Ressenya - 'Quan anàvem a l’estraperlo', de Víctor Labrado

Miquel Puig
3 maig 2017 01:00h

Amb tan sols veure el títol d’aquest llibre vaig saber que l’havia de llegir. De vegades els llibres t’entren pel títol, en altres ocasions pel tema en veure la sinopsi, en altres situacions en llegir la primera pàgina o en descobrir a l’índex un possible tresor en alguns dels seus capítols o fragments, sovint també per l’aroma en passar les pàgines o fins i tot pel tacte en tocar la textura del paper i la coberta. Com molt bé explica Laura Borràs, llegir és una experiència multisensorial i sinestèsica, també en la lectura analògica i més si cap en la lectura digital, en el cas d’aquesta obra amb el títol en vaig tindre prou.

Potser siga perquè de seguida em recordà les veus d’aquelles històries contades per ma mare i ma tia d’aquells que havien fet estraperlo, potser fora perquè tenia deler per sentir-les de nou. En llegir "Quan anàvem a l’estraperlo" he aconseguit sentir una altra veu, descobrir la història de vida de Vicent. En cada paràgraf, des del principi al final, Víctor Labrado aconsegueix traslladar la sensació de tindre’l davant explicant-te totes i cadascuna de les aventures que hagué de viure el protagonista d’aquest relat biogràfic i verídic.

En ma casa les històries de l’estraperlo eren contades de portes endins, sempre parlàvem d’aquells que havien pogut fer fortuna durant el temps de la guerra i la postguerra. Tenien allò de misteri i incertesa per no conèixer els detalls, però sempre hi havia la sensació que aquells que havien obrat sense seguir les normes havien assolit un privilegi que per als altres no havia estat possible, fer fortuna des del no res, el seu risc i perill els havia comportat. A la fi eren històries de llegenda que s’estenen fins i tot a l’origen de la paraula estraperlo com trobareu en fer una mica de recerca per la xarxa.

Portada del llibre de Victo Labrado

Ara, amb el llibre de Victor Labrado, he vist una altra realitat, la misèria i les penúries que patia la gent més humil dels pobles per a poder sobreviure i tindre un bocí de pa que dur-se a la boca són contades de forma senzilla i directa, explicant situacions que et duien a la ratlla de la mort, com anècdotes de vida que han quedat en el passat, marcant el caràcter i la personalitat dels que les protagonitzaren com arrugues en la pell, com sols en la terra.

Una lectura que tots i totes hauríem de fer per a reconèixer el passat dels nostres majors. Tots en major o menor mesura estraperlaven una mica de la collita per a poder fer avant la casa en l’època del racionament. Els més humils ho havien de fer per a poder sobreviure. Com en aquesta relat, els que podien ho feien a major escala també, però pot ser tenien més facilitat per trobar la complicitat de l’autoritat i no endur-se una multa, una pallissa, dos trets que duien el teu nom o deixar-se la vida.

Un obra molt recomanable que retrata a la perfecció i fins i tot de manera simpàtica en ocasions una època ben dura. Et mostra el reflex d'aquells anys emprant un llenguatge ple d’expressions casolanes alhora que trobes referències als nostres costums sense deixar d’acostar-te a la que fou en el meu cas la infància dels meus pares, la dels que passaren la guerra sent xiquets i xiquetes, una infància ben difícil que hem de conèixer per a entendre’ls.

next