Llorenç Barber és un home feliç. Tot i ser un compositor i intèrpret experimentat, de llarga i reconeguda carrera (fora de les nostres fronteres), la passada nit de divendres se’l va veure com a un home realitzat. Com aquell que aconsegueix un somni. El xiquet d’Aielo, quan a Espanya les melodies de Conxa Piquer encara eren pura modernitat, convivia amb les avantguardes nord-americanes i europees. Amb les músiques i amb els creadors. Les va voler portar a casa, on es trobà una València dicotòmica entre el ‘xim pum’ d’El Fallero i l’andalusisme de la Radiofórmula. Barber i Carles Santos són dos dels gurús musicals del País Valencià que van haver de seguir les seues trajectòries lluny de l’olor a flor de taronger. El d’Aielo de Malferit va trobar protecció a la Complutense de Madrid, on va liderar grups d’avantguarda musical. El de Vinaròs va trobar a la veïna Barcelona l’escenari que València es resistia a tindre. Tots dos, Barber i Santos, són pares del festival de música contemporània Ensems, el més antic de l’Estat que té lloc anualment a la ciutat de València.
El Palau de la Música va tornar a acollir un nou concert del festival d’avantguarda, amb la participació de l’Orquestra de València i sota la direcció de Carlos Garcés. El programa va estar marcat per dues estrenes, una absoluta i l’altra estatal: Afectuosament de Llorenç Barber i el Doble concert per a marimba i vibràfon d’Emmanuel Séjourné. La segona part la va completar la Simfonia núm. 1 en sol menor, op. 13 TH 24 “Somnis d’hivern” de Piotr Ílitx Txaikovski.
Sens dubte, aquest concert d’Ensems i de temporada de primavera de l’auditori valencià va ser un dels que més motius per a sentir-se feliços va acumular. D’entrada, cal destacar l’enginy de Barber en el plantejament d’Afectuosament. El compositor, conscient del lloc (i el públic) on s’estrenava i els elements instrumentals amb què disposava va ser hàbil amb la proposta. L’obra compta amb dos elements a priori diferenciats: per una banda, l’orquestra, idealitzada com un instrument únic, on només destaca en el clímax el trombó i el bombo (i no és casualitat, la tria i l’acció performativa del trombó girant sobre el seu eix té un rerefons simbòlic) i, per l’altra, els quatre punts sonors lliures: la veu de Monserrat Palacios, la poesia gestual de Bartomeu Ferrando, el clarinet de Miguel Ángel Marín i la veu difònica i el campanari del mateix Barber. El vertader encert del compositor va estar en triar un motiu (extret d’un fragment de la melodia de l’Himne de Riego de Melcior Gomis) completament tonal i fortament simfònic, de manera que aquest element –molt proper i accessible per a les orelles poc acostumades a la raresa sonora– servia de matalàs sonor. Sobre el motiu que es repetia seguint les pautes del minimalisme i sobre el qual anaven afegint-se instruments alhora que pujava la intensitat (un procés similar, salvant les distàncies, al que fa servir Ravel amb el famós Bolero), interactuaven els efectes sonors que provenien dels punts sonors improvisats, repartits en estèreo per l’auditori. Afectuosament presenta una música simfònica performativa, un rejoveniment del simfonisme huitcentista capaç de convéncer els tradicionalistes i de satisfer l’atreviment dels més transgressors. Barber va aconseguir, durant dèsset minuts, una ‘Pax romana’ entre el tardosimfonisme i l’avantguarda de què se sent fill.
Els dos membres de l’Orquestra de València, els percussionistes Lluís Osca i Josep Furió, van ser els encarregats d’estrenar el Doble concert per a marimba, vibràfon i orquestra d’Emmanuel Séjourné. L’obra del francés, tot i ser del 2012, combina elements sonors d’herència tradicional amb harmonies modals, ritmes folkloritzants i línies jazzístiques. Tanmateix, a banda de la bona orquestració que afegeix pinzellades de color i efervescència a la música, destaca el llenguatge virtuosístic que atribueix als dos instruments solistes, dels quals el francés també és un excel·lent executant. De la interpretació destacà la magnífica compenetració d’Osca i Furió en els passatges en paral·lel, on marimba i vibràfon executen a velocitats vertiginoses el mateix motiu i on els dos valencians van demostrar una coordinació impol·luta. En el segon moviment, va destacar també tota la corda de percussionistes, encapçalats per Javier Eguillor, qui va tornar a aportar des dels timbals bona qualitat al conjunt amb la seua intervenció. L’orquestra va aconseguir fer un bon acompanyament, amb perfecció i equilibri sonor, gràcies en bona mesura a la complicitat que trobava en el pòdium amb un Carlos Garcés encertadíssim en la pulsació i el control de les entrades. El tercer moviment, una picada d’ull al mode frigi, presenta un continu canvi de compàs i pulsació amb talls sobtats que Garcés va controlar de cap a peus.
Osca i Furió van resultar convincents, com dos concertistes desacomplexats que fruïen amb el que estaven fent. Feliços i amb desimboltura, tots dos van envoltar la marimba per a oferir com a bis una divertida versió d’El vol del borinot de Rimski-Kòrsakov que, fins i tot, es va guanyar algun somrís de la platea.
L’Orquestra de València va assumir tot el protagonisme de la segona part del concert amb la Simfonia núm. 1 de Txaikovski. La formació va recuperar el bon camí d’aquesta temporada. Eixa línia ascendent de qualitat sonora que en alguns concerts sembla dissipar-se, va tornar a quedar marcada en els sentits la nit de divendres. Garcés, que fins aleshores havia protagonitzat un paper quasi secundari, va concentrar en ell totes les mirades, i pot dormir tranquil. El seu nom, habitual en el món bandístic (el mestre de Sòria és el titular de la banda de la Societat Musical Santa Cecília de Cullera), cal tindre’l molt en compte. L’execució, plena de sentit, objectius i intencions realitzades va aconseguir que l’OV sonara amb coherència, amb direccions cap a punts culminants, amb profunditat (on va destacar principalment la bona tasca de les violes) i amb gust per les entrades, les frases compartides, etc. Ressaltaren les quatre trompes, capitanejades per Maria Rubio en el segon moviment. El primer i el tercer, el lloat scherzo que va agradar a Rubinstein, van ser satisfactoris amb destacades intervencions de Salvador Martínez a la flauta i Roberto Turlo a l’oboè. Ara bé, Garcés es va reservar el colp final per al quart i últim moviment, on va jugar amb la tensió que generaven els silencis, on la corda va respondre amb absoluta resolució i on tornaren a destacar les violes i el quartet de trompes.
Apuntem el nom del mestre sorià, ara que s’apropa el final de temporada. No és una mala alternativa ni molt menys. Ho va demostrar amb escreix amb un concert on els resultats conreats van servir per a fer feliç un bon grapat d’homes.
