dieta, una de les obres que més satisfaccions li ha reportat a Cano, atés que li va obrir la possibilitat de publicar en la col·lecció El Duende Verde, d'una de les editorials més importants d'Espanya, Anaya.

Literat per una aposta

Això no obstant, el camí fins arribar ahí no va ser fàcil per a qui va començar la seua trajectòria literària per una aposta. Amb el seu amic Manolo Gil, es va reptar per veure qui era capaç de presentar un relat per al premi Promoteo, dotat amb 100.000 pessetes. "De les de l'any 1980. Una pasta", emfasitza el contacontes. Cano va escriure el mínim que exigia el concurs: 10 pàgines. No va guanyar, però li va entrar el cuquet i va seguir.

"Era una afició, però vaig tindre sort de guanyar algun premi o de quedar finalista –en diferents ocasions en la convocatòria de la Diputació– i que es publicara el que jo escrivia; guanyava alguns dinerets i tenia cert prestigi", rememora Carles. I prompte va començar a col·laborar amb una de les primeres editorials infantils valencianes, Gregal, amb la qual van arribar les reeixides edicions de les Llegendes del sol i la lluna, il·lustrades pel seu estimat i admirat Paco Giménez. Sense els seus dibuixos, Els viatges de Pericot i tants altres originals de Cano no haurien sigut el mateix.

Humil i modest, Carles li resta importància als nombrosos premis guanyats, entre els quals destaquen el Samaruc i el prestigiós Lazarillo de l’Organització Espanyola per al Llibre Infantil i Juvenil. Aquest últim aconseguit en dues ocasions: el primer el 1994 amb l’obra de teatre Te pillé Caperucita i el passat novembre per El secret de l’avi. "A mi m’hauria encantat escriure Alícia al país de les meravelles o qualsevol obra de Roald Dalh", confessa qui no recorda quin va ser el seu primer llibre. "Possiblement seria alguna d’aquelles enciclopèdies escolars, ja que dissortadament a casa no en teníem molts", diu explicant que sa mare llegia Els tres mosqueters en fascicles.

Carles ha guanyat en dues ocasions el premi més antic de literatura infantil, el Lazarillo. L'última vegada, el passat novembre per "El secret de l'avi"

Per sort, les coses han canviat, i molt. La literatura infantil i juvenil en valencià viu una època d’esplendor. "M’agradaria pensar que els nanos no sols llegeixen perquè hi ha prescripció des de les escoles, sinó perquè realment els agrada fer-ho", indica. Tot i això, Cano troba a faltar el relleu generacional entre els autors. “"Em fa la sensació que no tenim molts escriptors d’entre 30 i 40 anys i no sé si és perquè ara és molt més difícil tindre una oportunitat", comenta.

Carles confia que els nous mitjans públics tinguen en compte el sector del llibre en la seua programació.

Els canvis també han arribat al públic de Carles. "Els xiquets de hui tenen menys capacitat d’atenció, no sé si és perquè estan molt estimulats o perquè tot els és més immediat. Constantment necessite fer alguna cosa que els faça reaccionar, preguntes, cantar, repetir alguna cosa", indica qui està acostumat a xafar aules escolars, biblioteques o teatres i tindre un auditori ben exigent.

Carles Cano: "Els xiquets d'ara tenen menys capacitat d'atenció, no sé si és perquè estan molt estimulats o perquè tot els és més immediat"

Hi ha infants que, en moltes ocasions, perden la passió per la lectura. "He fet classe a instituts i és una llàstima comprovar com s'allunyen dels llibres. Jo crec que s’ha de treballar la literatura des d’un punt de vista més creatiu. I necessitem que els professors des de les primeres etapes siguen dinamitzadors de l'aula", expressa. "Saber llegir i llegir en veu alta és fonamental per a tindre una educació literària. La pedra angular sobre la que ha de basar-se l'educació és la lectura; que els xiquets llegeixen, que gaudisquen, que sàpiguen què estan llegint i que compartisquen lectures. Jo m’he trobat amb joves de 16 anys que no saben llegir i és un problema molt greu", lamenta.

Preguntat per si confia que els nous mitjans de comunicació públics tinguen en compte el sector del llibre en la seua programació respon ràpidament. "Clar que sí. Fan falta programes que els expliquen la literatura. Funcionen en altres països, per què no ací? Jo m’hi apunte", fa i somriu, no ha deixat de fer-ho des que hem començat a xarrar.

L'última criatura, Tio

Mira el rellotge. Queden cinc minuts per trobar-se amb el públic. Temps més que suficient per avançar al Diari La Veu que ja ha parit l'última criatura. Seguirà el deixant de la col·lecció que va fer de Papà, Mamà, Abuelo, Abuela. Ara li ha arribat el torn a Tio. "El vaig escriure pensant en una altra cosa, però encaixa perfectament amb els seus antecessors. Així que estic tractant de convéncer l'editor, perquè no et penses que tot i haver venut molt i estar premiat em lleven els llibres de les mans", declara.

Dalt de l’escenari, l'escriptor sols necessita uns minuts per ficar-se el públic en la butxaca. Fins i tot els adults animen quasi més que els menuts per a crear una història nova, la seua i la de Carles Cano. Una més de les que cada dia, l’escriptor, contacontes, narrador, inventor d’un i mil móns forja per il·lusionar-nos i fer-nos créixer amb la lectura.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat