El teló del teatre Rialto de València s’alça hui per primera vegada per a una de les dones més completes i atrevides de l’escena valenciana. Patrícia Pardo i la companyia a què dóna el seu nom des de fa deu anys ofereixen, fins el pròxim diumenge dia 30, El fandango de Marx. Un homenatge i, alhora, un retret als pares, obrers lluitadors als anys 80 que ara miren amb temor els que, com ells abans, busquen l’avanç i l’equilibri. Circ i música tradicional valenciana. Un cant a la perifèria i a la benvinguda dels migrants, a través d’una radiografia del món obrer valencià dels 80.
Pardo i la resta d’intèrprets, Begoña Tena, Roge P. Magdaleno i Illya Gendler, actuen acompanyats per la banda Simfònica d’Alaquàs en un recinte que fins ara se’ls havia “resistit”. “M’ha costat més anar al Rialto que a Austràlia. Per a nosaltres és meravellós poder treballar per als nostres veïns. És una fita molt important”, explica, tot reivindicant el dret de les companyies menudes i independents a tindre un lloc als grans teatres públics.
Quina cultura?
Acostumada al fet que se la qualifique de “transgressora”, la dramaturga rebutja aquesta definició però reconeix que les seues obres –Augusta, Etica, Tattoos i Saldos, Comissura i Cul Kombat– no són habituals per al gran públic. En aquest sentit, fa una crida als gestors de la política cultural perquè s’òbriguen a les noves propostes. “M’agradaria que hi haguera un canvi d’arrel en la concepció de la cultura. Necessitem potenciar una cultura diversa, atés que les arts escèniques ho són i també el públic. El deure de la cultura pública no és sols atendre l’entreteniment, sinó també potenciar altres camins d’investigació i risc. I malgrat les bones intencions del nou govern, sincerament, crec que fa falta un equip transgressor”, lamenta.
Patrícia Pardo: “El deure de la cultura no és sols atendre l’entreteniment, sinó també potenciar camins d’investigació i risc”
Per això, diu prou a les bones idees però ocurrents. Reclama un disseny integrador de totes les disciplines artístiques que permeta un intercanvi fluid. “Què s’ha fet del Pla Cultura?”, es demana. A més, reivindica la vinculació amb la resta de territoris que comparteixen la mateixa llengua. “Per què no estem a l’Institut Ramon Llull, una eina fonamental per a la mobilitat dels artistes?”, es pregunta. “Necessitem saba nova que puga aportar idees noves i ser un interlocutor amb el sector per a no tindre la sensació que hi ha una barrera de ‘vosaltres i nosaltres'”, expressa mentre gesticula amb les mans.
L’escriptora, que atén Diari La Veu al seu local d’assajos, aprofita l’ocasió per a demanar la mateixa complicitat als nous responsables de la futura ràdio i televisió valencianes, À. “Confie que se’ls donarà la visibilitat que necessiten les arts escèniques. La gent vol anar a veure circ, teatre, dansa, però si ningú no informa ni parla, més enllà de nosaltres, difícilment crearem un ambient en què anar a veure els creadors és enriquidor i un plaer”, emfasitza.
Pallassa
Això no obstant, se sent privilegiada per poder dedicar-se professionalment des de fa vint anys a allò que va començar com una activitat extraescolar a l’escola del Teatre del Mercat d’Aldaia, on també van fer les seues primeres incursions actors com Juli Disla. Allí va fer un curs de clown i va sentir que allò era el que realment sabia i havia de fer.
Perquè si amb alguna definició se sent identificada, Patrícia, és amb la de pallassa. “No sóc actriu. M’identifique amb el clown circense i teatral. Les altres vessants amb què em trobe còmoda, identitàriament parlant, són les de dramaturga i escriptora”, subratlla per a reivindicar el paper fonamental dels pallasos dins el panorama escènic. “El clown és un intèrpret i, per tant, pot aportar qualsevol cosa que el dramaturg encomane al personatge. El pallasso naix de les particularitats físiques de l’intèrpret; de les seues manies, de les seues habilitats i, a partir d’ahí, es conforma un personatge, és a dir, cada clown és únic a cada intèrpret i sempre és el mateix”, explica.
És per això que lamenta “l’encasellament” a què s’ha sotmés els pallassos. “L’humor no té molt de prestigi dins de la dramatúrgia i de la intel·lectualitat perquè sovint s’associa amb la superficialitat, i és un error. Hi ha literatura d’humor que té molta càrrega intel·lectual, com també hi ha obres que no tenen humor i són d’una superficialitat inaguantable o que sols serveixen per a matar d’avorriment al públic. Fer obres avorrides hauria d’estar penat perquè expulsen el públic”, reivindica.
Patrícia Pardo: “L’humor no té prestigi perquè sovint s’associa amb la superficialitat, i és un error. Fer obres avorrides hauria d’estar penat”
Des d’aquesta perspectiva i amb l’esperança de seguir captivant el seu públic –existeix un nodrit grup de pardistes– i obrir-se a un de nou, reclama també més atreviment als mestres que introdueixen els seus alumnes en l’espectacle. “Pensem que molts d’ells sols accedeixen a través de l’ensenyament. Per tant, hem de pensar molt bé quina obra triem per a ells, perquè si no aconseguim captar la seua atenció i els portem a tres obres seguides avorrides podem acabar expulsant-los definitivament del circuit”, rebla Pardo.
