Vint-i-set anys després, la ‘Dels Mil’ va tornar a ressonar, aquest passat divendres, entre les parets del temple simfònic valencià. Només li haguera faltat afegir: Va per tu, Ricard! Però, tot i que Traub va ser molt més mesurat, la dedicatòria al “responsable d’aquesta casa de la cultura, la música i l’art” va ser òbvia. El director titular de l’Orquestra de València va demanar una ovació per a qui fou l’alcalde de València, Ricard Pérez Casado, qui va rebre dimarts l’Alta Distinció del Palau de la Música, juntament amb la longeva Banda Municipal, i aquest divendres va rebre de nou el caliu dels usuaris del recinte.
L’efemèride se celebrava amb la gens habitual Huitena Simfonia de Gustav Mahler, una obra que ja va tindre dificultats de producció, econòmics i tècnics, durant la seua estrena el 1910. El finançament fou el motiu pel qual el Palau va haver d’excloure-la del Cicle Mahler que va acollir el 2010. L’absència perllongada, però, justifica que ara fóra el moment de tornar-la als faristols. Tot i això, i malgrat que el rerefons amb què es va inspirar Mahler per a crear la partitura és bastant complex, la feminitat, la vida, la redempció (i la religiositat) i la mort, el resultat de la multitudinària obra no la fa la més magistral de la seua producció. Aquesta qüestió, juntament amb el cost econòmic de les masses necessàries, ha fet que la simfonia siga una obra menys popular que, posem per cas, la Primera, la Tercera o la Cinquena simfonia.
Segons la bibliografia, l’estrena a Munich amb direcció del propi Mahler va ser un èxit. No sabem, però, quina va ser la qualitat musical d’aquell moment, sobretot, com va resoldre el bohemi les masses corals de la primera part i bona part del final de la segona. La partitura permet sumar executants i veus, com es va fer al Palau, combregant fins a 460 intèrprets però cal calibrar la gran massa per a aconseguir els contrastos dinàmics que s’hi plantegen, des dels ‘molto pianíssim’ fins al ‘molto fortíssim’. Però, a més, davant la duplicitat de cors mixtos, més el cor de veus blanques, exigeix una homogeneïtat i compensació dels timbres extra.
L’execució del passat divendres va colpir gràcies als ensordidors fortíssims dels 460 intèrprets. Tanmateix, més enllà dels sentiments celebratius, molts mecanismes musicals van tornar al passat, com ara els forts pels forts, metalls greus estrepitosos, errades d’emissió en les trompetes i falta d’homogenittzació entre les seccions instrumentals. També, les portentoses masses vocals que aportaven el Cor de la Generalitat, el Philharmonia Chorus i l’Orfeó Valencià van sofrir les exigències que provenien des del pòdium. Calia cobrir el Palau d’un bany de masses i el fort, ensordidor, és el millor regal per a unes orelles que se sorprenen amb facilitat. Va ser necessari esperar fins a la segona part, amb els textos de Goethe, perquè la corda de l’Orquestra de València aportara un bri d’exquisitesa.
Una altra cosa van ser les veus solistes. Menció a banda mereix el tenor Nikolai Schukoff, qui va passar fa unes setmanes per Les Arts per a interpretar La cançó de la terra, també del mateix Mahler, i va deixar un gust agredolç amb el seu registre agut escanyat i un timbre nasal de difícil digestió. Schukoff no va estar capaç d’atacar cap nota en l’inici de les intervencions del tenor sense caure una i altra vegada en llejos portaments i desafinacions constants en els aguts. La resta de l’elenc vocàlic masculí: el baríton José Antonio López i el baix Alfredo García van resoldre amb molt millors resultats les seues breus intervencions. Les veus femenines van aportar molta més qualitat en els seus rols, tant les sorpranos Ricarda Merbeth, Julia Novikova, Ofelia Sala i les mezzo Theresa Kronthaler i Maria Luisa Corbacho van resultar molt més convincents dins dels cors i solos que Mahler atribueix a les dones.
La ‘Dels Mil’ va servir perquè l’auditori es donara un merescudissim bany de masses sonores i de públic. Fregar l’excel·lència o seguir en el camí qualitatiu en què l’orquestra estava transitant en els últims mesos era quasi un aspecte secundari. En certa manera, no era nit per a posar-nos picallosos. Per molts anys!
