Per un mòdic preu de zero euros, el respectable va poder gaudir la passada nit de dimecres d’una nova actuació del Grup Instrumental de València dins del Festival Ensems. L’ensemble, habitual en la programació del festival i especialitzat en Nova Música, sol ser sinònim de bona resposta de públic, car és un dels veterans de l’escena valenciana i està integrat per intèrprets de primer ordre.
Amb Joan Cerveró al capdavant, el Grup Instrumental presentava, a priori, quatre tasts de músiques compostes en la més rabiosa actualitat de l’àmbit europeu. La més antiga –Descrittivi di stati d’anima di Didone, de l’austriac Reinhard Fuchs– és del 2004. Les altres tres obres no compten ni amb cinc anys d’antiguitat. A més a més, dos de les quatre obres, la mateixa creació de Fuchs i Moins qu’un souffle, à peine un mouvement de l’air, del català Hèctor Parra, eren estrenes estatals, mentre que Slonk, del danés Lars Gaugaard, va ser una estrena absoluta. No obstant això, el concert va tindre més aviat una altra divisió interna: músiques descriptives i músiques especulatives. La catalogació de cap manera pretén ser pejorativa, ans tot el contrari, Parra i Gaugaard parteixen de motivacions creatives extramusicals que transporten al llenguatge sonor, és més, concretament, el català va pujar a l’escenari de la sala Rodrigo per a explicar la història literària que descriu. Per altra banda, Lazkano i Fuchs especulen amb les qualitats del so, amb un pretext intel·lectual però d’un resultat sonor de vegades no massa convincent.
Fet i fet, el concert va començar amb Descrittivi di stati d’anima di Didone, una obra de textures subtils i contemplatives. Fuchs basa el discurs en els timbres nítids, amb baixa intensitat dinàmica, amb els quals especula a través dels xicotets motius que apareixen i desapareixen. Com a principial element característic, l’austríac afegeix uns versicles de La terra promesa d’Ungareti, que són murmurats pels executants. Al remat, l’obra, datada el 2004, no aporta massa sorpreses. D’alguna manera, el discurs transcorre entre recursos compositius assolits i habituals en molts compositors de principis de segle XXI. Fuchs no va plantejar dificultats al Grup Instrumental, que va resoldre l’execució amb destresa.
Un altre paradigma és el que proposava Hèctor Parra amb Moins qu’un souffle, à peine un mouvement de l’air, que el Grup Instrumental va resoldre amb excel·lència. D’entrada, Parra va qualificar la composició com una mena d’òpera, completament influïda per un dels terribles textos de l’escriptora d’origen senegalés, Marie NDiaye. La història d’una dona musulmana, vídua, maltractada, obligada a emigrar, prostituïda i que finalment mor en el viatge és del tot colpidora i més quan el relat que recull l’escriptora africana té un rerefons verídic. La influència narrativa de NDiaye en la música de Parra va més enllà d’aquest concert per a flauta solista i ensemble de cambra. El solista, en aquest cas el flautista de Bunyol José Maria Sáez-Ferriz, ha de fer valer el pretext del compositor, explotar al màxim “l’africanitat de la flauta”, com va explicar Parra. L’obra narra la vida d’aquesta dona turmentada, amb un final terrible i com, malgrat la ignomínia humana que va viure, encara va ser capaç de trobar-se a ella mateixa. El català no dubta de plantejar textures altament descriptives a través d’una instrumentació complexa i un alt grau de virtuosisme. Sobre la flauta recau el pes de l’africanitat, a traves de les tècniques esteses i dels canvis tímbrics que aconsegueix amb tres tipus d’instruments (picolo, en do i baixa). A més a més, la melodia conductora està extreta d’una flauta original subsahariana –el mateix compositor va posar un vídeo de Youtube amb el seu mòbil per a explicar-ho– de manera que l’intèrpret ha de cantar i tocar alhora. Parra exposa una música angoixosa, terrible i punyent que, a poc a poc, busca l’últim alé, el de la mort d’un ésser humà que, tot i l’adversitat, ho fa conscient de saber qui és. El conjunt no assumeix el paper de mer acompanyament, sinó que és partícip de les textures i del pes del diàleg a través de contextos clarament descriptius.
Després de la descripció sonora, va tornar al programa l’especulació amb Erlantz, una obra del 2015 del donostiarra Ramon Lazkano. El compositor treballa les textures partint d’una dicotomia: Erlantz significa brillantor, però, els conglomerats tímbrics recauen en els registres greus dels instruments. Per altra banda, Lazkano demana col·locar diversos instruments (trompa i trombó) prop de la caixa del piano, suposadament, per a aconseguir uns timbres i ressonàncies concrets que durant el transcurs de la interpretació no aportaven cap peculiaritat distintiva.
El concert va acabar amb l’estrena absoluta de Slonk, de qui havia estat el compositor resident del Grup Instrumental (20013-2015), el danés Lars Gaugaard. El de Copenhaguen tracta de descriure, i amb èxit, la fam voraç. Per a fer-ho possible, opta per una pulsació canviant, punyent, sincopada, que contrasta amb una progressiva anada a la calma, amb un canvi textual més contemplatiu i pausat que va guanyat terreny, com si d’alguna manera la fam acabe per apaivagar-se.
Quasi a la mateixa hora, al conservatori de Velluters es presentava la Crònica de l’òpera representada a València (1936-1959), d’Ernest González, on, segons hem pogut saber, hi havia zero alumnes i un professor de música. És ben cert que bona part del públic del concert del Grup Instrumental eren estudiants de música, compositors i intèrprets. Que ambdós actes no penjaren el cartell de ‘sold out’ continua sent una assignatura pendent al país dels músics (de banda).
