La defensa dels interessos valencians, la clau de l'hegemonia política

Les polèmiques al voltant dels Pressupostos de l'Estat i el Corredor Mediterrani posen a prova la coherència dels partits i la percepció dels votants
2 maig 2017 01:00h

Cada vegada que Susana Díaz es refereix als valencians o als afers que els afecten, a Ximo Puig li vénen calfreds. El secretari general del PSPV ha de fer molts equilibris per a no contradir-la explícitament, per exemple, quan l'andalusa defensa el Corredor Central i ell ha de deixar clar que l'opció prioritària dels socialistes valencians i el Consell és el Corredor Mediterrani. Quan la presidenta d'Andalusia va afirmar dijous passat que ERC, Podem i Compromís són "l'esquerra inútil que actua com els tontos útils de la dreta" per haver obligat el PSOE a retirar una moció al Senat a favor del Corredor Central, els calfreds es convertiren en tremolor.

El problema no és que Puig es veja obligat a defensar la utilitat dels seus socis de govern, sinó que a ulls de molts votants valencians, Díaz fa palés que els qui van aconseguir la retirada de la iniciativa van ser els partits de "l'esquerra inútil" i amaga la pressió exercida pel PSPV perquè, almenys, es modificara el text. La poca simpatia de Susana Díaz cap a ERC i Podem és més que coneguda, però la inclusió de Compromís al mateix sac té repercussions més profundes.

Susana Díaz amb l'alcalde d'Elx, Carlos González, durant el míting de primàries celebrat a la capital del Baix Vinalopó. / PSPV

En el joc d'espills de la política, les paraules de l'aspirant al lideratge del PSOE esdevenen combustible per al motor de la coalició valencianista. Segons una enquesta elaborada pel Bloc i publicada per Diari La Veu el passat 25 d'abril, el 37,8% dels valencians consideren que Compromís és el partit que millor defensa els seus interessos. A molta distància se situen el PPCV, amb el 15,3%, i el PSPV, amb el 14,2%. Una eixida de to com la de Díaz en un afer com el de les infraestructures només pot beneficiar, doncs, Compromís.

Café a la carta

La Transició i el café per a tots van perfilar hegemonies molt variades als diferents territoris de l'Estat. El postfranquisme d'UCD va heretar del règim anterior els territoris de l'anomenada Espanya profunda, principalment Castella i Lleó. El PSOE va tindre una oportunitat just en el moment de crisi del partit d'Adolfo Suárez, un curt període a començaments dels anys 80, quan el domini de la dreta anava decantat-se cap a l'Alianza Popular de Manuel Fraga.

A Galícia, la dreta va conservar el poder gràcies a la potència de les xarxes d'influència social i amerant-se de regionalisme en un país amb un moviment nacionalista emergent. Un fenomen semblant va produir-se a les Illes Balears. A llocs com Navarra, Cantàbria i Aragó hi van sorgir partits regionalistes. A Catalunya i Euskadi el nacionalisme va controlar els governs autonòmics, però no tant les grans ciutats, on el PSOE va dominar durant molts anys, com a Barcelona, Girona i Sant Sebastià.

El PSOE es va fer invencible al sud de la península: Castella-la Manxa, Extremadura i Andalusia. A la recentment descoberta Comunitat de Madrid els socialistes van governar fins al 1995, com a la Regió de Múrcia i al País Valencià.

Una lluita de models

L'enrarida i violenta Transició valenciana es va completar amb el domini socialista de les institucions amb l'acceptació explícita encara que parcial de l'imaginari simbòlic de la dreta. Mentre el PSPV gestionava la modernització del país, anava allunyant-se dels principis polítics on havia de recolzar aquesta energia modernitzadora.

La dreta va guanyar aquesta guerra cultural, de vegades amb munició molt poc convencional en una suposada democràcia. El nacionalisme no s'enlairava i als governs de Joan Lerma no els va resultar suficient el prestigi de ser els arquitectes de la nova autonomia. El socialisme valencià, amb el rigor universitari i la bona gestió de molts dels seus consellers, no va bastir un discurs propi que li garantira l'hegemonia, al contrari que el castellà-manxec, l'extremeny i l'andalús.

El PP inexpugnable

El PP d'Eduardo Zaplana va aprofitar els aires de canvi que bufaven de ponent amb el declivi del PSOE de Felipe González. La dreta –ara centre– es postulava com la nova modernitat. El joc de màscares va durar més d'una dècada, amb un país en continu creixement econòmic i corcant-se de corrupció. Amb Francisco Camps, però, el discurs oficial es va anar carregant d'elements antimoderns. Una espècie de regionalisme xovinista, clerical i ultraconservador va ocupar l'escenari.

Eduardo Zaplana i Rita Barberà compareixen després de guanyar les Eleccions Autonòmiques i Municipals de 1999. / Diari La Veu

La Comunitat, "centre del món, enveja de la resta d'Espanya i de l'Europa Occidental" i assetjada per enemics externs i interns –des dels catalans, ara entestats a negar l'aigua de l'Ebre, fins als funcionaris europeus preocupats pels abusos urbanístics al litoral–, va convertir-se en feu inexpugnable per a un PPCV esdevingut garant únic dels interessos i els anhels dels valencians. De tots els valencians.

El trencament del tauler

La catàstrofe del PPCV, associada al descobriment que el rei es bellugava despullat i els seus vassalls també, va agafar el PSPV recollint veles de la gestió de la crisi de l'últim govern espanyol de José Luis Rodríguez Zapatero. Tot i l'accidentada gènesi de Compromís, la coalició estava consolidant-se com una opció creïble. Abans que Podem provara de canviar el tauler de joc de la política espanyola, Compromís havia esquerdat seriosament el de la valenciana.

Amb la histèria anticatalanista parcialment desemmascarada com a cortina de fum creïble només per a uns quants irreductibles i amb una certa relaxació per part de Compromís dels postulats nacionals més incòmodes, l'escenari electoral va rebre els valencianistes amb una gran ovació el 24 de maig de 2015.

La força política "d'estricta obediència valenciana", defensada històricament per molts més que no els veritables votants de les tres dècades anteriors, es va fer realitat com a opció de govern. Va quedar en tercer lloc, després de PPCV i PSPV, però es va convertir en una de les tres potes del canvi a la Generalitat.

L'hegemonia en joc

La muntanya russa que viu la política espanyola des de la irrupció de Podem i Ciutadans, i les dificultats per a formar-hi govern, van beneficiar el paper institucional de Compromís, tant pel que fa a l'estabilitat del Consell com a la tasca reivindicativa dels diputats i senadors a les Corts Espanyoles.

Però, el que pot decantar la percepció dels votants valencians cap a la formació de Mónica Oltra i Àgueda Micó com a principal baluard dels interessos valencians són les dificultats que la resta de partits estan experimentant a l'hora de mantindre la coherència d'aquesta mena de discurs.

Ximo Puig viu d'una manera problemàtica l'aliança al PSOE amb la presidenta d'Andalusia, un territori amb prioritats diferents de les valencianes. El PPCV d'Isabel Bonig suporta encara la quarantena a què Mariano Rajoy el va sotmetre pels escàndols de corrupció i té les mans lligades fins i tot per a una mínima protesta contra la retallada d'inversions de l'Estat al País Valencià.

Mariano Rajoy i Isabel Bonig se saluden durant el XIV Congrés del PPCV. / PPCV

Ciutadans ha vist com el grup parlamentari a les Corts s'ha partit després de la resistència del seu portaveu –ja destitutït–, Alexis Marí, a plegar-se a les instruccions d'Albert Rivera perquè claudicara a la posició de rebuig als Pressupostos Generals de l'Estat. Marí ha assistit, en nom de la coherència i la paraula donada, a la seua decapitació. El seu discurs es basa, paradoxalment, en la "igualtat real de tots els espanyols", un postulat típicament jacobí que en aquesta ocasió l'ha situat al costat del federalisme socialista –en essència també igualitari–, però allunyat del tracte diferenciat –no necessàriament desigual o privilegiat– que caracteritza el discurs de Compromís. A Ciutadans, una figura com la del portaveu a l'Ajuntament de València, Fernando Giner –amb un discurs regionalista que enerva Carolina Punset pel localisme anticosmopolita–  torna a arrenglerar-se sense més crítica amb les consignes enviades des de la direcció espanyola del partit.

Podem s'enfronta amb moltes dificultats a aquest debat. Molts dels seus membres són sensibles a la necessitat de construcció d'una identitat valenciana forta que permeta el sorgiment d'un país socialment equilibrat. Però, desdibuixat encara a les institucions i amb una organització fortament centralitzada a Madrid, el discurs valencianista de Podem no qualla i no s'albira que ho puga fer en un futur proper. Els seus dirigents valencians són conscients de la mancança, però no han trobat el camí per superar aquest entrebanc.

Àgueda Micó, Enric Morera, Ignasi Bellido i Josep Maria Panñella posen amb altres militants del Bloc durant el Darrer Diumenge d'Octubre. / Diari La Veu

Mentrestant, una reculada d'Isabel Bonig, l'execució maldestra d'una consigna d'Albert Rivera o un discurs andalusista de Susana Díaz van alimentant la caldera de Compromís, que avança a poc a poc i, malgrat les irregularitats de la via fèrria, amb la locomotora a punt cap a les eleccions de 2019.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next