Aquesta setmana es donava a conéixer el projecte Els sectors culturals i creatius a València, elaborat per Pau Rausell i Rafael Boix i impulsat per la Càtedra Ciutat de València de la Universitat de València. L’estudi dels dos membres de l’Àrea d’Investigació en Economia de la Cultura i Turisme –coneguda per Econcult, que també participà en l’elaboració del Pla Estratègic Cultural “Fes Cultura”– serveix com a avaluació externa de les polítiques culturals valencianes desenvolupades a partir del canvi polític del 2015. Encara que la recerca analitza la situació del sector i la indústria cultural al cap i casal, la seua àrea metropolitana i, en menor mesura, la demarcació de València, Rausell i Boix posen sobre la taula d’on ve, com està i què cal fer perquè les millores produïdes pels canvis es consoliden i les xifres s’apropen a les aconseguides abans de la crisi.
Rausell i Boix paren esment a l’evolució del sector cultural i creatiu des del 2007 (any de la crisi) fins al 2017. Posen l’accent en tres anys claus: el 2007 com a punt d’inflexió i inici de la davallada dels indicadors, el 2013 com a data d’inici de la recuperació i el 2016 com data en què les noves polítiques culturals fan repuntar les xifres i, per tant, parlen de mesures “postcrisi”. Entre les dades més significatives d’aquest document, que es va presentar al centre d’Innovació de Las Naves, destaca que, ara per ara, 41.000 persones treballen en el sector de la cultura i la creació a la demarcació de València, és a dir, 3.000 menys que quan va començar la crisi el 2007. De la mateixa manera, ressalta la necessitat i dependència del sector de l’audiovisual amb la radiotelevisió pública valenciana, allò que denominen “efecte Canal 9”. Pel que fa a l’àmbit local de l’estudi, els principals indicadors posen de manifest que el districte de Ciutat Vella manté l’hegemonia com a barri productor de cultura i creació, seguit per l’Eixample i Extramurs.
L’estudi acaba amb un seguit de “consideracions finals” i planteja uns “reptes de futur”, on l’objectiu ha de ser “recuperar la musculatura” de què gaudia el sector abans de la crisi. “El repte de les noves polítiques públiques –escriuen– és atorgar la merescuda centralitat estratègica a l’ecosistema cultural i creatiu com a eina per a satisfer els drets culturals de la ciutadania, així com la via més segura, potent i consistent de construir ciutat”.
Pressupostos ideals
La intenció del Govern valencià és que el 2020, tal com marca el Fes Cultura, s’arribe a un 1% del pressupost general de la Generalitat destinat a la cultura. Ara per ara, l’objectiu pressupostari supera lleugerament la meitat de l’objectiu (un 0’57% en 2017). En aquest sentit, Econcult demana escoltar les recomanacions que arriben des de la UE i altres organismes internacionals sobre la importància dels sectors culturals i creatius en els models de desenvolupament autonòmic i el seu impacte. Per això, cal que els pressupostos destinats a la creació i a la cultura dels “governs regionals” arriben al voltant del 2% del pressupost global, expliquen. Tanmateix, per a l’àmbit local són ambiciosos i demanen que el percentatge –”com a mínim”– se situe entre el 5% i el 10%.
Aquests serien, si més no, uns pressupostos ideals per a executar els onze deures que recull l’estudi en una mena d’al·legat final titulat: Per unes noves polítiques orientades als sectors cultural i creatiu. Els deures que “haurien de definir les noves polítiques” denuncien decisions de l’àmbit de les polítiques culturals del passat, però també posen sobre la taula mesures correctores d’accions del present.
Onze deures de la política cultural “postcrisi”
–Els lobbies culturals: el primer deure demana un “marc racional” per a “revisar i avaluar l’eficàcia, l’eficiència i l’equitat de les polítiques culturals”, ja que fins que l’actual Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esports presentara el Codi de Bones pràctiques culturals, les decisions dels anteriors governs valencians pel que fa a la cultura havien promogut la “repetició de clixés” amb arguments “culturalistes”, justificats i qualificats com a “ocurrències” polítiques que han servit perquè “agents interessats i lobbies segrestaren l’interés col·lectiu”.
–Funcionaris vells i poc motivats: el següent deure posa l’accent en el fet que el personal de l’administració cultural, dels dos àmbits competencials, s’ha reciclat professionalment, però també “ha envellit i troba problemes de motivació i implicació professional”. Per tant, l’estudi conclou que cal trobar mecanismes de motivació, clarificar les competències –en aquest sentit el director de l’Institut Valencià de Cultura, Abel Guarinos explicava en una entrevista en aquest diari que s’estava treballant en la finalització d’un estudi per a conéixer les competències del personal de l’IVC–, i finalment, apel·la per una progressiva “renovació”.
–No ho sabia: en el segle XXI no valen excuses. No es pot dir: “Jo no ho sabia”, perquè hi ha informació a l’abast sobre les polítiques culturals. Sense anar més lluny, el mateix estudi elaborat per Rausell i Boix argumenta que l’era de la informació (del ‘Big Data’) “impossibilita escudar-se en la falta de dades” per a prendre decisions, planificar intervencions i avaluar-les. Consultar els experts: tanmateix, si un gestor cultural no té accés a la informació, sempre pot recorrer a la experiència acumulada o als experts. En aquest sentit, l’informe veu “recomanable” abans de decidir res, “tindre en compte el coneixement acumulat”.
–Política cultural centralista: convé posar l’accent en el fet que les polítiques culturals estiguen coordinades de manera horitzontal i vertical entre les administracions competents. L’existència d’una “descoordinació” en les institucions i la construcció desmesurada d’infraestructures culturals durant èpoques pretèrites és una de les lacres de les actuals polítiques, ja que propicien encara una pèrdua “d’eficàcia i eficiència de la despesa pública en cultura”. No obstant això, el govern espanyol pateix de centralisme cultural, ja que la coordinació de la Subdirecció General de Cooperació Cultural amb les comunitats autònomes “ha sigut molt limitada”, a més a més, les accions per a internacionalitzar projectes o patrimonis culturals perifèrics es fa des del govern de Madrid amb una visió centralista. Mirar a Europa: la investigació indica que l’Estat ha de millorar les seues politiques culturals d’internacionalització i les possibilitats de finançament a través de les xarxes i projectes europeus. En aquest sentit, se citen els programes Europa Creativa, com els de cooperació interregional promoguts des d’Europa, i els de l’Horizonte2020.
–Subvencionar l’accés: Reduir el preu de les entrades o, com en alguns esdeveniments culturals, apostar per l’entrada lliure, pot acabar condicionant la cultura. Per una banda, la ciutadania que no paga per consumir cultura acaba creient que l’espectacle no té cap cost, quan allò ben cert és que els costos de producció s’han de pagar. En aquest sentit, davant un IVA cultural aplicat i mantingut pels governs del Partit Popular, les administracions han d’optar per subvencionar les entrades, en un intent de democratitzar l’accés a la cultura. Un dels deures de l’informe presentat aquesta setmana a Las Naves fa èmfasi en aquest sentit. El desig de fer arribar la cultura a tots els sectors i racons de la societat valenciana ha fet que s’orienten els recursos econòmics a la “difusió” dels espectacles i a reduir els preus “subvencionant” l’accés. Això no obstant, segons recull l’estudi cal apuntar amb “més precisió les polítiques culturals, orientant-les cap al sectors culturals i creatius”, és a dir, cap a l’autoria, el creador i el productor professional. Ara bé, no només cal redoblar esforços en aquests aspectes, Rausell i Boix afegeixen un component educatiu, ja que la promoció de les pràctiques culturals i l’exercici actiu de la cultura i la participació en el fet farà que la xarxa de consumidors i practicants culturals mantinga la balança de l’oferta i la demanda dels contenidors culturals.
–Aprendre de l’errada: No està ben vist en política reconéixer l’errada. No és habitual escoltar un “ens hem equivocat”. Un dels últims deures aposta per assumir un “model de prova i errada” i, d’aquesta manera, esmenar amb arguments allò que no haja funcionat en la política cultural.
–Públic-Privat sense por: Al cap i casal ja secelebren festivals gestionats per col·lectius socials que reben suport i col·laboració logística i econòmica de l’administració cultural (Trobada de la Mediterrània, Tercera Setmana, etc.). De la mateixa manera, des de l’IVC s’està apostant per augmentar progressivament les produccions pròpies (sota el segell de Teatre del Poble Valencià) i les coproduccions amb altres institucions públiques i privades. En aquest sentit, els autors de l’informe demanen anar més enllà pel que fa a aquesta “cohabitació públic-privat”, que cal potenciar sense por al fet que puguen “titllar” els gestors públics de fer politiques “neoliberals” o de tractar de “privatitzar” la cultura.
–La llosa dels espais: Una de les polítiques culturals del PP al País Valencià era construir auditoris a totes les ciutats que tingueren una població superior als 2.000 habitants. Quasi totes les viles valencianes, més prompte o més tard, van acabar tenint un auditori i, en alguns casos, una edifci megalòman que després no podia omplir-se de contingut per falta de recursos econòmics. La factura d’eixes construccions continua pagant-se i les conseqüències d’aquelles polítiques culturals encara costen diners als contribuents valencians –fa unes setmanes aquest diari revelava que l’herència de CulturArts sobre l’actual IVC ja ascendia a més de 12.000.000 d’euros–. Eixos diners destinats a mantindre infraestructures infrautilitzades es poden destinar a produir i crear l’hàbit de consum cultural. En aquest sentit, el penúltim dels deures per a les polítiques culturals “postcrisi” demana que es pare més esment en la gestió dels espais i, de manera “preferent”, de l’espai públic, de manera que aquests puguen tindre una major activitat i cooperació.
–La dona en la cultura: Les produccions de Teatre del Poble Valencià es projecten atenent a la igualtat de gènere, segons han afirmat diverses vegades els responsables culturals valencians. De fet, la propera producció del segell, Els quatre genets de l’apocalipsi, de Blasco Ibáñez, estarà dirigida per Imma Sancho; l’anterior, Happy End, de Bertold Brech, el va dirigir Salva Bolta. Després del canvi realitzat en la Jove Orquestra de la Generalitat, una dona, la directora Beatriz Fernández, es feia càrrec de la formació durant la trobada de Pasqua. Tanmateix, en altres vessants, com ara la música popular i, sobretot, en la música cantada en valencià, la igualtat de gènere en els escenaris de festivals i concerts no està ni molt menys aconseguida. En aquest sentit, preguntada per aquest diari el dia que va ser presentada com a nova directora adjunta de Música i Cultura Popular Valenciana, Marga Landete va assegurar que treballarà activament per a capgirar la situació. Tant és així que, en la darrera edició de la Fira de la música valenciana, el TROVAM, Landete participava en una taula redona on es denunciava la discriminació de gènere que mantenien els organitzadors, públic i privats, en la confecció dels cartells dels concerts. Sobre la desigualtat de gènere en els sectors culturals parla l’últim deure de l’estudi susdit., on es diu d’aquesta situació que representa “un dels limitadors més importants del desenvolupament cultural”. És per això que apunten com a “repte ineludible” de les adiministracions locals i autonòmiques el foment de “la participació de les dones d’una manera directa o indirecta en totes les fases del procés cultural”.
